Un poc d’André Breton, perquè anar contra els partits no és nihilisme sinó necessitat

La conxorxa contra el català perpetrada per Esquerra i Junts amb el PSC i els comuns marca un abans i un després en moltes coses

Vicent Partal
Vicent Partal
26.05.2022 - 21:40
Actualització: 26.05.2022 - 17:52
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El mes de febrer passat, vaig escriure un editorial contra els partits polítics –criticant el sistema de partits i els nostres partits–, basant-me en dos gegants del pensament, Simone Weil i Moisei Ostrogorski. Ja sabeu que de tant en tant m’agrada parlar-vos de llibres i persones que em mereixen respecte intel·lectual perquè considere que ens poden ajudar a veure més bé i, sobretot, a entendre que les nostres reflexions no són estranyes ni fora de lloc.

Aquell editorial, avui el signe encara amb més decisió que aleshores. Perquè acabem una setmana que marcarà per mal el futur del país. La conxorxa contra el català perpetrada per Esquerra i Junts amb el PSC i els comuns estableix un abans i un després en moltes coses. És obvi que enterra el procés com l’hem conegut fins avui i, encara més, que significa un pas enrere de dimensions històriques en la qüestió de la llengua. El catalanisme –ja no dic el nacionalisme català o l’independentisme– no havia acceptat mai una normalització de l’espanyol com la que es conté en aquesta proposta de llei que serà aprovada d’ací a uns dies. I que tampoc servirà de res, siga dit de passada.

Per això, aquests dies molta gent se m’adreça perplexa perquè no entén com és possible que una cosa així haja estat executada per Esquerra i Junts. Entre més coses, per cert. Perquè ja em direu també qui pot entendre que encara es vote i es negocie amb Pedro Sánchez a Madrid, després de les darreres jugades del primer ministre espanyol. Les d’ahir mateix, per exemple.

Mirar d’entendre des de la racionalitat el gir de 180 graus que han fet els partits polítics catalans és molt difícil, per no dir impossible. Perquè no s’explica racionalment, amb la raó. I d’això, se n’aprofiten els apparàtxiks per a confondre la població. Així, aquests dies, paral·lelament a l’augment de les crítiques públiques als partits, hem vist com els portaveus polítics i mediàtics del govern s’han omplert la boca de desqualificacions i agressions contra els dissidents. Que si no entenem com es fa la política, que si som uns nihilistes, que si ens mou la frustració i no tenim el cap clar…

Que valguen, doncs, les veus de Weil, d’Ostrogorski i de tants altres per a rebatre tanta insolència i deixar clar que nosaltres no parlem ni des de la frustració ni des del desconeixement, sinó des de la realitat i la necessitat. I que hem après, per desgràcia d’una manera ben dura i massa tard, allò que tanta gent abans, tantes i tantes veus lliures, ja tenia clar i havia teoritzat: que els partits polítics són un mal per a la democràcia i un fre a les aspiracions populars.

Així que, si em permeteu d’afegir un nom il·lustre més a favor nostre, avui propose de llegir un fragment ben contundent i adequat que va escriure André Breton, concretament, en el número 1803 de la revista Combat, després d’haver vist com la resistència francesa contra el nazisme –”la resistència de veritat que naix del rebuig individual a l’opressió”– era instrumentalitzada pels partits polítics.

Diu Breton: “L’absurditat i l’estupidesa que resulten del fet d’afiliar-se a un partit polític són avui més evidents que mai. […] La no-pertinença a cap mena de partit hauria de ser la primera garantia a exigir a aquells que per mitjà d’un llarg i apassionat intercanvi d’opinions i idees pensen que encara és possible trobar un remei a la situació actual. […] Perquè com més forta és la disciplina en l’interior d’un partit, més estereotipades i anquilosades són les idees que el guien.”

Alceu el cap, doncs, orgullosament. I planteu cara sense vergonya. Que en la lluita contra el partidisme també estem molt ben acompanyats.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Ausió
Ramon Ausió
26.05.2022  ·  22:14

Els polítics de partit, (les regles establertea en aquesta democracia no en permet d’altre tipus) renuncien a l’evolució de les pròpies idees en virtud de la disciplina de partit i l’homogenització del discurs redactat per altres. La vocació de pertenyènça els priva del pensament propi. No entenc quina necessitat els empeny a afiliar-se.

Xavier Merino
Xavier Merino
26.05.2022  ·  22:14

L’escrit de Breton té molts anys. Això vol dir que el problema és molt antic.

Roser Bravo
Roser Bravo
26.05.2022  ·  22:30

Pica, repica i repicó!! Excel·lent Vicent Partal, com sempre.

Carles Serra
Carles Serra
26.05.2022  ·  22:41

Apreciat Vicent, amb aquesta conxorxa que fas esment, t’has deixat d’incloure Òmnium, que per cert, quan va sortir la junta actual et vares desfer d’elogis; en fi Vicent

Margarida Sellarès
Margarida Sellarès
26.05.2022  ·  22:47

“Hem vist com els portaveus polítics i mediàtics del govern s’han omplert la boca de desqualificacions i agressions contra els dissidents.”

Sempre d’acord però… com és que ho veieu tant clar en el cas nacional i en canvi heu estat còmplices (per no dir autors) de desqualificacions i agressions contra la dissidència de la gestió de la salut portada a terme des de la política durant aquests dos últims llargs anys?

Quins misteris….

Joan Rius
Joan Rius
26.05.2022  ·  23:06

M’he donat de baixa d’Omnium amb una sensació agredolça. Us vull estalviar l’argumentació que m’han fet arribar perquè és patètica i ofensiva. Per resumir-ho, justifiquen el comportament dels partits i confien que tot anirà bé. Quina frustració!

Lluí Mor
Lluí Mor
26.05.2022  ·  23:15

Senyor i senyor Rius, no se’n diu omnium, ara se’n diu omÑium.
Senyor Partal, si voste fos torero li donarien las orejas, el rabo i no sé quantes coses més. perdoneu per la meva nula cultura taurina.
Si, si……..omÑÑÑium

Maria del Mar Serra
Maria del Mar Serra
26.05.2022  ·  23:37

Casualitats de la vida: ahir vaig tramitar la baixa al partit al qual estava afiliada. Aquesta conxorxa ha estat la gota que ha fet vessar el meu got de la paciència.
Votar en blanc?
Aquesta és l’alternativa?
El vot útil amb el nas tapat?

Jordi Jaime Ibañez
Jordi Jaime Ibañez
26.05.2022  ·  23:38

Absolutament d’acord del tot, la gent i no els partits, és el què cal

Josep Callís
Josep Callís
26.05.2022  ·  23:43

Avui he escoltat les teves aportacions a Banyoles en la presentació del llibre FRONTERES que deixa’m dir-te que ha estat magistral.

I ha quedat clar que (depèn de cadascú), però una possibilitat ben factible és deixar de votar els partit que es fan dir independentistes i que això implica també deixar-los de votar en les eleccions municipals.
Doncs que així sigui!

Raimon Pàez
Raimon Pàez
26.05.2022  ·  23:44

Com expliqueu que Òmnium també doni suport a la baixada de pantalons perpetrada per ERC, Junts, comuns i PSC? Són ja un partit més? O un apèndix d’aquests?

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
26.05.2022  ·  23:55

Senyora Maria del Mar Serra, l’alternativa és desmantellar el sistema. I per desmantellar el sistema el que cal és votar “Escons en Blanc”.

Ho desenvolupo mitjançant un comentari que vaig adreçar al senyor Víctor Serra a través de la Xarxa Vilaweb. (No recordo la data exacta, però la Xarxa Vilaweb diu que va ser fa 2 mesos).

« @victor-serra
Avui vostè ha comentat en l’editorial del Vicent Partal que “votar en blanc és el pitjor de tot”. I sospito que és una afirmació que ha fet com a reacció a la meva proposta de votar “Escons en Blanc” per deslegitimar les institucions autonòmiques que deriven de la Constitució Espanyola.

No sé si el seu comentari pretén confondre entre votar en blanc i votar “Escons en Blanc”, o si és vostè qui està confós.

Però m’agradaria aclarir que coincideixo en què ni el vot en blanc ni el vot nul són opcions útils. Per altra banda, l’abstenció és nefasta, doncs és la renúncia explícita a la democràcia.

“Escons en Blanc” es diferencia de tot això oferint un mecanisme eficaç, basat en la democràcia (i per tant en la reivindicació de l’empoderament popular), per deslegitimar de poder les institucions a on es faci present aquesta opció.

Per entendre-ho millor cal analitzar el cas extrem.

¿Què passaria si tothom s’abstingués? 1 sol vot otorgaria no només la majoria absoluta, sinó a més a mes la unanimitat.

¿Què passaria si tothom votés en blanc? Ídem: un sol vot otorgaria no només la majoria absoluta, sinó a més a mes la unanimitat.

¿Què passaria si tothom votés nul? Ídem: un sol vot otorgaria no només la majoria absoluta, sinó a més a mes la unanimitat.

Ara bé:
¿Què passaria si tothom votés opcions independentistes?
Seguiríem essent una autonomia gestionant el mentrestant. Perquè els instruments de poder autonòmics no poden desafiar el propi poder que els ha creat.

I finalment:
¿Què passaria si tothom votés “Escons en Blanc”? Que el Parlament Autonòmic es buidaria. Ningú obtindria representació. Ni tan sols uns pocs vots aquí o allà podrien aconseguir un escó i operar tot el Parlament amb un escó, perquè no el podrien obtenir. En conseqüència el Parlament de Catalunya es buidaria de poder, car el poble de Catalunya l’hauria reclamat per a sí mateix en el més genuí exercici d’empoderament democràtic. A continuació emergiria el caos. I això encetaria una lluita descarnada per ocupar el poder buidat per part dels altres instruments de poder (govern en funcions, poder judicial, forces armades, poder econòmic, la premsa, l’estat i un llarg etcètera).

I cal doncs, que per llavors, hi hagi articulat un moviment ciutadà capaç de disputar aquest buit de poder. I ho podria fer amb garanties d’èxit si encerta en construir una democràcia funcional; doncs l’acte de votar “Escons en Blanc” manté el poder en mans de la gent que pot optar lliurement per dipositar-lo en un sistema democràtic alternatiu que disputi el poder amb tots els altres poders.

Evidentment el cas extrem no es produirà mai, però serveix per entendre les diferències fonamentals que hi ha entre votar en blanc o votar “Escons en Blanc”. I malgrat que no es produeixi el cas extrem, sí que podem fer l’exercici de què passaria en l’eventualitat que es produís un cas d’èxit relatiu. Llavors la disputa del poder s’hauria de fer contra un Parlament només parcialment deslegitimat. I el resultat d’aquesta lluita dependria de les forces relatives d’una opció o una altra.»

joan rovira
joan rovira
27.05.2022  ·  00:01

Em permetrà que en relació amb el seu editorial aporti algun contrapunt a la necessària assumpció de responsabilitats tan individuals, gremials o col•lectives. Indispensables per no repetir el (2022-2017) (l’engany oficial) del (1982-1976) i (1939-1931):

*El (canvi real) de país es va produir el Primer d’Octubre i el (canvi oficial) l’endemà del vint-i-set. Materialitzant-se, durant aquests quatre anys i set mesos, un intent de relleu generacional i de lluita per l’hegemonia colonial entre els juniors oligarques espanyols i catalans.

*Quan (no entens) una qüestió vol dir que (no la coneixes) de manera suficient. I, em sembla que quaranta-quatre anys per conèixer la partitocràcia espanyola i catalana haurien de ser suficients. La qual cosa manifesta la poca qualitat de la política i de la informació.

*Els apparàtxiks tenen el format del doble enllaç colonial espanyol-català que van prenent relleu generacional i cal estar amatent a com es passen el testimoni; és a dir, els interessos de manera col•legiada entre els afiliats als partits que controlen els diferents col•legis i associacions.

*El suport conceptual és molt adequat, en tant s’aplica de manera útil; és a dir, amb una intenció i una imaginació concretes. D’altra manera, serveix per enriquir el món de les idees. Que ja està bé; però, potser cal un propòsit col•lectiu. Especialment, si es dóna a conèixer des d’un mitjà professional.

Sense autocrítica dels diferents implicats s’allargarà de manera innecessària la descolonització de l’entramat colonial a Catalunya i la resta dels Països catalans. Llàstima de temps perdut i pena per tantes imaginacions, de manera organitzada i planificada, sostretes.

Ara bé, el colonialisme ja és això; tenir-ho tot i no haver entès res. No troba?

Josep Usó
Josep Usó
27.05.2022  ·  00:03

Els partits polítics tenen allò de la “disciplina de partit”. Més enllà de tota la resta, pensant d’una manera egoista, això significa renunciar a pensar per tu mateix. Per aquesta raó mai m’he afiliat a cap.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
27.05.2022  ·  00:09

“Que si no entenem com es fa la política, que si som uns nihilistes, que si ens mou la frustració i no tenim el cap clar…”

Aquesta actitud dels partits demostra com són de poc democràtics. Ens tracten com si fossin nens petits (“Nen, calla. Que això són coses de grans i no en saps”) quan en realitat som no només els que els paguem el sou sinó també els que els hem votat, és a dir, els que els hem “contractat” per a fer una feina. Aquest contracte és temporal i tenim el dret de revocar-lo unilateralment si no fan la feina. Ells, si ho volen, poden dimitir, però no poden defugir la seva responsabilitat.

“Oh, això és molt bonic però en realitat no és així”. No és així perquè ens estimem més empassar-nos gripaus i desfogar l’emprenyamenta a les xarxes socials que exercir les nostres obligacions (no dic drets, dic obligacions) com a ciutadans.

El que passa és que nosaltres, molts de nosaltres, no tenim mentalitat de ciutadà sinó de súbdit que cerca amo. Per això sempre que estem decebuts cerquem un nou líder que ens guiï, i la cosa no va així.

Jaume Riu
Jaume Riu
27.05.2022  ·  00:10

He fet un bot de la cadira quan he llegit les paraules d’André Breton publicades a la revista Combat, i tant oportunament citades a l’editorial d’avui.
La primera intenció ha estat d’esventar la cita als parents, amics, veïns, coneguts i saludats que encara pateixen les servituds estereotipades i anquilosades de la militancia que, en el millor dels casos, els fa ser “només” conservadors, però m’he retret i no ho faré. Si no ho ha vist encara, no ho veurien tampoc.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
27.05.2022  ·  00:13

Ben cert que anar “contra” és un dret i, molts cops, una necessitat.
Ara, el difícil, el refotudament difícil, és anar a favor i construir, coľlectivament, alguna cosa seriosa que capgiri el sistema de control i domini establert.

Ed Garrido
Ed Garrido
27.05.2022  ·  02:46

Avui en dia, qui defensi a ER o a JxC o be es un ignorant manipulat per el Cruanyes, o be cobra del partit. Directament. Cal estar atents a la llista de l’ANC, segons el gran Cotarelo es un encarrec dels partits per tal de rebre el vot descontent i aixi no crear alternatives honestes de veritat. Caldra estar molt atent per no tornar a errar el vot.

Jordi Butinyà
Jordi Butinyà
27.05.2022  ·  05:13

De moment i ho tinc molt clar que no votaré a ER, Junts i la Cup. De motius: un munt. Traïdors. També sóc baixa de l’ANC que han renunciat a fer efectiva la independència amb el mandat del primer d’octubre. I a la meva companya l’ànimo a donar-se de baixa de Omñium!

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
27.05.2022  ·  06:44

Tot i estar d’acord amb la crítica a l’actual sistema de partits, no puc estar d’acord amb l’editorial, en el sentit de la desqualificació global del sistema de partits. A l’Estat espanyol, el problema no son els partits en si mateix, els hi han de tots colors des de marxistes-leninistes fins a nazis, assemblearis o totalitaris. EL problema és la llei electoral, que tal i com articula la participació política fa dels partits instruments necessaris de l’articulació del poder mitjançant el ferreny control de la jerarquia en la elaboració de les llistes, el que te dona com a resultat la perduda absoluta del paper del militant. Si continuem maldant contra les estructures que articules la participació del poble, i en aquest sentit els partits polítics ho son, crec honestament que sols fem que augmentar la frustració i la sensació d’inutilitat.
Perquè, com s’ho fem per a articular una resposta organitzada i coherent front al sistema, sinó és mitjançant estructures de participació amb unes definicions ideològiques i organitzatives, que és el que son els partits?

Carme Perello
Carme Perello
27.05.2022  ·  06:44

El que em sap més greu és que la violència i l’amenaça, convenç més als nostres politics catalans que el mateix poble, manifestant-se unit com mai s’havia vist.
Heu sigut vosaltres i només vosaltres els que us heu carregat una OPORTUNITAT D’OR.
L’autocrítca, i el sentit de país, és el que hauria de primar.
Teniu per davant el sentit de partit, i no ho entenc…..
Sou de diversos partits, però prioritzeu el vostre honrable cul?
De veritat…em fa molt mal pensar-ho , però cada dia, cada pas, cada opinió, i ara…cada declaracio per convèncer al poble de que el que heu fet és el que s’havia de fer….
ÉS DECEPCIONANT¡¡¡¡
US HEU RENDIT¡¡¡¡
I vosaltres heu entrat al joc de que la culpa empre és de l’innocent….
Si Ezpaña apreta, Catalunya té l’obligació de posar l’altra galta.
Us aconsello que feu roda amb certs polítics que teniu a Madrid, perquè comencen a tenir SÍNDROME EZPAÑOLITIS I ACOLLONITIS, i això és el que transmeten.

Rosa Guallar
Rosa Guallar
27.05.2022  ·  06:51

Totalment d’acord amb l’editorial. Pel que fa als comentaris s’han fet sobre Òmnium: Jo ja vaig observar com fugia de la lluita per la Independencia el desembre de 2017. Van anar desdibuixan-se i dedican-se a “altres coses”. Van abandonar l’ANC, se’n van distanciar i la van deixar sola. Tot i veure-ho, vaig seguir pagant a Òmnium. Costa perdre l’esperança. Vaig plegar quan vaig veure el discurs de l’ex-president quan consolava l’Ada Colau, que plorava perquè la xiulaven al barri barceloní de Gràcia i no la deixaven fer el seu discurs. L’ex-preident no només la va consolar sinó que va renyar la gent i va fer un discurs patètic sobre la “unitat”, deplorable, fins i tot ofensiu, abjecta. Se li pot perdonar, és un ex-pres polític i està fotut. Però a Òmnium no se li pot perdonar res. Vaig donar-me de baixa i també em van enviar un correu electrònic llarguíssim, defensant i justificant la seva deriva, el seu canvi radical. Un correu que bé el podia haver signat l’ERC que tenim ara. L’un per l’altre són iguals, van de la mà.

Josep Segura
Josep Segura
27.05.2022  ·  07:23

La sobtada amnèsia sobre l’Òmnium no és pas involuntària. L’exercici d’autocrítica dels errors de diagnòstic és sovint complicat.
Per cert, quants socis deu haver perdut el Mòmium després dels patètics episodis amb l’Iceta i la Colau ?

Antoni Castelló
Antoni Castelló
27.05.2022  ·  07:25

els nostres partits i els nostres polítics són una vergonya. Només volen la cadireta i les prebendes ….. i ara, qui votam ????

Pilar Bota
Pilar Bota
27.05.2022  ·  07:32

Quan la injustícia espanyola espanta els mestre, que es pot fer? Està a les seves mans que sigui la llengua vehicular i també a les nostres que no ens costa gaire passar al castellà.

Albert Miret
Albert Miret
27.05.2022  ·  07:33

Per a mi, el problema és que l’engendro de país veí és un malalt terminal amb el qual no hi ha res a fer. La seva corrupció ha arribat a nivells tan alts, que la propera fase, continuant amb el sistema mafiós com fins ara, ja només queda entre ells l’opció de l’assassinat del qual ja han fet ús en determinats moments. Què són si no els banys en cal viva, els trets accidentals d’escopetes amb plena neteja mentre els teus convidats dinen al menjador (sempre és millor netejar escopetes mentre tens convidats a casa) i la mort sobtada de la del caloret, per a dir-ne només tres de la llarguíssima llista de desapareguts sobtats. Aquí, la qüestió a Catalunya és que les colletes d’amics que fan partidets, només tenen la valentia justa per a simular que són polítics, però en realitat només són encarregats per madrit de mantenir la nostra societat paralitzada. Per això la manca absoluta d’imaginació que arriba a indignar, la manca absoluta de política que fa fàstic, els atacs constants d’uns contra els altres, perquè avui l’únic projecte dels partidets catalans és tristament l’enfonsament dels altres i en això inverteixen tot el temps que puguin a canvi -això sí-, d’un bon sou. Per aquesta raó es va produir el miracle Puigdemont i el trencament amb la màfia, perquè tot el poble vam entendre que aquest home lluitava contra l’opressió espanyola i no contra els seus companys. Si a l’hora de tornar a votar no ho podem fer per un partit o associació o grup amb líder real, que plantegi la independència immediata, Catalunya s’haurà acabat per sempre, complint-se el somni daurat de la màfia espanyola, i nosaltres passant a ser esclaus ara ja numerats a foc, com feien els seus ídols.

Carme Garcia
Carme Garcia
27.05.2022  ·  07:35

Per això el President Torra, ha estat tant humiliat per tothom. Al no pertanyer a cap partit, a tingut la possibilitat de lliurement , dir el per que va entrar a presidir la Generalitat, que era ni més ni menys fer realitat el que prometien que farien els partits polítics en campanya electoral.
Espero que aquesta altra jugada del govern ” republicà” els hi passi factura.
Cap mena de recolzament en aquest govern, i espero que si els tornen a la presó ningú gosi a demanar-me que vagi a les portes dels Ajuntaments a demanar “Llibertat”, perquè amb els traïdors no vull saber rés.
Els hi hem de plantar cara, perquè molt criticar el paper que fa ER a Madrid però nosaltres estem fent el mateix amb el nostre Govern.
Hem de tornar als carrers.

Rabha Hmmane
Rabha Hmmane
27.05.2022  ·  07:51

Llegim també amb tota l’atenció que cal, les paraules de l’ Agustí Colomines.
————————————

Comencem pel principi. Tots els pactes són interpretables. Cadascuna de les parts signatàries recorre al que més li convé per justificar el resultat final. Però hi ha fets que són incontestables. Fa unes setmanes, quan els quatre partits que ara han signat aquest acord van signar-ne un altre, l’intent de modificar la Llei de Política Lingüística va provocar la sortida de Junts d’aquell primer consens. Modificar la llei i fer-ho de la manera com ho plantejaven els republicans i els socialistes era inacceptable per a les bases del partit independentista. El pacte es va desfer i es va tornar a negociar per tal que l’acord no rebentés el marc legal que permetia la immersió. És un fet irrefutable que l’acord no modifica de cap manera la llei aprovada el 1998. No li treu ni li posa cap coma. El pacte comença, doncs, respectant el Capítol III referit a l’ensenyament. L’article 20 d’aquesta llei exposa, literalment:  
1. El català,  com a llengua pròpia de Catalunya,  ho és també de l’ensenyament,  en tots els nivells i les modalitats educatius.
2. Els centres d’ensenyament de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d’expressió normal en llurs activitats docents i administratives, tant les internes com les externes.

El punt 1 i 3 de l’article 21 són encara més explícits:
1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no-universitari.             
3. L’ensenyament del català i del castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria.

He volgut destacar-ho perquè aquesta llei encara és vigent i no s’ha modificat. Per tant, tots els que ara diuen que amb aquest pacte ha arribat l’apocalipsi, estaria bé que no mentissin. Hi ha comentaristes que menteixen tant o més que els polítics simplement per preservar la seva aura popular. L’Estat assetja el català des de fa anys amb l’ajuda de l’unionisme català i la indiferència de molts catalans, que no cuiden la llengua i no s’hi comprometen. Hi ha digitals que fa feredat llegir-los. El 2001, servidor dirigia una col·lecció de llibres a Angle Editorial que s’anomenava “Dissidències”. El primer volum va consistir en una obra col·lectiva per respondre a la pregunta que plantejava el títol: És possible viure en català? Fa més de vint anys ja teníem diagnosticat el problema.

Cal actuar quan les condicions són favorables. Durant aquests anys, els socialistes han estat arrossegats cap a un espanyolisme ferotge per l’existència de Ciutadans. Fins al punt que el 21-D l’espanyolisme anticatalanista va imposar-se electoralment als socialistes. Ara que Ciutadans va de baixa, després d’haver fet molt de mal, fins i tot propiciant la reelecció d’una alcaldessa populista d’esquerra per barrar el pas a l’independentisme, el PSC reviscola. No tinc cap dubte que els dirigents socialistes actuals tornarien a votar a favor del 155 i enviarien a la presó els líders independentistes, però no són el mateix que Ciutadans. Saben perfectament que la crisi del seu partit va començar quan van perdre a favor dels republicans o de Junts el sector catalanista. Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall, Teresa Pallarès o Marina Geli en són l’exemple. I quan un partit sagna pels dos costats, té el risc de morir. Cal que rectifiqui.
Amb això vull dir que rescatar el PSC de l’espanyolisme més abjecte i obligar-lo a respectar la Llei de Política Lingüística és una gran victòria. No calen pissarretes per adonar-se de la transcendència d’això. És un moviment estratègic que pot assegurar, sense tenir-ne una garantia plena, que la guerra de llengües disminueixi. Mentre Catalunya estigui vinculada a Espanya, no serem mai amos del nostre futur. Podem enganyar-nos, però és així. I mentre no som independents, què fem? Doncs protegir la llengua tant com puguem de l’agressió propiciada per uns jutges que volen imposar unes quotes de castellà a l’ensenyament per tal de desfigurar el model lingüístic català. Amb aquest acord, els socialistes ja no poden anar dient que el 25% o el tant per cent que sigui és una bona opció. Acaben de signar que no hi haurà tants per cent, sinó una valoració de les llengües, que és el mateix que estableix la Llei de Política Lingüística. El català continua sent la llengua vehicular a l’ensenyament no-universitari i el castellà forma part del projecte curricular, talment com l’anglès i el mateix català, només faltaria. No és cap novetat, perquè això ja era així. El pacte preserva la primera premissa, que és la important. Designa el castellà com a llengua curricular perquè en la llei del 1998 ja es deia que el “castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi”. Què és un pla d’estudi sinó un projecte curricular?

Quan dos adversaris s’enfronten per mesurar llurs forces és que som davant d’una confrontació. La meva amiga Sílvia Cóppulo em va convèncer que una confrontació, per molt intel·ligent que vulgui ser, dona avantatge a l’adversari, en aquest cas, al poder de l’Estat, perquè el situa mentalment en primer lloc, bé sigui per comparació, enfrontament, oposició o lluita. La Sílvia ho defensava en un article de fa dos anys. En aquest mateix article proposava parlar d’acció intel·ligent. Abans-d’ahir al vespre, mentre llegia la literalitat del que s’aprovarà aviat al Parlament, vaig recordar aquest article. I vaig rellegir-lo. Una acció és, certament, una manifestació de força, una manera d’obrar d’una causa per aconseguir un objectiu, que només depèn de tu. Te’n fa protagonista, a més de tenir un sentit positiu, que és essencial per mantenir la moral alta. I no t’inhibeix de la teva responsabilitat. Que la CUP no hagi volgut entrar en la negociació d’aquest pacte no li dona la raó. Al contrari, és una demostració més (votar en contra dels pressupostos ja va ser el primer advertiment) que els anticapitalistes no van complir el pacte signat amb els republicans per la investidura i va dinamitar la majoria del 52%. La CUP sempre falla en els moments decisius.
Alguns sectors de l’independentisme estan de molt mal humor. Raons per estar abatuts no en falten. Des del 2017 que les alegries que ens donava la Revolució dels somriures s’han acabat. Estem a la defensiva constantment. Reaccionem en comptes d’actuar i ho fem a la manera dels jueus dels Monty Python. Vinga a dividir-nos. Vinga a buscar traïdors a cada cantonada. Ho defenso a cada xerrada que faig. La CUP, Junts i Esquerra no són els meus enemics. En discrepo en moltes coses, és clar; començant per l’excés de partidisme, que és insuportable. No cal amagar que els partits del 52% són més adversaris que aliats entre ells. No saber valorar les victòries és un defecte molt gran. Quan la CUP s’exclou d’un pacte tan transcendental com aquest, la raó no és la seva puresa. És perquè repeteix el gran error comès durant tots aquests anys per part dels uns i dels altres: no entendre que l’enemic és l’Estat i no pas els partits amb els quals comparteixes lluita, presó i exili. Cal actuar quan hi ha molt a guanyar i les condicions ho propicien. Aquest era el moment i el pacte és una victòria dels independentistes. La llei és prou oberta perquè els socialistes vagin dient el que diuen, que no és cert. Serà vital el contingut del decret llei, que ha d’arribar on no s’ha pogut arribar amb la llei. I després caldrà que el Departament d’Educació es posi a treballar. Si no fa el reglament sobre els projectes lingüístics de centre i es posa a fer seguiment sobre el terreny de l’aplicació de la immersió, no canviarà res del que ja sabem que passa des de fa dècades. Comencem pel principi. Tots els pactes són interpretables. Cadascuna de les parts signatàries recorre al que més li convé per justificar el resultat final. Però hi ha fets que són incontestables. Fa unes setmanes, quan els quatre partits que ara han signat aquest acord van signar-ne un altre, l’intent de modificar la Llei de Política Lingüística va provocar la sortida de Junts d’aquell primer consens. Modificar la llei i fer-ho de la manera com ho plantejaven els republicans i els socialistes era inacceptable per a les bases del partit independentista. El pacte es va desfer i es va tornar a negociar per tal que l’acord no rebentés el marc legal que permetia la immersió. És un fet irrefutable que l’acord no modifica de cap manera la llei aprovada el 1998. No li treu ni li posa cap coma. El pacte comença, doncs, respectant el Capítol III referit a l’ensenyament. L’article 20 d’aquesta llei exposa, literalment:  
1. El català,  com a llengua pròpia de Catalunya,  ho és també de l’ensenyament,  en tots els nivells i les modalitats educatius.
2. Els centres d’ensenyament de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d’expressió normal en llurs activitats docents i administratives, tant les internes com les externes.

El punt 1 i 3 de l’article 21 són encara més explícits:
1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no-universitari.             
3. L’ensenyament del català i del castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria.

He volgut destacar-ho perquè aquesta llei encara és vigent i no s’ha modificat. Per tant, tots els que ara diuen que amb aquest pacte ha arribat l’apocalipsi, estaria bé que no mentissin. Hi ha comentaristes que menteixen tant o més que els polítics simplement per preservar la seva aura popular. L’Estat assetja el català des de fa anys amb l’ajuda de l’unionisme català i la indiferència de molts catalans, que no cuiden la llengua i no s’hi comprometen. Hi ha digitals que fa feredat llegir-los. El 2001, servidor dirigia una col·lecció de llibres a Angle Editorial que s’anomenava “Dissidències”. El primer volum va consistir en una obra col·lectiva per respondre a la pregunta que plantejava el títol: És possible viure en català? Fa més de vint anys ja teníem diagnosticat el problema.

Cal actuar quan les condicions són favorables. Durant aquests anys, els socialistes han estat arrossegats cap a un espanyolisme ferotge per l’existència de Ciutadans. Fins al punt que el 21-D l’espanyolisme anticatalanista va imposar-se electoralment als socialistes. Ara que Ciutadans va de baixa, després d’haver fet molt de mal, fins i tot propiciant la reelecció d’una alcaldessa populista d’esquerra per barrar el pas a l’independentisme, el PSC reviscola. No tinc cap dubte que els dirigents socialistes actuals tornarien a votar a favor del 155 i enviarien a la presó els líders independentistes, però no són el mateix que Ciutadans. Saben perfectament que la crisi del seu partit va començar quan van perdre a favor dels republicans o de Junts el sector catalanista. Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall, Teresa Pallarès o Marina Geli en són l’exemple. I quan un partit sagna pels dos costats, té el risc de morir. Cal que rectifiqui.
Amb això vull dir que rescatar el PSC de l’espanyolisme més abjecte i obligar-lo a respectar la Llei de Política Lingüística és una gran victòria. No calen pissarretes per adonar-se de la transcendència d’això. És un moviment estratègic que pot assegurar, sense tenir-ne una garantia plena, que la guerra de llengües disminueixi. Mentre Catalunya estigui vinculada a Espanya, no serem mai amos del nostre futur. Podem enganyar-nos, però és així. I mentre no som independents, què fem? Doncs protegir la llengua tant com puguem de l’agressió propiciada per uns jutges que volen imposar unes quotes de castellà a l’ensenyament per tal de desfigurar el model lingüístic català. Amb aquest acord, els socialistes ja no poden anar dient que el 25% o el tant per cent que sigui és una bona opció. Acaben de signar que no hi haurà tants per cent, sinó una valoració de les llengües, que és el mateix que estableix la Llei de Política Lingüística. El català continua sent la llengua vehicular a l’ensenyament no-universitari i el castellà forma part del projecte curricular, talment com l’anglès i el mateix català, només faltaria. No és cap novetat, perquè això ja era així. El pacte preserva la primera premissa, que és la important. Designa el castellà com a llengua curricular perquè en la llei del 1998 ja es deia que el “castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi”. Què és un pla d’estudi sinó un projecte curricular?

Quan dos adversaris s’enfronten per mesurar llurs forces és que som davant d’una confrontació. La meva amiga Sílvia Cóppulo em va convèncer que una confrontació, per molt intel·ligent que vulgui ser, dona avantatge a l’adversari, en aquest cas, al poder de l’Estat, perquè el situa mentalment en primer lloc, bé sigui per comparació, enfrontament, oposició o lluita. La Sílvia ho defensava en un article de fa dos anys. En aquest mateix article proposava parlar d’acció intel·ligent. Abans-d’ahir al vespre, mentre llegia la literalitat del que s’aprovarà aviat al Parlament, vaig recordar aquest article. I vaig rellegir-lo. Una acció és, certament, una manifestació de força, una manera d’obrar d’una causa per aconseguir un objectiu, que només depèn de tu. Te’n fa protagonista, a més de tenir un sentit positiu, que és essencial per mantenir la moral alta. I no t’inhibeix de la teva responsabilitat. Que la CUP no hagi volgut entrar en la negociació d’aquest pacte no li dona la raó. Al contrari, és una demostració més (votar en contra dels pressupostos ja va ser el primer advertiment) que els anticapitalistes no van complir el pacte signat amb els republicans per la investidura i va dinamitar la majoria del 52%. La CUP sempre falla en els moments decisius.
Alguns sectors de l’independentisme estan de molt mal humor. Raons per estar abatuts no en falten. Des del 2017 que les alegries que ens donava la Revolució dels somriures s’han acabat. Estem a la defensiva constantment. Reaccionem en comptes d’actuar i ho fem a la manera dels jueus dels Monty Python. Vinga a dividir-nos. Vinga a buscar traïdors a cada cantonada. Ho defenso a cada xerrada que faig. La CUP, Junts i Esquerra no són els meus enemics. En discrepo en moltes coses, és clar; començant per l’excés de partidisme, que és insuportable. No cal amagar que els partits del 52% són més adversaris que aliats entre ells. No saber valorar les victòries és un defecte molt gran. Quan la CUP s’exclou d’un pacte tan transcendental com aquest, la raó no és la seva puresa. És perquè repeteix el gran error comès durant tots aquests anys per part dels uns i dels altres: no entendre que l’enemic és l’Estat i no pas els partits amb els quals comparteixes lluita, presó i exili. Cal actuar quan hi ha molt a guanyar i les condicions ho propicien. Aquest era el moment i el pacte és una victòria dels independentistes. La llei és prou oberta perquè els socialistes vagin dient el que diuen, que no és cert. Serà vital el contingut del decret llei, que ha d’arribar on no s’ha pogut arribar amb la llei. I després caldrà que el Departament d’Educació es posi a treballar. Si no fa el reglament sobre els projectes lingüístics de centre i es posa a fer seguiment sobre el terreny de l’aplicació de la immersió, no canviarà res del que ja sabem que passa des de fa dècades.

josep SELVA
josep SELVA
27.05.2022  ·  08:07

Sempre he pensat i he dit, saben que em dirien de tot, que els aparells polítics anomenats partits son el càncer de les societat perquè sembre discòrdia per obtenir poder i tenen a les seves mans els fils per idiotitzar a la població. Son molt pitjors que una dictadura explícita

Núria Feliu
Núria Feliu
27.05.2022  ·  08:25

Jo també m’he donat de baixa d’Òmnium i els he dit que s’han begut l’enteniment. La llengua és la base truncal de la cultura, contribuir a la desaparició de la llengua és contribuir a la desaparició de la catalanitat.

Javier Baena
Javier Baena
27.05.2022  ·  08:45

Bon dia!!! Estic completament d’acord amb la problemàtica dels partits… no m’he afiliat mai a cap i així continuaré… contestant a na Maria del Mar Serra i a en Josep Callís, crec molt encertada la proposta d’en Pere-Andreu Ubach sobre “escons en blanc”.

Ara bé, aquesta proposta es bona pel Parlament, però abans, si no aquest mateix any, hi hauran al Congreso i aquí també tenim una oportunitat de fer mal de veritat als partits…

De quina manera els podríem forçar a implementar la independència ? Recordo que no cal un altre referèndum… no volem perdre mes el temps… els tractats internacionals accepten que es declari des d’un Parlament elegit democràticament… llavors només falta que el 52% la declari i demani reconeixement internacional i controli el territori …

Llavors, els hem de fer sortir de la seva zona de confort i que vegin la por d’aprop… que vegin que poden perdre les cadires i tornar a pressó… aprofitem l’Estat que no ens fallarà mai… ja es veu com avança el tema de revisar els indults…

Pensem-ho… una proposta a Madrid per il·legalitzar ER, Junts i Cup els faria moure’s? Qui planteja aquesta proposta? Vox…

En definitiva, tant dona votar per la Congreso qui vulguem, “escons en blanc” no ens farà res, PSOE, PP, faran el que voldran, però si Vox es decisiu exigiran la il·legalització i ens faran la feina…

A mes, tampoc fan falta gaires vots, els fatxes no canviaran els seus, però si un grapat del 52% els vota pot ser factible… els hi treiem cadires a Madrid als dits independentistes i forcem la radicalitat recrescuda i envalentonada…

Vot útil….

Una cordial salutació !!
Javier Baena

Pep Agulló
Pep Agulló
27.05.2022  ·  08:51

VIARANYS INDEPENDENTISTES, AUTONOMISTES I BRETON…

Els surrealistes havien apostat pel comunisme. L’arribada al poder de Stalin va obrir els ulls a molt signants de “Le Surréalisme au Service de la Revolution” que van veure que per aquests viaranys acabarien estant, no al servei de la revolució segrestada, sinó al servei del partit i encara pitjor al servei de Stalin.

El moviment dividit entre dues idees irreconciliables: la de transformar el món de Marx i la de canviem la vida de Rimbaud.

La pugna entre surrealistes i comunistes se saldà amb l’expulsió del PCF de Breton, Eluard i Crevel. El déu Saturn devorava els seus propis fills i els que no seguien les seves directrius…

Aprenem de la lliçó…

PS. Si voleu posar articles sencers en l’apartat de comentaris, poseu l’enllaç…

Joan Cuscó
Joan Cuscó
27.05.2022  ·  09:24

Ara convé donar tot el suport al Consell per la República.
No és cap partit. És una institució.

Joan Gratacós
Joan Gratacós
27.05.2022  ·  09:52

Haurien de manar els més ben preparats i integres com a persones si no ens hem d’esperar el qie passa. El món pollític mundial està ple de perspnes sense escrupols que només pensen en el poder i els seus privilegis una vegada han obtingut el vot.

Joan Sorolla
Joan Sorolla
27.05.2022  ·  09:55

Molt d’acord. Si anem una mica més enrere de Breton veurem com tot el pensament llibertari ja va descobrir fa uns 150 anys que els partits són un càncer. Això no treu que en determinats moments hagin pogut ser útils.
Jo també acabo de demanar la baixa d’Omnium.

Ignasi Hosta
Ignasi Hosta
27.05.2022  ·  10:15

Llegeixo diversos comentaris posant al mateix sac ERC-Junts-CUP.

Si no ho tinc mal entès la CUP no ha signat l’acord ERC-Junts amb PSC i Comuns i n’ha estat molt crítica des del primer moment.

Jordi Torres
Jordi Torres
27.05.2022  ·  10:18

Subscric l’editorial només en part, Vicent. Estic d’acord que cal anar contra aquests partits que diuen representar-nos i que només es representen a ells mateixos. És el cas dels partits dits “independentistes”, que no arriben ni tan sols a autonomistes (posats a ser autonomistes i manipuladors, CiU els hi donava mil voltes). Però això no vol dir forçosament anar contra la idea de “tenir partits”. Realment volem experimentar amb una democràcia sense partits? Com es fa això? Una democràcia orgànica? Sindicalista? No conec una alternativa de democràcia representativa sense partits que sigui fiable; si hi ha alguna proposta que hagi estat provada amb èxit, estaré encantat d’escoltar i aprendre.

El problema que tenim, crec jo, no són els partits, en abstracte, sinó l’entorn viciat on sorgeixen els nostres partits: la democràcia espanyola (xist) i catalana.

Començant per la llei de finançament de partits, que els deixa a expenses d’interessos privats i dels lobbies ideològics. Que sigui tan car mantenir un partit els hi crea una gran dependència dels resultats electorals per mantenir-se vius. Un partit que no obtingui una mínima representació està obligat a viure en la marginalitat més absoluta, i l’única manera d’entrar al circuit és buscant-se padrins, i, per tant, perdent la seva independència. Caldria que l’estat sufragués un ecosistema de petits partits, exigint-los unes mínimes condicions, això sí: que siguin democràtics, que no difonguin un discurs de l’odi, etc. Així tindríem un ventall de petits partits amb una presència pública mínima suficient que els permetria créixer, si en un moment donat la gent considera que són una bona alternativa. Cal cuidar l’ecosistema de les idees, ara tenim un monocultiu basat en una alternança fictícia esquerra-dreta subvencionada per les elits.

Un altre problema són les llistes tancades que segresten el vot del ciutadà i allunyen la responsabilitat personal dels polítics sobre els seus actes. Així és com es creen aquestes disciplines de partit tan rígides i jeràrquiques. Jo soc més partidari de les llistes obertes, on els polítics s’han d’exposar contínuament al ciutadà. Així evitaríem aquesta subespècie de polític sense project propi, que sobreviu i creix dins les estructures dels partits, a la foscor dels despatxos, i que sobtadament pot ocupar càrrecs d’importància sent un total desconegut pel ciutadà, com és el cas del MHP Aragonès i de tants altres.

GABRIEL BARDIA
GABRIEL BARDIA
27.05.2022  ·  10:34

Ho he dit i repetit moltes vegades a twitter, estem orfes de lideratge. Els nostres polítics han traït l’esperit de l’1,O i han traït els soldats, els herois (els nostres fills i néts) d’Urquinaona. Ens ho vam creure i vam sortir de l’Standby per enfrontar-nos a les forces d’ocupació i poders de l’estat espanyol. Els nostres cossos van ser la nostra dignitat i els nostres polítics la humiliació, la vergonya i la traïció.

Joan Royo
Joan Royo
27.05.2022  ·  10:36

Per això crec que cal una candidatura aliena als partits disposada a declarar la independència guanyada el 2017. De l’ANC estic ben decebut, parlen d’una llista cívica i d’un referendum el 2025. Estan com un llum.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
27.05.2022  ·  10:42

Queda clar son els ciutadans que marcan la pauta ens trobem que els partits només miren pel partit no pel pais oi son objectes de decoracio

Joaquim Obiols
Joaquim Obiols
27.05.2022  ·  10:45

Us imagineu, per un moment, a tots els independentistes votant Vox a les espanyoles i en blanc a les catalanes ?
Una bona sotragada es el que necesiten tots aquests potols

Carles Matute
Carles Matute
27.05.2022  ·  10:57

Cal reconèixer que els espanyols han fet fet bé la seva feina.

Va haver-hi un un instant en que el poble català va prendre la iniciativa passant pel damunt de tot i de tothom (de polítics i de partits) i als manaires de torn no els va quedar més remei que enfilar-se al tren sinó és quedaven a l’andana. I aquest moment no es va saber aprofitar, entre altres coses perquè aquesta colla de professionals de la política, per tal de seguir xuclant de la mamella, es varen dedicar a fer de quintacolumnistes, començant pel Mossèn (abans, fins i tot, de què el tanquessin a la garjola) que deia coses d’aquelles com que “s’havia d’eixamplar la base”. La base? quina base? El mateix que deia: doneu-me el 51% del Parlament i declararé la independència, després volia “eixamplar la base”, quins collons…

A partir d’aquí l’estat espanyol es va llençar com una fera a aturar allò que veia que no tenia aturador (vaja, que se li acabava el “xollo”) però aquells qui s’havien d’haver posat davant es varen cagar a les calces i, llevat d’honroses excepcions, varen posar-li en safata a l’estat els nostres caps.

Mai he militat en cap partit, ni penso fer-ho, i sovint em ve a la memòria aquella petita obra d’art d’en George Brassens, la cançó anomenada “Mourir pour des idées”, una veritable glosa a aquests magatzems d’inútils que son els partits. I, a sobre, els paguem nosaltres.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.05.2022  ·  11:19

Haver consensuat el 25% del castellà, és com deixar una escletxa oberta. Consolidades les bases, intentaran perpetuar-les i eixamplar més. Amb la llengua cal aprendre ser radicals si no volem desaparéixer com a poble, la qual cosa seria una virtut, no un pecat. Ells ho tenen més clar que nosaltres. Independència. Bona relació i convivència mútua entre iguals. En i des de la no subordinació.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
27.05.2022  ·  11:33

D’acord amb l’editorial, Partal. O es modifica profundament la llei electoral o els actuals partits són totalment inutils i perfectament prescindibles: és així de trist i aixì de clar. En diuen fer politica de dedicar-se només a salvar els mobles…i les cadires, sobretot! Això no és fer política: és fer carrera professional! I el que passa i passarà és que no salvaran els mobles ni tan sols les cadires: no salvaran res de res, com ja s’està veient amb cruel evidència.

Però no ens hem de lamentar més estúpidamenyt, sinó anar per feina. Com? desobeint sistemàticament en el que poguem i donant testimoni de rebel·lia constantment contra tot el que no sigui el que volem les bases independentistes. Mobilitzant-nos per cada passa enrera, i no deixant-ne passar ni una! Tenim molta feina companys de l’ANC! (Quina pena Òmnium…)

Adrià Arboix
Adrià Arboix
27.05.2022  ·  11:33

Totalment d’acord.

Josep Soler
Josep Soler
27.05.2022  ·  11:37

La meva experiència personal em diu que la dita d’en Breton es una realitat com un temple. Però amb tot, no acabo de veure clar com es poden canalitzar les ansies de millora de una societat, i de les seves condicions de vida de les persones.
Tinc comprovat, fins i tot de forma pròxima, que persones que haurien d’estar completament allunyades de determinades idees, pel fet de la seva pertinença al partit, accepten el seu discurs i les seves accions, com a veritables revelacions de fe cristiana.
Que em plena repressió de l’Estat espanyol, pel delicte dels catalans d’estimar la pròpia terra, sigui perseguit per determinats partits catalans, que per covardia o ansies de poder i benestar personal (i que abans defensaven les mateixes d idees) , pactin ara amb l’enemic (ahir el Sr, Rufián, ens va donar una lliçó) es quelcom realment incomprensible.

Joan Carles Valle
Joan Carles Valle
27.05.2022  ·  11:43

Resulta molt dificil guardar les formes, ni que sigui gramaticalment parlant, entre l editorial i la fotografia escollida per ilustrar la editorial……..millor tenir la mà quieta i la boca tancada

Alexandre Pallarès
Alexandre Pallarès
27.05.2022  ·  11:55

Prou de fer la feina bruta a la pseudo-democràcia espanyola plena d’amenaces i repressió, i més tenir com a únic partit Catalunya. Ser un moviment d’alliberament nacional d’una vegada!

Ramon Perera
Ramon Perera
27.05.2022  ·  11:59

Una vegada més em trec el barret per la tria de la foto que acompanya l’editorial. No sempre una imatge val més que mil paraules, però de vegades hi ha imatges que valen per deu mil paraules. Un braç alçat i tot un sector de diputats emetent com corderets un determinat vot. Sense ignorar que a tot arreu sempre hi ha aspectes positius i negatius, quina diferència amb alguns altres parlaments!!!

Critiquem de manera radical els partits polítics. És a dir, els partits polítics que tenim. Però els partits que tenim responen al sistema polític vigent i no hem de fer una “desqualificació global del sistema de partits”. [Bonaventura Casanova, 06:44]

L’observació anterior és important ja que les societats humanes sempre acaben organitzant-se, ja sigui amb un sistema polític com el que tenim o amb un altre tipus d’organització. Aleshores, lo que cal és dotar-nos d’un sistema polític millor que l’actual.

Com es fa un canvi de sistema polític? Difícilment amb els mecanismes del sistema polític anterior. El canvi ha de ser promogut per forces exteriors al sistema polític. Això és una revolució. La història demostra que les revolucions existeixen. Que quan i com es produirà una determinada revolució, això és una altra història.

Ed Garrido [02:46] cita Ramón Cotarelo: “la llista de l’ANC és un encàrrec dels partits per tal de rebre el vot descontent i així no crear alternatives honestes de veritat.” Jo no sé si això és veritat o no, però és una possibilitat de conseqüències massa greus com per no analitzar-la curosament.
a) Si és veritat, la conclusió és clara: cal combatre-la amb tanta o major intensitat que als partits.
b) No és veritat, però a les eleccions no treu majoria absoluta. No haurem adelantat gran cosa i haurem deixat de provar altres possibilitats que podien ser més interessants.
c) No és veritat i a les eleccions treu majoria absoluta.
El resultat c) és l’únic que justificaria la defensa d’una llista com la que s’esmenta, però la seva anàlisi torna a ser molt complexa i no seria assenyat defensar la llista si les anàlisis prèvies no mostressin possibilitats clares de guanyar.

Francesc Villagrasa
Francesc Villagrasa
27.05.2022  ·  12:48

Les editorials del senyor Partal, de tant en tant, provoquen una febrada entre els comentaristes de VW, i la d’avui és de les més fortes que he llegit. Ara resulta que els partits catalans son nefastos i no recorden que en temps d’en Franco lluitàvem contra el partit únic. Ara resulta que ens hem de donar de baixa d’Omnium, una de les entitats que més ha treballat pel català . Hem de ser crítics però no oblidar que l’enemic és aquell que vol fer desaparèixer el poble català

Xavier Floresví
Xavier Floresví
27.05.2022  ·  12:59

Foc nou,
Llista cívica.
No només a les eleccions autonòmiques. També a les municipals.
Aquests partits ja no serveixen.

Roser Caminals
Roser Caminals
27.05.2022  ·  14:54

Fa temps que sabem que no ens enfrontem tan sols amb l’estat espanyol sinó amb el govern català. L’ANC no hauria d’acceptar socis afiliats a cap partit i el poble ha de subvertir els lideratges institucionals a favor de lideratges cívils.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.05.2022  ·  16:08

Avui he posat una candela virtual a la Moreneta, i li he demanat que els indults siguen anul·lats per salvar Catalunya de les arpes de la mare pàtria espanyola.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
27.05.2022  ·  16:37

Anatema als irresponsables polìtics que han dimitit de representar i defensar el creixement i els interessos de Catalunya per a defensar només els seus sous i complements, i el seu estatus social. Por, comodisme i gregarisme, que els han castrat i posat als peus del totalitarisme Ñ i han acabat traicionant Catalunya.

Jordi Nogués
Jordi Nogués
27.05.2022  ·  16:40

Veritats damunt altres veritats Vicent. continuem tots plegats “tossudament alçats” com diu en Llach. Ja no ens queden paraules per criticar-los (als partits) per això acabe com sempre “Aneu a la merda”!

Josep Vicent Rodriguez
Josep Vicent Rodriguez
27.05.2022  ·  17:24

No votaré a cap polític que sols sàpiga viure de la política, perquè no se la jugarà mai. Per tant, o fan llistes obertes on puga’m votar a persones o renuncio a aquesta “democràcia”

Ferran Moreno
Ferran Moreno
27.05.2022  ·  19:36

Anar contra els partits, una necessitat.

Els partits i les seves entitats satèl·lit no són res més que rendició, estafa, renúncies constants, ploriqueig, xantatge emocional i més processisme.

La independència no vindrà pas d’ells i tampoc d’Europa.

Si l’arribem a tenir, serà perquè l’haurà aconseguit el poble mitjançant una revolució i molts sacrificis. No hi ha dreceres ni jugades mestres.

Però abans de vèncer a Espanya primer els hem de vèncer a ells.

Josep Manel Barbero
Josep Manel Barbero
27.05.2022  ·  21:33

Jo també he deixat Omnium. Em sap greu que una associaciòcultural com aquesta no s’hagi pronunciat respecte la llei (dir que vols consens i no dir res substancial respecte la proposta és decebedor. Veig que son esclaus de la majoria político-institucional, no son lliures). Dedicaré els diners a sostenir Plataforma per la llengua.
Respecte els partits, tinc la sensació que sovint es parla dels tres partits com si fossin iguals. Al meu parer es possa la CUP com una mena d’autoengany dels que han estat més propers a JUNTS o ERC. Penso que la CUP ha comès errades, però ni de lluny pot ser possada al mateix sac. No s’hi val amagar-se darrera el “tots tres partits”.

Josep Antoni Martínez
Josep Antoni Martínez
27.05.2022  ·  23:06

Així doncs prescindint dels partits, com hem de maniobrar per assolir el nostre objectiu?

Josep Vilà
Josep Vilà
28.05.2022  ·  01:04

M’ha agradat especialment el comentari d’en Jordi Torres: “el problema no són els partits en abstracte sinó l’entorn viciat d’on sorgeixen”.
A mi la proposta que penso que podria funcionar és un partit d’àmbit global: una Unió de Països Catalans, un mínim comú denominador de tot el territori i no una subdivisió de partits que sorgeixi de la divisió regional española i francesa.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies