Andreu Martín (Barcelona, 1949) és un incombustible de la novel·la negra del país. Té més d’un centenar de títols publicats, ha guanyat tots els premis importants –tres vegades el premi Hammett de la Setmana Negra de Xixon–, s’ha permès el luxe de publicar les seves memòries i compta amb tot de lectors fidels que li van seguint les aventures. Combina la negror amb l’escriptura per a nens i joves. ‘I és cert que ara fa temps que no n’he publicat cap –diu–, però hi ha una cosa prou bona enllestida. Sabeu què passa?, que jo abans tenia més temps i en feia una de negra i una per a nens o joves; i ara trigo més a escriure, la vida és més complicada.’ I mentre parlem de la seva darrera creació, L’Harem del Tibidabo, es mor de ganes de començar a garlar sobre la nova novel·la que escriu, amb el gihadisme de teló de fons, arran dels atemptats de Barcelona. Martín és un grafòleg impenitent que escriu compulsivament. Assegura que continua escrivint als autobusos de la ciutat malgrat els canvis de línies impulsat pel govern Colau. Aquesta setmana participarà en el debat de cloenda de Barcelona Negra, que es farà a la Model.

Un dia, a la setmana del Llibre en Català, vau dir que us agradaria forma part del catàleg de Crims.cat. Fèieu trampa, perquè precisament vau inaugurar la col·lecció amb la reedició d’Històries de mort. Amb la publicació de L’Harem del Tibidabo n’heu quedat satisfet?
—I tant, era una cosa que deia des de feia molt de temps. Jo vaig obrir la col·lecció amb un llibre que no era inèdit i que potser no és el que jo hauria escollit per començar la col·lecció. Quan un projecte es converteix en el que és avui dia Crims.cat per a la novel·la negra en català, qualsevol escriptor hi ha de voler ser-hi amb una novel·la nova. I ara complim un petit somni.

Què és aquesta nova novel·la d’Andreu Martín?
—Doncs un llibre protagonitzat per Emili Santa Mata, propietari per herència d’un bordell, l’Harem, situat a la part alta de la ciutat, que un bon dia rep una notícia particularment esperada: han trobat la seva mare amb dos trets al cap després de deu anys d’haver desaparegut. Allò que és una mala notícia és també una bona notícia: així l’Emili pot saber que la seva mare no el va abandonar. És una mala notícia que treu de sobre el pes d’una altra notícia que per al protagonista del llibre seria pitjor. A partir d’aquí, sadomasoquisme, sectes satàniques, una mica de tot, investigacions paral·leles, morts i Barcelona, és clar.

I, naturalment, unes quantes investigacions paral·leles i una indagació possible sobre el mal…
—Sí, és clar, a partir d’aquí aquest crim s’haurà de resoldre i evidentment l’Emili viurà en el dubte sobre si la seva mare era bona o dolenta, ajudada per la Sancha, una singular treballadora del bordell que potser l’aferra més a la realitat.

Us heu divertit fent aquest llibre?
—Hi he gaudit tant com quan vaig escriure Prótesis. Feia temps que no em sentia tan bé i que no em trobava tan a pler escrivint. He notat que volia escriure això que he escrit, cosa que em fa pensar en una vegada que em va posseir un flam.

Què voleu dir?
—Ho juro. Tenia la documentació d’una novel·la i a la pàgina de darrere d’un suplement dominical que consultava hi havia la recepta d’un flam. La vaig llegir i vaig pensar que devia ser fàcil, fer un flam. Vaig continuar escrivint i el flam de la punyeta era tota l’estona al meu cap. I no vaig parar fins que no vaig fer-lo. Doncs amb aquesta novel·la, igual, m’ha posseït com la recepta del flam. I això és molt bo que passi.

Hi ha vasos comunicants entre aquesta novel·la vostra i Cabaret Pompeya, que considerau la vostra obra mestra?
—Són dues obres molt diferents i no m’agradaria que la família del Pompeya acabés barrejada amb la de l’Harem, però aquestes coses passen perquè al darrere hi sóc jo. Sempre he tingut l’obsessió de no repetir-me en les novel·les i això m’ha dut a fer bogeries quan he volgut fer sèries amb els mateixos personatges, sobretot perquè si sempre explico el mateix acaba arribant l’avorriment.

Emprau indistintament el català i el castellà i quasi sempre us traduïu vós mateix. En aquest cas en quina llengua vau concebre la novel·la?
—En català. És curiós això que demaneu perquè a mi ha una fórmula que m’agrada molt que és deixar personatges en català i personatges en castellà en els diàlegs i mantenir el català per a la narració, però hi ha casos en què això és impossible. Per exemple, en la novel·la negra que escric aquesta dualitat hauria de ser entre àrab i castellà. No n’imagino ningú parlant català directament i, en canvi, l’escric també en català.

Aquest passat Sant Jordi vam veure uns posts vostres en què estàveu molt enfadat i molt decebut…
—Sí, estic emprenyat amb Sant Jordi i amb la indústria editorial en general. Jo sóc una persona que es capfiqui escrivint les seves històries i les novel·les i que no se n’adoni del que passa al seu entorn. El que he vist és que la indústria editorial que jo vaig conèixer, que era molt humana i més artística i creativa que ara, ens ha expulsat a tot un seguit d’escriptors de festes com ara Sant Jordi. Jo ja no hi pinto res anant a signar vés a saber on. Ho he hagut d’aguantar durant tres anys i al final he vist que hi ha autors de Sant Jordi i els altres. I m’ha costat saber quin és el meu lloc. Jo ara busco llocs on tractin bé els meus llibres.

Però això no sempre ha estat així…
—Em vaig empipar molt quan l’editorial de la nineta dels meus ulls, que és Cabaret Pompeya, no va fer absolutament res per vendre’l. És cert que jo havia d’haver après que sóc un altre tipus d’escriptor. Em vaig enrabiar tant que vaig dir que no escriuria cap més llibre, però al cap d’un mes ja m’hi havia posat.

És que veniu d’una època en què estàveu malacostumats, quan ‘La Negra’ de la Magrana tirava 10.000 exemplars de primera edició. Què ha canviat tant aquests darrers vint anys?
—Això seria tema per a una conferència extensa, però es pot resumir dient que la imatge ens ha atacat. Tenim una guerra amb la imatge i la perdem; això n’és la prova. Sóc un gran aficionat a les sèries i al cinema, però ho compagino amb la lectura, però molta gent no ho fa. I és que llegir és molt difícil i requereix un esforç violent. Hi ha molta gent que arriba a casa al vespre i no està en situació de llegir, seu davant la tele i veu qualsevol cosa. No esforçar-nos per llegir ens priva de moltes coses, com per exemple de l’abstracció.

I del gaudi de la participació en la creació, oi?
—És clar. Un gran percentatge de la creació correspon al lector, és ell qui elabora el món amb què ha llegit. Això implica un gran esforç de creativitat per a fer un món i uns personatges que la imatge ja dóna fets.

En aquest procés d’emprenyamenta amb el món editorial també vau recuperar i penjar a la xarxa els títols antics i descatalogats, una mica com va fer també Julián Ibáñez…
—Jo crec que tots dos fèiem un crit d’alerta davant una situació molt estranya que ens afecta i que afecta la vida dels nostres llibres, molts dels quals avui són trinxats i irrecuperables en paper.

Us molesta que us pengin la llufa de ‘mestre de la novel·la negra’ en tots els festivals?
—M’afalaga. Em molesta que les editorials no m’hi considerin o que per exemple no hagi anat a una entrevista a Catalunya Ràdio des de fa no sé quants anys. Això xoca, et fas gran i et reconeixen arreu menys als mitjans i a les editorials.

Aquests darrers temps les vostres obres han recuperat l’essència i la mala bava de l’Andreu Martín dels anys vuitanta…
—Hi estic d’acord. Des de Cabaret Pompeya endavant m’he deslliurat d’alguna cosa i ara gaudeixo més amb la creació dels personatges. Societat Negra va posar el llistó molt amunt i això m’ha obligat a tornar-me a espavilar.

Tancareu el festival BCNegra amb Juan Madrid des de la presó model… Quasi impensable, no?
—La Model la veia com una cosa fixa i no he seguit el procés de desmantellament. Serà un espai xocant, sens dubte.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb