Avui fa quaranta anys d’una de les principals matances de civils comeses per les forces de seguretat espanyoles al País Basc. El 3 de març de 1976, la policia va llançar gasos en una assemblea obrera que es feia a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria i va disparar indiscriminadament contra els vaguistes. Cinc treballadors hi van morir (Romualdo Barroso, Pedro Mari Martinez Ocio, Francisco Aznar, José Castillo i Bienvenido Pereda) i un centenar llarg en van sortir ferits.

És el cas d’Andoni Txasko, president de l’Associació de Víctimes 3 de Març, amb qui vam parlar fa tres anys arran de la mort de Manuel Fraga Iribarne, màxim responsable polític d’aquella matança. Ara tornem  a conversar-hi perquè ens expliqui com va la seva reclamació de justícia i reparació a les víctimes i perquè ens comenti l’homenatge que han fet a Lluís Llach, autor del rèquiem ‘Campanades a morts’ inspirat en aquells fets.

—Quatre dècades després, han reeixit les vostres reivindicacions a l’estat espanyol?
—A l’estat espanyol és impossible d’avançar jurídicament. I en el terreny del reconeixement, també. L’únic reconeixement que s’ha fet fins ara ha estat a través de la llei de la memòria, però de manera discriminatòria i molt parcial. En el cas dels Fets del 3 de Març, només inclou els familiars dels assassinats, i no pas sense moltes traves, i jo mateix perquè arrossego una gran invalidesa derivada de les agressions policíaques que vaig rebre. I aquella llei de memòria no et dóna el dret d’accedir a la justícia, no et dóna el dret d’accedir a la veritat i a la reparació, com deia: més enllà de les indemnitzacions, no recull cap mena de reparació.

A partir de lleis que ja hi ha de reconeixement integral a les víctimes del terrorisme, pretenem que s’elabori una llei igualadora que reculli i empari tothom qui hagi vist vulnerats els seus drets humans. No volem equiparacions, però sí el mateix tracte. Una vulneració de drets humans s’ha de tractar de manera igual, vingui d’on vingui la violència. En aquest sentit s’ha de posar en evidència com actua l’estat espanyol: empara i homenatja veritables criminals com els torturadors i els seus responsables polítics.

—Fa tres anys que ens dèieu que si no es podia avançar a l’estat espanyol, hauríeu de recórrer a instàncies internacionals per a resoldre la qüestió.
—Sí, de fet ens hem sumat a la querella que es va obrir a l’Argentina el 14 d’abril de 2010 contra els crims del franquisme. El període de la querella abasta del 18 de juliol de 1936 a les primeres eleccions que en diuen democràtiques, del juny del 1977. En aquest període de dictadura i transició entraven de ple els fets del 3 de març i per això ens hi vam personar, per denunciar la impossibilitat que hi havia a l’estat espanyol d’enjudiciar els fets, emparats per prescripcions, per sobreseïments, també per la llei d’amnistia… Tots els intents que havíem fet a l’estat espanyol havien estat infructuosos i ens vam trobar obligats a anar a l’Argentina. Tres responsables de la matança de Vitòria ja hi són encausats: Rodolfo Martín Villa, ministre de Relacions Sindicals en aquell moment; Alfonso Osorio, president del govern; i el capità de la policia armada que manava la tropa a l’església de Sant Francesc d’Assís. Estem en espera i sembla que la jutgessa argentina es vol traslladar aviat a l’estat espanyol per a interrogar-los.

—I també heu anat a Europa, oi?
—Exacte. Si en l’àmbit jurídic hem anat a l’Argentina, també ens hem mogut en el polític. L’estat espanyol és membre de la Unió Europea i com a tal ha de complir tota la normativa i legislació que hi ha sobre drets humans, tant europea com internacional. Ja s’exigia al govern espanyol, en informes demolidors de relators de l’ONU, que fes cas de totes les vulneracions dels drets humans i atengués totes les víctimes, a més de derogar o adaptar la llei d’amnistia del 1977 a la legislació internacional de drets humans. Perquè aquella llei d’amnistia és de fet el nus gordià de la qüestió i impedeix de jutjar els responsables de les barbaritats comeses pel franquisme. I no és d’aplicació en la legislació internacional: el genocidi i els crims de lesa humanitat, ni prescriuen ni poden ésser amnistiats. Però l’estat espanyol continua aplicant aquella llei d’amnistia per a no jutjar i protegir els responsables del règim franquista.

En aquest sentit, el 3 de març del 2015, vam presentar telemàticament una queixa a la comissió de peticions del Parlament Europeu i al juliol ens vam reunir amb la seva presidenta. Tot i que ens van dir que era molt complicat de prosperar, pels milers de peticions i queixes que hi arriben cada any, ens hem assabentat recentment que la nostra s’ha admès a tràmit i això ja és una fita. Ha passat un any de la presentació a l’admissió a tràmit i ara no sabem quant trigaran a resoldre i a decidir si s’eleva la qüestió al ple. El nostre objectiu és posar en evidència l’empara i la protecció de l’estat espanyol a tots els responsables d’aquell règim franquista, i que persones que encara són vives siguin enjudiciades pels delictes que van cometre. Unes altres persones que també van tenir-hi un paper s’han mort i no poden passar pels tribunals. Nosaltres pretenem que gent com Fraga Iribarne i Adolfo Suárez no passin a la història com els pares de la democràcia, sinó com un flagell dels drets i llibertats, amb actuacions criminals en aquell règim franquista.

—Els quaranta anys del 3 de març s’han commemorat amb un simposi, un memorial i també un reconeixement oficial a Lluís Llach que ha acabat amb polèmica…
—Sí, hi havia la intenció de declarar Lluís Llach fill adoptiu de Vitòria, però al final no ha pogut ser per l’oposició del PSE-PSOE a l’ajuntament. Ens ha semblat molt baixa, la seva actitud. Ens sembla normal que el PP no vulgui concedir a Llach el reconeixement de fill adoptiu de Vitòria, perquè el seu fundador i president d’honor fou Fraga Iribarne, el responsable polític de la matança, però no ens sembla acceptable que, després de dir sí a la junta de portaveus i deixar acorralat precisament el PP, el PSOE hagi acabat obeint a no sé quina mena de pressions o ordres i s’hagi fet enrere.

Crec que Lluís Llach, amb tot, se’n sent més orgullós ara, i fins i tot més reconegut, perquè ens deia que era massa honor per a una persona rebre aquell privilegi o reconeixement de fill adoptiu. Volia una cosa més popular. Sí que vam fer una recepció a l’ajuntament en reconeixement de la seva tasca, però després es va reunir amb els familiars i col·laboradors de l’associació en un acte molt emocionant i proper. Li estarem eternament agraïts perquè ‘Campanades a morts’ va ser el que va difondre i va donar a conèixer des del primer dia què havia passat a Vitòria. El nostre agraïment serà etern.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb