L’advocada Ana Stanič va fundar l’any 2007 el despatx E&A al Regne Unit. Es va especialitzar en dret comunitari. El seu despatx pot representar estats en litigi amb la UE, la UE en litigi amb els estats, o empreses en litigi amb governs. Però la seva especialitat són els acords internacionals entre estats diferents. Stanič fa anys que segueix el cas català i el coneix bé. Té pis a Barcelona i ha començat classes de català. La setmana passada va rebre VilaWeb a la llibreria cafeteria Laie per parlar dels efectes del Brexit, també en el cas català, i el full de ruta del govern Puigdemont.

—Quin creieu que és l’impacte del Brexit sobre el cas català?
—Qualsevol canvi en l’status quo és sempre una oportunitat. Ara les coses s’han de reconsiderar, i la UE ha de reconsiderar coses. Si Escòcia convoca un segon referèndum, la UE no podrà aclucar-se d’ulls a les peticions de començar a negociar amb els escocesos. Això pot tenir impacte en la situació catalana. La UE potser haurà d’enfrontar-se a una situació real i concreta: com gestiona el desig d’Escòcia de quedar-se. I això és un fet real, en oposició al ‘i si’ que hem viscut aquests darrers anys. El ”i si’ serà damunt la taula. I sembla que Escòcia convocarà un segon referèndum. Crec que és una qüestió de temps, només. Crec que el faran, falta saber quan.

—I això quin impacte té, aquí?
—Jo intueixo que la posició espanyola respecte de Catalunya no canviarà. Passi què passi a Escòcia. Però i respecte d’Europa? M’explico. Imaginem-nos que a la Gran Bretanya es fa el referèndum i suposem que els escocesos voten independència, aquesta vegada. Ells ja han avisat que només el convocaran quan estiguin segurs de guanyar-lo. Si el convoquen, el guanyen. I si guanyen hi hauria d’haver negociacions entre la UE i Escòcia. I això implicaria l’acord de tots els països de la UE… Espanya inclosa. Doncs no veig Espanya capaç de vetar-ho. Per a la resta de països seria inacceptable.

—Bé van vetar Kossove.
—Van vetar la independència de Kossove, que no era de la UE. Aquí parlem de vetar la permanència d’una Escòcia independent a la UE. No és ben bé igual. Seria una posició molt complicada per a Espanya. Molt. Potser provaran de vetar-ho, però la reacció a la UE seria molt important. No dic que no ho intentin. Dic que el seu vet faria més mal a la UE que no pas acceptar la independència d’Escòcia. I per això la reacció que es trobarien seria molt forta. Per mi la seva posició s’afebleix. Ja no és un conflicte entre Espanya i Escòcia. És entre Espanya i la UE. Aquí és on els catalans tenen la seva oportunitat.

—Com poden aprofitar-la?
—Opino que en el passat Catalunya estava molt interessada a diferenciar-se d’Escòcia. Són casos diferents, es deia. I se’ns ha de jutjar per la nostra especificitat. Doncs ara crec que la posició ha canviat: Catalunya ha de mostrar que la seva posició és molt semblant a la d’Escòcia. Per mi hauria d’haver-hi més paral·lelismes entre tots dos. Segons la meva opinió, anireu millor si treballeu plegats amb Escòcia que no pas bo i separats. Les xifres tenen poder: dos casos dins la UE tenen més força que no pas només un. Entenc que algú, potser escocès, potser català, ho vegi com un problema, jo ho veig com una oportunitat.

—I quin és l’aspecte que uneix Catalunya i Escòcia, amb vista a la UE?
—El dret de decidir de la gent. Quin futur volen. I si volen marxar o no. Aquesta és la clau. I aquesta és una visió no compartida simplement per catalans i escocesos, sinó per moltíssima més gent dins la UE i a tot el món.

—Aquí ara hi ha gent que creu que s’ha de fer un referèndum, i no unes eleccions, per arribar al 50%+1 dels vots.Com ho veieu?
—Des del meu punt de vista és difícil de veure com es farà el referèndum si el Tribunal Constitucional va prohibir la consulta a instàncies del govern. Si he entès bé el full de ruta actual, es preveu una llei  al final dels divuit mesos que marca la fi de la subordinació a la llei espanyola i, tot seguit, hi hauria noves eleccions. Si els partits independentistes guanyen, aleshores hi hauria un referèndum. Tant si preneu el camí del referèndum unilateral com el full de ruta actual, teniu un punt de trencament. En l’un cas més aviat que en l’altre. En tots dos casos la pregunta és en quin moment podeu demostrar que teniu legitimitat democràtica, on teniu els 50%+1 dels vots. Per exemple, en el cas del segon referèndum escocès que es vol convocar, se sap que només el convocaran si estan segurs del tot que hi arribaran.

—No pots saber mai del tot si guanyaràs o no.
—Quan mon pare organitzava el referèndum a Eslovènia, i les enquestes, ell era el que estava més convençut de tot el govern que el resultat seria positiu. I això és perquè es passava el dia parlant amb la gent. S’olorava el resultat. A Eslovènia la gent ho tenia més clar que els polítics. I potser aquesta també és la lliçó del Brexit. Des del meu punt de vista, aquí el relat hauria de ser que la independència porta a un futur millor per a tothom. Un futur que ha d’incloure tots els qui viuen a Catalunya. Per a tots seria d’ajuda veure en quins aspectes Catalunya seria diferent del que és ara. Que, per exemple, seria un lloc on s’eradicaria la corrupció, es podria tenir nacionalitat doble, hi hauria una burocràcia eficient, tindríem un país descentralitzat, un potent estat del benestar i les lleis serien consagrades a la constitució, amb unes institucions fortes i independents. Tot això, i més.

—Tornem al Brexit. Quines són les darreres novetats?
—La setmana passada es va entrar un cas al Tribunal Suprem britànic de gent que vol mantenir-se a la UE. Es basen en el fet que el referèndum no era legalment vinculant. És un dels pocs casos que s’ha fet a través d’un micromecenatge. Ells argumenten que per tal d’iniciar la sortida de la UE sota l’article 50 ha d’haver-hi una acció parlamentària. Crec que no hi ha dubte que aquesta part de l’argumentació legal és correcta. La pregunta és: quina mena d’acció s’ha adoptar? Ells diuen que ha de ser una llei parlamentària, perquè per a unir-se a la Unió Europea també va ser-ho.

—Què hi guanyarien?
—Si s’ha de fer una llei per a iniciar l’article 50, aleshores les dues cambres han d’aprovar-la. I creuen que com a mínim la House of Lords no hi votaria a favor. I el Regne Unit es quedaria a la UE. Aquesta és la seva estratègia. Però jo m’imagino que, des d’un punt de vista legal i democràtic, serà molt difícil que el parlament i el govern menystinguin el resultat del referèndum, tot i no ser vinculant. Sí que sospito que el govern posarà a votació alguna iniciativa al parlament. Probablement, que el parlament autoritzi el govern a iniciar l’article 50. Perquè crec que les conseqüències de passar per alt el resultat del referèndum serien massa grans, i un atac a la democràcia britànica més gran que no pas el Brexit.

—Teniu clients relacionats amb el Brexit?
—Sí. Com a advocada internacional i de la UE molts dels meus clients m’han demanat d’analitzar les conseqüències per als seus negocis del Brexit. Quines opcions hi ha damunt la taula. Hi ha moltes maneres de marxar. Volen entendre la situació, els riscs i quina posició han de tenir. Alguns ho veuen com una oportunitat, alguns altres no. La incertesa té a veure sempre amb la manera com l’encares. Treballo amb analistes polítics, que simulen situacions de guerra. John Hulsman. El gener passat ja va fer una sessió. Alguns participants defensaven el Brexit, alguns altres no. Les sessions són a YouTube (vídeo 1, vídeo 2). Hulsman preveia escenaris de pre-referèndum, i volia recrear el debat que hi hauria entre els ministres d’Afers Estrangers.  Al voltant de la taula hi havia ex-ministres d’Afers Estranger d’Itàlia, Alemanya, França, Espanya. Només era un joc i es van enfadar molt! El francès: si voleu marxar, marxeu! I l’espanyola era Ana Palacio. Hi era. I evidentment va haver de comentar la qüestió catalana. Va dir que no tindria cap efecte. Immediatament després, l’ex-ministre d’Afers Estrangers d’Alemanya va dir que donarien la benvinguda a Escòcia. I coses així.

—Quines hipòtesis de sortida de la Gran Bretanya es preveuen? Deu haver-hi moltes maneres de marxar.
—Hi ha el model de Noruega, però és força improbable que el govern britànic l’accepti. Els noruecs tenen més males condicions que les de Gran Bretanya en aquests moments, perquè Noruega no té vot en la legislació de la UE, però l’ha d’adoptar. I ha de fer contribucions al pressupost de la UE. I ha d’acceptar immigrants –de fet, fins ara ha acceptat més immigrants que la Gran Bretanya. Després hi ha el model suís, que seria un model potencial. Alguns diuen que seria un model massa lent. Hi ha molts acords entre la UE i Suïssa que de fet van trigar anys a adoptar-se. Però jo no ho crec. Entre ells tenen molts acords perquè les relacions entre la UE i Suïssa van desenvolupar-se en el curs dels anys i cada acord els apropava més en un aspecte determinat. Per tant, si s’accepta que la base de les relacions entre la Gran Bretanya i la UE ha de ser semblant a la de Suïssa i la UE, els acords són coneguts, i no haurien de ser gaire complexos. Tardarien, però no tant. Un any o dos. Per a mi el problema amb el model suís és que inclou la llibertat de moviments de persones. I això sembla que és un aspecte clau per als britànics que van votar marxar. El govern, i Theresa May, tot i ser partidària de quedar-se, s’ha mostrat molt dur amb la immigració. Per a ells sembla un punt clau i per tant em costa de veure el govern britànic acceptant el model suís.

—Potser la Gran Bretanya aconsegueix un estatus especial com a no membre de la UE molt semblant a l’estatus especial que tenia com a membre. I poca cosa canviarà.
—La UE no crec que ho vulgui. Perquè té por que si arriben a un acord que satisfaci el Regne Unit, alguns altres països voldran fer això mateix. Hi ha el risc que no triomfi l’opció que beneficiï més les dues bandes. Perquè totes dues tindran unes altres coses al cap. Que no estableixin precedent, per exemple, i evitar que uns altres estats membres facin exigències. D’entrada, ja sabem que els suïssos volen disminuir la immigració.

—Una cosa que es diu poc: a la Gran Bretanya l’extrema esquerra també va fer campanya per marxar de la UE.
—Cert. L’opció es va impulsar des de la dreta i des de l’esquerra. Crec que l’èxit de l’opció de marxar mostra la incapacitat de la UE de reformar-se. L’obsessió amb les regles del mercat intern, les regles financeres, la centralització burocràtica, causen el gran problema. Per mi el paper de la comissió ha de canviar. Escriu la legislació, i el 90% de les vegades el parlament vota aquesta legislació en primera ronda. Després la comissió interpreta la llei i finalment la fa complir. Necessitem cossos independents que la facin complir a escala  europea, més enllà dels polítics. Per exemple, necessitem un equivalent al Tribunal de la Competència independent. La pregunta és si durant les negociacions sobre el Brexit, a la vegada, hi haurà cap intent de reforma dins la UE.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb