24.10.2017 - 22:00
Més d’un centenar de membres de la Crida a la Solidaritat van anunciar ahir que el moviment tornaria a emprendre accions pacífiques a partir de la no-violència, amb una aportació transversal, per exigir la llibertat del president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el d’Òmnium, Jordi Cuixart. Un dels portaveus més coneguts de la Crida –activa entre el 1981 i el 1993–, juntament amb Jordi Sànchez, fou Àngel Colom, que ahir va participar en la presentació del manifest i que ha atès les nostres preguntes sobre els vincles entre aquell moviment i la situació política actual. Colom també respon en aquesta entrevista sobre la lluita no violenta que caldrà sostenir aquests dies i les raons de fons que han dut els dirigents de l’ANC i Òmnium a la presó.
—Us esperàveu que caldria tornar a mobilitzar-se per la llibertat d’independentistes a la presó?
—No. No m’ho esperava. Tant jo com molts dels que érem activistes de la Crida a la Solidaritat vam quedar colpits la setmana passada quan van tancar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó, a Madrid. Ja fa més d’una setmana. A partir d’aquí, a iniciativa d’alguns que van ser activistes de la Crida, la setmana passada ens vam reunir al CIEMEN tota una colla de gent –ja hi ha cent trenta persones que signen el manifest i anem rebent signatures– i vam decidir d’activar-nos de nou. No vol dir que la Crida torni a activar-se com a tal. Però sí que molts membres d’aquell moviment hem decidit fer costat a Jordi Sànchez, que va ser un dels portaveus de la Crida, però també a Jordi Cuixart. Ens hem conjurat per fer les accions que calgui amb l’objectiu d’aconseguir que tornin a casa. Em sembla que la gent sap que els de la Crida som tenaços. Encara que hagin passat trenta-sis anys i ja tinguem una altra edat, estem disposats a fer tant com calgui perquè els Jordis tornin a casa.
—Es pot traçar un fil de continuïtat entre la feina de la Crida i el moment actual?
—Jo crec que sí. La Crida a la Solidaritat va sembrar amb eficàcia una llavor. Va néixer per defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes just després de l’intent de cop d’estat del 23-F. Era el moment en què els principals partits polítics d’aleshores, amb Suárez i Carrillo al capdavant, qüestionaven que Catalunya fos una nació i que el català fos una llengua útil per a ensenyar ciències i determinats coneixements… Jo crec que aquell moviment cívic va deixar una petja important per al país. Pels objectius que tenia, però també pel mètode i l’estratègia que feia servir. I aquest mètode diu que qualsevol acció per a transformar la societat catalana i per a accedir a la independència implica l’assumpció de la no-violència.
—Això s’ha mantingut…
—Aquesta era una de les aportacions que la Crida va fer en aquell moment. I aquesta és ara una estratègia compartida pel conjunt del moviment independentista. Vam fer una aportació, juntament amb alguns altres, i ens en sentim orgullosos. L’estat espanyol no esperava que Catalunya tingués aquest comportament impecable. I ha intentat crear conflicte i violència. Però el moviment independentista no ha practicat la violència, no la practica ni la practicarà. Tothom té coll avall que aquesta batalla l’hem de guanyar des de la raó, i aquesta raó la dóna la no-violència. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dirigents dels dos principals moviments de l’independentisme, han sabut conduir les coses pel bon camí. Compartim al cent per cent que es proclami la independència i ens preparem per a la desobediència civil no violenta si és necessària. Seguirem l’exemple de Gandhi, estem preparats per a allò que calgui.
—Aquest exemple pot ser molt necessari per als dies i setmanes que vindran?
—Seran dies molt complicats. Però també poden ser dies de molta il·lusió. Tothom entén la gravetat del moment. I la transcendència. I les dificultats que haurem d’encarar aquest dijous, divendres, dissabte… Amb el seu intent de cop d’estat, l’estat espanyol i el poder espanyol pretenen desballestar allò que s’ha construït a Catalunya aquests últims quaranta anys. Volen destruir la feina feta en la normalització lingüística, en els avenços culturals, en l’àmbit social, l’autogovern, la seguretat, el teixit econòmic i empresarial, l’espai de comunicació… Més enllà d’estar esborronat personalment, el dia que van detenir els Jordis vaig dir que allò era una venjança per l’1 d’octubre. Han passat uns quants dies i penso que sí, però que és més profund que això.
—Què voleu dir?
—La detenció dels Jordis és l’entrant del plat fort que arribarà aquest cap de setmana. I és la voluntat d’anorrear tot allò que Catalunya ha aconseguit de positiu aquests últims quaranta anys. És una venjança dels antics franquistes i dels hereus del franquisme. Quaranta anys després, aquesta gent pren la venjança amb una constitució que ells no volien el 78 i que ara reinterpreten des del poder. I la perverteixen per utilitzar-la contra Catalunya. Volen desmuntar tot allò que hem bastit. És la venjança per l’èxit malgrat les enormes dificultats que ens han posat. No hem estat lliures, aquests últims anys, però amb allò que hem tingut hem anat fent. No ho han pogut pair.
—Confieu en la capacitat d’arribar a bon port i assegurar la república?
—No sóc incaut ni càndid. Ens en podem sortir amb sacrificis. No és una situació galdosa. No és fàcil. Ni econòmicament, ni políticament. Tenim davant un estat molt poderós i que no té cap escrúpol a l’hora de pervertir la llei i d’utilitzar qualsevol eina de força. i de mentir. Són cínics. Mentiders. Desacomplexats. I no s’aturaran a l’hora de reprimir. Al revés. Ja ho han demostrat. Però, malgrat tot això, aquest país té milions de persones que ja han desconnectat mentalment i ha decidit ser ciutadà i lliure. Aquest país ja ha deixat de ser súbdit. Ha deixat de ser esclau. Això em fa ser optimista. Si el parlament proclama la república aquests dies i ens dóna el marc jurídic i polític de cobertura per a desenvolupar-nos com a estat, aquest país pot resoldre la situació, capgirar-la. I pot començar la singladura tot sol. En el conjunt d’Europa i del món. No podem fer passos de feblesa com a nació. Estic convençut que el president, el govern i el parlament tenen prou força i tenen la confiança d’una gran majoria de la població.
