Antics treballs de devoció pasqual

Fa uns quants dies, un col·lega i amic va menjar en un restaurant una vieira que devia haver fet molts quilòmetres de pelegrinatge. Ingressat en una clínica, sort va tenir que el doctor que l’atenia fes amb ell el paper salvador d’Arrieta amb Goya, segons l’autoretrat on aquest apareix en trànsit d’agonia. El cas és que el meu amic dinava amb un editor que el volia convèncer que escrivís un llibre d’enginyeria divulgativa. Potser la culpa no la va tenir del tot la vieira, vaig pensar, sinó que ell no se sentia capaç de satisfer la demanda del company de taula. “Home, no crec que t’alegrés el cafè amb un rajolí de poloni –li vaig dir fent barrila–; al cap i a la fi, la cultura catalana no disposa de tant material radioactiu…” No li va caure bé, i ara m’acusa d’un insomni pertinaç –els dimonis nocturns l’assetgen des del dia que el vaig visitar. Jo pateixo insomni –li dic–, i també rebo visites de dimonis, però amb música i una ampolla d’aigua, xocolata i galetes, un llum de taula tamisat i un llibre, els deixo fer fins que se’n cansen. Però el col·lega, lector fidel de Giordano Bruno, que tenia els dimonis ben classificats, m’explica que els seus persecutors són dimonis sord-muts, que no atenen a invocacions, com és lògic, i són difícils de caçar: es pengen del televisor, acceleren el degoteig del sèrum, fan tremolar les reixes dels condicionadors d’aire… En fi, que només l’abstinència i certes paraules màgiques ajudarien a expulsar-los. Magnífic, li dic, aprofita que som en temps d’abstinència, i resigna’t a un humil caldo de gallina i un trist bric de suc, que poden ressuscitar un mort. Però el meu amic, malenconiós de mena, recorda els plats quaresmals de ca seva: el pop amb patates i allioli, els fideus a la marinera, el bacallà amb cigrons, espinacs i ou dur… La seva mare no era gaire de missa, però, com que procedia del camp, potser conservava les tradicions depuratives dels ritus agraris primaverals, després dels greixosos i salats mesos d’hivern. Acompanya’m a la professó dels Misteris, o del Silenci, de Badalona –li dic– i els teus dimonis escamparan la boira com si formessin part de la professó d’Arbúcies, perquè la nostra gaudeix de la triple virtut de ser alhora agrària, industrial i dramàtica. (Això que diré és de collita pròpia, però sempre he vist els passos de la professó com si els pagesos fessin dissabte i traguessin les divinitats domèstiques a orejar-se, cosa que explicaria la diversitat d’estils, colors i guarniments que presenten cadascuna.) El meu col·lega és un enginyer industrial, i jo estic segur que li agradarà l’ordre fabril d’aquells confrares de cucurulles i vestits talars negres, cenyits de dalt a baix amb corretjam, que van amunt i avall armats de vares altes que fan repicar contra terra, fent contrapunt amb la lletania punyent dels infants encarregats de proclamar al món el sentit escatològic de la marxa –”Record i memòria de la passió que va patir Déu Nostro Senyor Jesucrist”–, i manant a les fatigades maries i sibil·les que reprenguin la marxa com a eficients capatassos –amb perdó– d’una fàbrica de la devoció amb prima de productivitat garantida en forma d’indulgències.

Jo tenia una tieta que era una devota de la professó del Silenci i rigorosa inspectora del bon ordre de la cerimònia; asseguda en una cadira de voga davant l’antiga Impremta Casas, vora l’ajuntament, podia identificar un a un els membres prominents de gremis i congregacions que hi desfilaven, mentre jo només estava pendent del Judes i que els sotracs del pas de l’Hort de les Oliveres sobre les llambordes no deixessin Nostre Senyor sense el calze tremolós de fusta pintada amb purpurina d’or. Ja a casa, la tieta Josefa per sopar menjava ritualment sis gambes de Palamós, que, segons ella, no eren tan divines com les de la Candelaria d’Almeria –tenia un bec delicat, la Josefa: quan baixava a València, cedia de bon grat a la temptació dels cervells d’El Toldo, els arrossos de la Nueva Torera, o els dolços de Barrachina; i de tornada amunt encara tenia temps d’endrapar pastissets a cal Tortosí. Ara bé, la gran aportació badalonina a la causa de la processó universal ve de la tradició teatral –Enric Borràs era badaloní; la Xirgu va tenir casa als carrers de Santa Madrona i Santa Maria; s’hi feia teatre a l’Era, al Círcol Catòlic, al Centre Parroquial de Sant Josep, a la Moral, al Zorrilla…; la figura de Judes vestit de sac marró, caminant en ziga-zaga d’un costat de carrer a l’altre, amb la bossa greixosa ressonant de monedes, procedia de tipologies una mica efectistes, com les d’El Místic o de Jesús que torna.

Remata la funció una Dolorosa com no n’hi ha d’altra, amb aquella carona de galtes rosades que et trenca el cor alçada sobre la creu i la bandera de la Passió, dic a l’amic –la mare del qual, per cert, es diu Dolors, un fet particular que l’ha convençut d’acompanyar-me la nit de Dijous Sant. No se n’ha de penedir, i els seus dimonis nocturns hi han de fugir esperitats. Com que ens hem fet grans, i ja no podem fer aquelles excursions de matinada, quan el món se’ns oferia sencer perquè l’estrenéssim, li proposaré de celebrar la seva curació anant a menjar-hi el be, el dilluns de Pasqua, a ca l’Artillé o la Conreria. Ara, goso esperar que aquest amic meu, sempre melangiós com en un conte de Poe, no em vingui amb els nivells de colesterol –a certa edat, només som el que no ens deixen menjar.

P.S. “Com que els apòstols creien que ell era un esperit o, segons l’Evangeli dels Hebreus, que llegeixen els Natzarens, un dimoni sense cos, els va dir: ‘Per què us pertorbeu i els vostres cors dubten? Veieu les meves mans i els meus peus. Sóc jo. Toqueu i examineu, perquè un esperit no té carn i ossos, com veieu que en tinc jo.’ […] I després d’haver-ho dit, va mostrar les seves mans i els seus peus. Finalment, per demostrar la realitat del cos, escrit està que va menjar els aliments que havia encarregat de donar també a la filla del cap de la sinagoga, a la qual havia ressuscitat entre els morts. I diuen que Llàtzer va participar en el dinar amb el Salvador, perquè la seva resurrecció no es considerés una fantasia…” (Sant Jeroni, Comentari a Isaïes, XVIII Pròleg, Evangeli dels Natzarens).