filologia
Defensar el català a les aules universitàries pot comportar el rebuig virulent dels companys

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Torna a sortir el sol en aquest racó de món, torna la llengua a ser qüestió a la xarxosfera catalana. I tu voldries deixar-ho passar, perquè ‘la qüestió’ hi serà igual avui com d’aquí a cent articles variats, però sempre hi ha alguna cosa que t’estira, que et diu que cal picar pedra a cada instant. Doncs som-hi: una alumna de la Universitat de Barcelona piulava la següent observació que havia enviat a un docent: ‘La classe es desenvolupa en castellà, i quan la vaig escollir m’hi vaig fixar molt perquè la volia fer en català’, i la resposta rebuda: ‘Efectivament, les classes són en castellà, tot i que vostè pot emprar la llengua que vulgui.’ Vaja, que encara gràcies. Una mica com ‘a casa seua parli com vulgui’ i pari d’emprenyar.

La situació no és cap novetat, però, enguany, les piulades en aquest sentit han estat constants des que va començar el curs: universitaris que s’havien matriculat expressament d’assignatures en català i que, a l’hora de la veritat, oooh, era broma. Ja fos pel clàssic del ‘si un sol alumne ho demana’; ja fos perquè el professor féu un canvi ‘preventiu’ d’idioma… per si un sol alumne ho demanava; ja fos perquè, tot i que al pla docent deia que la matèria seria en català, l’impartidor no en sap prou, o directament no el sap, contravenint el principi de seguretat lingüística de l’estudiant. Tria la teua aventura, i a tant el crèdit, que no és pas poc. Perquè, tot i que el ‘producte’ ha resultat diferent del que havies ‘pagat’, no en tindràs cap descompte ni devolució, que els teus quartos valen menys que els d’aquells que, amb el canvi, només veuen reforçat el seu privilegi.

Així –també així– és com es va fent estranya la llengua al país d’on és pròpia; i així és com aquesta estranyesa cultivada es fa servir per a justificar-ne la substitució. A diferència de les visites guiades, de les reunions d’escala, de les ampes, les afes o com es diguin ara, als graus i màsters l’efecte encara és més devastador, perquè el missatge que s’hi transmet és que el català és una nosa que s’interposa al saber, que és negligible com a llengua de coneixement superior. Que al final una aula és com una cafeteria a Reykjavík o un basar d’Istambul, que (endavant el corifeu:) ‘l’important és que ens entenguem’. Un ‘que ens entenguem’ que, ves per on, ja no és tan ‘important’ quan l’idioma de la classe és diferent del català, perquè aleshores sí, aleshores tothom té clar que si no l’entens el problema és teu; que, si no en tens el nivell, ets tu qui s’ha d’espavilar.

Dona, no comparis el català amb l’anglès, toca dir ara, que és la manera més ràpida d’explicar de què anava, tot això: de posar la llengua minoritzada sota les lleis implacables del mercat, com una botiga de barri contra l’Amazon global, i fes-me el favor de no esquitxar amb la sang. Tot un esforç col·lectiu per a tornar a aquella lògica que sintetitzà perfectament Adolfo Suárez, sorneguer, quan va posar en dubte que es poguessin trobar professors per a ensenyar química nuclear en català, o en basc. ‘Siguem seriosos…’, va reblar. De moment passa que, amb tant de mercat i tanta xauxa, ens distraiem de la cosa principal, que són els drets lingüístics de l’estudiant local. I també passa que, amb la llei de política lingüística a davant, el dret de l’alumne de rebre l’ensenyament en català entra en conflicte amb el dret dels professors ‘d’expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que prefereixin’, és a dir, amb el seu dret com a autoritat d’impartir-los la classe en castellà.

Per tant, què se suposa que ha de fer, un universitari del país, per a tenir garantit el dret d’estudiar en català? Demanar un Erasmus a Andorra? I l’altra: per què ha de ser l’alumne que ha d’anar darrere del docent, jugant-s’hi males estones, males mirades dels companys, i potser, males notes? En poden donar fe els estudiants que, per reclamar la normalització a l’aula, sols o per la via sindical, han estat titllats d’intolerants i de boniqueses menys reproduïbles. De fet, és la seqüència lògica del fracàs de la immersió: alumnes que es giren contra els companys que tenen el coratge de reclamar la llengua que han pagat, si volem dir-ho en termes mercantils, fins i tot quan constava al programa de l’assignatura.

Amb l’ensenyament universitari esdevingut negoci, i amb la pressió anihiladora de les llengües dominants, potser és hora de mirar com s’ho fan les universitats dels països del nord amb els estudiants que no els dominen la llengua pròpia. Potser és hora de copiar els millors models de fora, abans que la llengua ens acabi d’anar pel pedregar. Perquè amb el sistema que seguim ara, associant el català al conflicte, sempre, tothora, cada començament de curs –ja hi tornen a ser els pagesos, els tancats, els identitaris, tot això dit en tres o quatre idiomes reconeguts per la UE–, és difícil de mantenir l’estatus d’una llengua de cultura indefinidament. Suposo que aquest era el pla: anar buidant de prestigi el català perquè, com més desprestigiat esdevingui, el preu de defensar-lo entre desconeguts sigui cada vegada més alt.

Permeteu-me, per acabar, una mica de ficció provocadora: encara hauria estat bo, perduda la llengua en el camp del lleure, que es mantingués fèrria en els temples del saber. Potser d’aquesta manera no semblaria tan fora de lloc demanar-se, en un article que hauria volgut ser aquest, per què tants experts de tota mena de càtedres, quan els sentim parlar als mitjans, fan anar un català infecte a molts nivells. Però això ja és un abús, això és demanar massa a una llengua –si no ens ho prenem seriosament– empesa per tots els elements a l’estar per casa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.