Anna N. Schlegel: “Sóc independentista, i em sembla que ja ho sap tothom”

Entrevista a una de les poquíssimes directives de Silicon Valley, nascuda a Olot i Creu de Sant Jordi

VilaWeb
Anna N. Schlegel, en una imatge d'arxiu.
Andreu Barnils
15.06.2022 - 21:40
Actualització: 16.06.2022 - 08:16

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Anna N. Schlegel (1968) és una de les altes directives de Silicon Valley. Nascuda a Olot, Anna Navarro Descals (Schlegel és el nom de casada) és una de les darreres distingides amb la Creu de Sant Jordi. En aquesta entrevista feta per Zoom, Schlegel ens explica com es passa d’estudiar filologia alemanya a guanyar el premi de Dona de l’Any a Silicon Valley el 2018, de la seva patent en intel·ligència artificial, de les raons del seu independentisme desacomplexat, de la seva infantesa a Olot i Girona i del seu dual ambient familiar.

Qui era la vostra mare, la senyora Descals?
—La meva mare és artista, pintora. A casa seva tenien la fàbrica Ros (metal·lúrgia), can Descals (menjar) i ca l’Hostench (paper). Molts empresaris. Mon pare era enginyer industrial de la Nestlé. I després el van destinar a Girona, que és quan ens vam traslladar tots. Cap d’operacions, el pare anava amb un beeper (cercapersones). El dissabte li trucaven que anés corrents a la fàbrica. A mi m’agrada molt anar amb ell a veure com funcionaven les màquines i entrar dins les màquines. Del meu pare, en veia la part matemàtica i química. Anàvem a mirar el pH de l’aigua dels rius de Girona. I amb la mare recordo agafar autobusos i anar a Suïssa, a Art Basel, per veure art. Ens hi podem passar hores, encara avui, a Londres, San Francisco. Sóc la germana mitjana. Hi ha un germà més gran, dissenyador industrial a Girona. I el meu germà petit és comptable.

El pare, Navarro, era nascut on?
—A Barcelona, de pares de Cartagena i Múrcia. Vaig veure les dues parts de la família: la catalana i la del sud d’Espanya. I entendre per què havien vingut a Catalunya, tot el que varen passar. Vinc de gent que ha pencat molt per sortir-se’n. A casa només parlàvem català. Sempre, també amb el pare. I l’àvia el parlava. L’avi no, i jo no ho entenia gaire, però era com jo practicava el castellà de petita. Era d’aquelles persones que no el van parlar. Però per tots dos cantons, tothom se sent molt català i ens estimem molt Catalunya.

Catalanistes, a casa?
—Sóc d’Olot.

Ha! L’Anna Navarro és independentista?
—Sóc independentista, i em sembla que ja ho sap tothom. No és cap sorpresa.

Per què ho sou?
—Vaig créixer entenent i veient que Catalunya és preciosa, amb gent molt pencaire, unes tradicions bestials, una història i una cultura àmpliament rica, amb grans valors humans. Ara de més gran he anat veient la disminució de recursos per als catalans, la falta de polítiques en molts aspectes. Podríem tenir la millor sanitat, les millors escoles, universitats, carreteres, transport públic… Però tot sembla una gran lluita. Vàrem veure el Primer d’Octubre. I l’espionatge és molt preocupant. I les multes. Jo als polítics els dono molt de mèrit, perquè els ho fan molt difícil. No poder votar, per exemple, em sembla un punt molt important per a arribar a la veritat. Es deixa fer a molts països del món. Ho veig tot complicadíssim i molt més per als milers d’afectats. També veig massa partits polítics per a un país tan petit. Però ja et dic, que des de fora és molt fàcil opinar. Potser els que som fora ho veiem tot d’una manera molt diferent. Quan ets fora potser et veus més valent

Parleu català, castellà, francès, anglès i alemany.
—Vaig començar a estudiar filologia anglesa, i veia que hi havia molta gent, que havia de competir amb massa gent. Vaig pensar que l’alemany seria fàcil. Vaig fer alemany. Va ser molt difícil els dos primers anys, però allà em vaig quedar, pencant.

Us ha servit, l’alemany?
—El pare dels meus fills és alemany! He estat dos o tres anys a Alemanya, treballant, estudiant, i a la Universitat Humboldt, boníssima, a l’Alemanya de l’est. Va ser una de les millors experiències. Vaig ser-hi el 1987, fins que va caure el mur. La bogeria de tota la transició dels alemanys de l’est, sobretot per als avis dels meus fills. Berlín em fascina, hi tenim família. Les empreses on he estat m’han enviat a Alemanya, i ara obrim oficina a Munic. Viatjar m’ha agradat: la Xina, l’Àfrica, el Japó. Si comptes quant de temps he estat en aquests països, potser són dos anys.

I quan acabeu la carrera aneu a la British Airways.
—No. Mentre estudiava. A partir de tercer anava a classe vestida de British Airways. Tinc molta energia i era dels pocs estudiants que tenia feina de vuit hores. Faig anar vint coses a la vegada. Vaig fer de tot. Verificació (check-in), mirar maletes, arribades i finalment fer rutes.

I com vau saltar als Estats Units?
—Quan treballava a British Airways em va sorgir l’oportunitat de passar un any a San Francisco. Era jove i no m’ho vaig pensar. I d’allà ja no n’he marxat. Al cap de poc vaig obrir una empresa. Era una empresa que cercava la manera d’entrar productes a uns altres països. Eren productes tecnològics i calia veure com adaptar-los lingüísticament a cada país i a cada continent. Jo venia del món de les llengües i sabia que als productes tècnics, per tal que es puguin presentar en els altres idiomes, cal canviar-los el codi i fer una reenginyeria del producte. Si no, no poden entrar-hi perquè hi ha molts problemes de xifratge i de seguretat. I això és el que vaig començar a aprendre.

Com us vau formar, més enllà de la filologia?
—Quan vaig entrar a Cisco, a vint-i-sis anys, ja em varen passar per la Cisco Networking Academy a fer els estudis d’enginyeria. També a VMware, a VeriSign, etc.  També vaig anar a Stanford a estudiar estratègia i la Universitat de Santa Clara a fer una graduació sobre com coordinar juntes directives. Ara m’han fet passar cinc cursos del món de la construcció a dins d’on treballo, per exemple. No pots estar dins d’aquestes empreses a nivells molt alts sense entendre exactament l’estratègia, els productes i els processos de dins.

Netapp (2008-2021) és la vostra gran empresa. Emmagatzematge de dades. Què vol dir?
—Com més gran és l’empresa, més sofisticades són les dades. Facebook sabrà exactament a quina hora has entrat, quan has sortit, què has comprat. Depèn de l’empresa, captura més dades o menys. Netapp fa des de servidors a centres de dades al núvol, ofereix aquests productes. De quina manera Facebook o Apple facin servir aquest producte, no depèn de Netapp. Netapp et ven la caixa. És el sistema operatiu més gran del món. Té moltíssims serveis i ajuda Google, Amazon, Microsoft… per darrere.

Tots hi entrem amb por, precisament per això de les dades. Practiques abusives que s’han de millorar?
—Miro gent de la meva família que no són d’aquest món, i els agafen les dades molt ràpidament. Hi ha lleis als EUA i a la UE, però no és clar que s’acabin complint. Jo em passo el dia dient que no. Vols donar el telèfon? No. Correu? No. S’ha de dir que no. I quan arriben els correus que no vols, els has de posar a la brossa. I deixar de ser subscriptors. I molta gent està en el negoci de vendre dades. És un gran descontrol. Les lleis hi són, però no hi ha gaire gent pera  controlar tota aquesta bestiesa.

Vau ser Dona de l’Any a Silicon Valley el 2018. Diu que feu lobby a favor de les dones.
—Molt. He començat tres ONG. Una és per a ajudar nens i nenes a jugar amb el món de la tecnologia, i les altres per a dones que ens ajudem entre nosaltres. No vèiem, ni veiem, dones amb càrrecs. En el món tecnològic, a Silicon Valley, el nombre de dones vice-presidents, o presidents, és el 2%. És molt i molt reduït. Jo sóc un d’aquest 2% des de fa sis anys.

Per què és tan reduït?
—Perquè competeixes amb el 98%, que estan més acostumats a donar-se la feina entre ells, és com un club. Les descripcions de les feines són molt masculines. Anem molt de pressa, a Silicon, i has de ser molt fort per a ser vice-president, perquè s’hi treballen moltíssimes hores. I les dones encara som les que cuinem més a casa, fem els deures amb els nens, o busquem els tutors. Avui veig que els joves ajuden més –ho veig a la feina– i agafen baixa de paternitat. Però quan jo vaig tenir els fills no existia.

Un home vol ajudar. Què fa?
—Doncs quan vagis a contractar algú, entrevista tants homes com dones; quan les dones entrin dins les feines, les ajudes amb una tutoria. Les dones entren i surten a vegades, perquè els ambients són molt masculins, que de vegades espanten. Per això les dones a vegades s’ajuden entre elles.

Ara sou en una constructora.
—No. Som una plataforma, un sistema, que dóna servei a les grans constructores. Tenim de client, Ferrovial, Amazon, o Exxon. Nosaltres som la plataforma que ens fan servir per guardar tota la documentació, alguna d’anys, on hi ha la inversió, els arquitectes, enginyers que necessitaven per al projecte, els documents per als subcontractistes, l’apartat de finançament, el calendari, la seguretat. També oferim la part de trobar la gent o les dades: qui no ha anat a treballar, qui ha arribat tard, qui s’ha fet mal. Tot això barrejat amb intel·ligència artificial.

Artificial?
—Totes la fan servir si estan al dia. La fan servir per ajudar el client: us heu estalviat aquests cèntims, aquest temps, aneu endarrerits. Jo tinc patent en intel·ligència artificial.

I quina patent teniu?
—Som tres persones. Vam veure que els desenvolupadors de codi feien molts errors quan escrivien el codi, i això fa molt difícil d’extreure les línies que es fan servir per traduir. Per exemple, per poder tenir el teu telèfon en diversos idiomes. Si el codi està molt encallat i no es pot desfer, no pots enviar frases a traducció. Tenim la patent per a solucionar aquest problema. Encara que el programador hagi escrit malament el codi, podem treure les frases igualment, enviar-les a traducció.

Vau escriure un llibre com una defensora de la globalització, que es contraposa a Trump.
—Bé, els republicans s’ho varen prendre per aquí. Però al llibre explico com globalitzar un producte. O una empresa. Què passa, què s’ha de fer?

I què s’ha de fer?
—És com una orquestra. Mirar que cada departament  de l’empresa vagin tots allà mateix. Com s’entra a França? Això s’ho ha de mirar màrqueting, enginyeria, disseny, oficines, no només el departament de vendes. Tots.

Si Catalunya fos un producte, us agafarien de consellera.
—Ja m’agradaria que Catalunya es mirés més com una empresa, però no ens deixen. Em sembla que no ens deixen.

Ens espien, ara i aquí?
—No sap / no contesta.

Quin llibre us ha impressionat, darrerament?
American Dirt, és la història d’una família mexicana que emigra als Estats Units. Els llatinoamericans intentant entrar a altres països és un tema que em fa patir molt, perquè a Califòrnia ho vivim molt de prop i he viatjat molt a Mèxic, i quasi que la meitat de la gent de Califòrnia és llatinoamericana. És un llibre molt fort de llegir, però és una història molt real que mira les coses amb molta perspectiva. Al món hi ha moltíssima gent patint.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €