‘Amb l’excusa que s’estimen, fan porcades a voler’. Això penso d’ahir i l’acord de la CUP i Junts pel Sí. La frase, de Miquel Bauçà, poeta. I de frases seves, l’article n’anirà ple. En dies com ahir, el necessito com mai. A ell, i la seva cruesa d’ateu. Perquè jo, com ell, no sóc catòlic, i rebutjo aquesta idea dels creients de dividir el món entre àngels i dimonis, cel i infern, bons i dolents. A ells, potser els funciona. A mi, en dies com ahir, tot això em cau de les mans. Som àngels i dimonis a la vegada. En dies com ahir, llum i foscor. Res de separar. Així ho llegeixo jo: ‘Ahir al vespre era un porc que pudia i que bevia aigües brutes en els tolls. Em desperto i sóc un cigne que pot veure no només els cabells de la pastora, ans les ones d’aquest llac: el miracle és tan benèfic que m’adormo per gaudir millor aquesta gran mudança.’

El dimoni de la CUP és aquest: la decisió final (‘Mas no’) es va prendre fora de l’assemblea. Quins assemblearis tan estranys. M’explicaré anant enrere i recordant el desastre: a l’assemblea de Sabadell va haver-hi el famós empat a 1.515, i després la CUP va decidir que, en vista de l’empat, la decisió final seria entre un grup reduït de seixanta persones. Flipa. Quanta trampa. Passar la pilota a un grup d’escollits que interpretarien el sentit de la gent? Allà l’assemblea de la CUP es va morir. Aquest és, per mi, el primer cadàver d’aquests tres mesos: l’assemblea de la CUP. I no ho dic per ahir. Ahir els pocs que van decidir van fer-ho pel ‘Mas no’, tal com s’havia acordat. La vergonya no és d’ahir, sinó de Sabadell. Família, si l’assemblea de Sabadell empata, doncs que desempati! Es torna a votar, i ja està. L’assemblea decideix i és sobirana, o no ho és? Com quedem? Què és això de passar la pilota a un grup reduït de seixanta persones? A què treu cap? Qui són els ungits? Assemblearis? Assemblearis ‘my ass’.

Dit això, qui ho pot negar? La CUP no ha fallat. Com el 9-N, ha estat al seu lloc. Com el 9-N, al final, són uns àngels. Això és així. Fer eleccions volia dir engegar a rodar dos milions de vots independentistes? Això, la CUP, no ho ha fet. I punt. Gràcies a la CUP, doncs, per haver-ho evitat. De cor ho dic. ‘Chapeau’ per vosaltres. Per això dic que són, per mi, àngel i dimoni a la vegada. Em resulta molt difícil de posar-los en una banda o altra. A mi em surt més natural veure la CUP, després d’aquests tres mesos, monstre i nen preciós a la vegada.

Això mateix m’ha passat amb el president Mas. Fer eleccions era engegar a rodar dos milions de vots? Doncs Mas s’aparta, i no falla. Moltes gràcies, president, per haver permès l’acord. ‘Chapeau’ per a vós també! Sí senyor, altre cop, barret, i gol per l’escaire. Quan ningú s’ho esperava, Mas l’ha tornada a clavar. Geni i figura. Però, com em passa amb la CUP, a vós, president, us estimo i us odio alhora. Perquè si l’acord demostra la vostra grandesa, també demostra la vostra baixesa. Perquè si la CUP no ha respectat l’assemblea, vós heu fet això mateix amb el Parlament de Catalunya.

M’explicaré, novament, fent-hi un tomb. Diu l’acord signat ahir que la CUP ha d’investir ‘la persona candidata a la presidència de la Generalitat que l’actual president proposi entre els membres del grup parlamentari de Junts pel Sí’. Així doncs, la CUP ha de votar a qui vós us doni la santíssima gana. Això, president, és degradar fins a l’infinit el Parlament de Catalunya i deixar-ho, a sobre, per escrit. Viure en una democràcia parlamentària i l’acord d’ahir són coses que no lliguen. És com la CUP i l’assemblearisme. No quadra. Si la gran mentida de la CUP ha estat dir que és assembleària per acabar deixant que seixanta escollits decideixin, la de Mas és dir que creu en les democràcies parlamentàries, i no com la CUP. Gent d’ordre. Però això ha estat un desordre i Mas fa tres mesos que menteix la població dient que el 27-S van escollir president. I això no és cert. Això ho fan els nord-americans. Ells sí que escullen directament president. Nosaltres escollim 135 persones, que entre elles han d’escollir president. I part de la  ira d’aquests tres mesos neix d’aquesta mentida repetida. No ha estat menor. I molt trist de veure. Doncs l’acord d’ahir insisteix, i eixampla, la mentida. Ara resulta que és Artur Mas, i no la cambra, qui escull el nou president. Flipa. Quanta trampa. I quanta egolatria. El parlament, doncs, on para en aquest esquema? Enlloc, no para, president. És simple comparsa, com es veurà avui. Avui la votació de la cambra catalana serà tan trista com la de l’assemblea de Sabadell: serà simple eina, estri a fer servir d’un pacte que s’acaba decidint fora.

Aquí fa tres mesos que es veu que els uns són molt alternatius, i creients de l’assemblea, i els altres, molt més d’ordre, dels parlaments. Segur. Doncs el resultat final ha estat no brillant, però quasi. Un gran pas endavant. Flipa.

Amics, sort que no sóc catòlic, perquè no sabria on posar-los, si a la banda dels bons, o a la dels dolents, aquests de la CUP i Junts pel Sí. Àngels o dimonis, els polítics que tenim? Àngels ‘i’ dimonis!  Per mi, són uns àngels del dimoni, i uns dimonis angelicals. Quin pacte no han parit. Als vostres peus. Quin camí no han caminat. Fugiu d’aquí. Jo tinc una alegria enorme pels resultats que acaben donant, i una recança infinita pels mètodes que fan servir. A banda i banda. I a tres-cents peus de la fondària, des del fons de la foscor, més immunda, vil i blana, he arribat a descobrir la llum vera, que és secreta: No tinc por. Avui fa bella aclarida.

Us estimo i odio a la vegada. I no em mouré d’aquí. Jo, avui, sóc un home feliç.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.