A Anna Regalón, mare de Marcel Vivet, la indignació no li impedeix de fer una anàlisi fina i profunda de la situació que ha de suportar. Denuncia totes les anomalies i absurditats que viu la seva família. La por –explica– s’ha convertit en ràbia i en acció. I no pensa deixar que el seu fill entri a la presó ni un dia injustament. Amb un llenguatge dur i clar, fa miques les zones de confort on s’han instal·lat els successius governs independentistes, que s’amaguen rere les paraules i les complexitats jurídiques per camuflar-se d’una responsabilitat que és seva i de ningú més. Està farta de paraules boniques, de declaracions solemnes i de falses culpabilitats, i va al moll de l’os: això és hipocresia.

Es pregunta de què li serveixen les declaracions parlamentàries si ningú no fa res per retirar l’acusació particular de la Generalitat i suspendre la sentència que condemna el seu fill. És això que cal que es faci. La pregunta de l’Anna és sagnant: “Aquí qui mana?” I la resposta, encara més: “Aquí no mana ningú”, que exactament vol dir que ningú no es fa responsable d’uns fets que en tenen i que si per als dirigents d’aquest país són una qüestió burocràtica, per als afectats són sofriment i un atac directe a la seva vida.

Després d’haver explicat a TV3 que un alt càrrec del govern us havia demanat que diguéssiu a en Marcel que es declarés culpable encara que no ho fos, us han trucat de la Generalitat?
—No m’han dit res. Dono un marge de temps perquè ha estat la setmana dels indults. Espero i desitjo que em truquin i em preguntin qui era aquesta persona. També he de dir que tampoc no m’ha dit res cap periodista.

Qui us va trucar?
Abel Pié, assessor personal del conseller Sàmper.

Podeu detallar més què us va dir?
—Abel Pié em va dir que veien claríssim que en Marcel no havia fet res perquè havien vist les imatges, però que ells no es podien retirar de l’acusació particular. Em va demanar que el meu home i jo féssim el favor de parlar amb en Marcel perquè li podien caure cinc anys de presó. Què si en Marcel parlava amb el mosso i li demanava perdó, el mosso retiraria la denúncia. Vaig contestar que parlaria amb l’advocat. Quan hi vaig parlar, l’advocat em va dir que aquest xantatge el feien a tothom.

Com a pares això us deixava en una posició difícil.
—Teníem el judici a sobre i ja estàvem prou desfets per a rebre aquesta trucada de la Generalitat. Quan et passa això penses: què passa? Em diuen a mi, la mare, que el conseller està molt preocupat pel que li pugui passar al meu fill. Vaig escoltar i vaig callar, però la primera reacció hauria estat de dir que truquessin a la mare del mosso perquè retires la denúncia si sabien del cert que les imatges demostraven que ell mentia. L’endemà, quan van anar al judici, van tornar a intentar que en Marcel demanes perdó. I el meu fill els va tornar a dir que no demanava perdó d’una cosa que no havia fet. I llavors el judici es va suspendre. Van dir que era perquè hi havia dos mossos malalts, dels set que hi anaven de testimonis. Faltaven dos mesos per a les eleccions i això era una patata calenta que ningú volia assumir. El van suspendre fins el 22 de febrer, passades les eleccions.

Com us sentiu ara?
—Quan tens aquesta situació a sobre dissocies una mica i penses: no pot ser que això em passi a mi. Però sí que et passa i el teu cos en pateix. Tens mal de panxa, mal de cap, insomni. I tot això et fa adonar que encara que sembli un malson és real [se li neguen els ulls]. Sort que la solidaritat immensa que reps de la gent et fa tirar endavant. I, passes de la por a entendre què passa, de la indignació a la ràbia. Quan van detenir en Marcel, al primer moment vaig pensar: el deixaran anar perquè ell no ha fet res. Després ja t’assabentes de més detalls i vas entenent la gravetat de tot plegat.

A quins detalls feu referència?
—En Marcel quan va anar a la manifestació contra Jusapol vivia amb nosaltres i aquesta és l’adreça que té al seu DNI. En canvi, el van anar a detenir a casa seva, on va anar a viure després. Aquest canvi de casa encara no constava enlloc. Això volia dir que l’havien anat seguint durant cinc mesos. Quan saps això, t’adones que l’han seguit a ell, als seus amics i a nosaltres durant mesos. Veus que és molt fort. El món et cau a sobre i penses: on estem ficats? Primer hi ha la por infinita del moment de la detenció, que penses: què passarà? La gent em deia: “Tranquil·la, que declararà i el deixaran sortir.” Ah!, i tot això sense ordre judicial. El van seguir, el van detenir sense ordre judicial. Van anar a casa seva, quatre policies, dos de paisà i dos d’uniformats i el van emmanillar per l’esquena. Això sí, quan van als desnonaments diuen que són policia judicial i han de fer allò que diu el jutge. Quan saps això penses: segueixen una persona pel carrer i la detenen sense ordre judicial. Llavors, qui les dóna, aquestes ordres?

Que sigui la Generalitat com us afecta?
—Quan vam rebre la citació i vam veure que la Generalitat es personava com a acusació particular contra el meu fill per haver anat a una manifestació, em va caure el món a sobre. Els presos polítics són represaliats per l’estat espanyol i nosaltres som doblement represaliats: pel govern espanyol i per la nostra Generalitat, que ens acusa. Quan veus això dius: però, si us plau, què passa aquí? Costa d’entendre que la Generalitat del teu país es personi com a acusació particular contra el teu fill. Nosaltres hem estat sempre al carrer. Hem sortit al carrer pels presos. Ja vam sortir al carrer el Primer d’Octubre. Vam tornar a sortir al carrer el dia 3, que aquell dia tot Catalunya era al carrer. Vam sortir el 27, quan el president va dir que érem república, però no ho érem. Vam tornar a sortir quan hi va haver les sentències. Quan van detenir els Jordis recordo que era a casa i vaig posar-me a plorar perquè pensava: aquesta gent no han fet res perquè els detinguin…

El grup de suport ha fet un vídeo molt dur que parla concretament d’Oriol Amorós, nou secretari d’Interior. Ell havia estat monitor…
—D’en Marcel, no; va ser monitor de l’Adrià, que és l’altre nano que acusen dels mateixos fets que en Marcel.

L’acusen de mentir…
—Oriol Amorós, que tothom diu que era tan kumba, que havia estat a Serveis Socials i a Esplais, resulta que en la primera declaració que ha fet sobre aquest cas ja menteix. No comencem bé. Entenc que ell acaba d’entrar en el càrrec i que potser no ho sap, però hauria pogut dir: “Acabo d’entrar i em posaré al dia de seguida.” Però el que no pot dir és que a Generalitat no pot retirar els càrrecs. Aquesta és la mateixa declaració que va fer Sàmper i tots els altres que menteixen. No entenc per què ho diuen… La Generalitat sí que es pot retirar, ho ha fet en altres casos. La Generalitat té l’obligació de prestar assessorament jurídic i posar un advocat a disposició de tots els funcionaris. És a això que està obligada la Generalitat, no a personar-se com a acusació particular. No hi està obligada, si ho fa és perquè vol.

Vàreu llegir l‘article del president Torra?
—Sí, i li vaig contestar: que vol que m’agafi un cobriment de cor? Es pot ser més hipòcrita? Això va començar amb ell com a president. Hi havia Buch com a conseller, després va venir Sàmper. Ni quan van detenir en Marcel, ni quan va venir l’acusació, mai de la vida no havia fet cap tweet. Saps quina sensació tinc? Que aquí no mana ningú. Al president li sap molt de greu, però no ha fet res! A Sàmper li sabia molt de greu, però tampoc no va fer res. Aquests d’ara acaben d’arribar i de moment tampoc no fan res. A tothom li sap molt de greu, tothom té molt bones paraules. Ningú no fa res. I llavors dius: Qui mana aquí? Hi ha ningú que hi pugui fer res?

Hi han de poder fer…
—Crec que sí. Agraeixo molt la declaració que han fet al parlament, però a mi no em serveix de res. Quan et trobes sol, saps que la gent del carrer és la que ens aguanta, la resta només són paraules. Sents molta ràbia de tot plegat perquè ningú de les institucions, ningú d’aquests que t’han dit “surt al carrer” no es posa en contacte amb tu. Quan et passa a tu, llavors no en volen saber res.

Per passar de les bones paraules a l’acció, què li demaneu a la Generalitat?
—L’advocat ens ha explicat que la Generalitat pot retirar l’acusació i posar-se al nostre costat, que és el que havia d’haver fet de bon començament. I encara pot fer una altra cosa, que és deixar la sentència en suspens i obrir una investigació a interior.

Ho heu demanat?
—L’endemà de la sentència, quan vam fer la conferència de premsa i vam explicar que un agent havia acusat del mateix cop dues persones diferents, la Generalitat pot obrir una investigació. Si no ho fa la Generalitat dels seus departaments qui ho ha de fer? Per mi això seria molt important. Nosaltres a la llarga guanyarem. Ens costarà dolor, sang i llàgrimes, però guanyarem perquè tenim la raó. Hi ha les imatges que no han sortit enlloc, on es demostra clarament que no es veu res. En canvi, sí que es veu com els mossos estomaquen en Marcel i els seus amics. I és veritat que portava una bandera. No portava cap pistola, portava una bandera a una manifestació. Això és el que es veu. La Generalitat de Catalunya ens deixarà fer aquest recorregut tots sols, sabent que és mentida allò que ells defensen. Això és molt trist.

El compromís del vostre fill, l’ha après a casa?
—Nosaltres som d’una generació que a casa et deien: “No et signifiquis, no diguis res.” A casa meva no es parlava d’aquestes coses. Un germà del meu pare era exiliat a França; no podia tornar i no se’n parlava. Feia por. El que va aconseguir Franco va ser ficar la por a la gent, que va quedar per a tota la vida. La nostra generació ja no tenia aquesta por. Nosaltres vam sortir al carrer i ens pensàvem que havíem deixat la cosa una mica arreglada. Ara, al cap de quaranta anys, almenys jo, m’adono que d’arreglat, gens. Que aquests socialistes que van arribar al govern i que ens pensàvem que eren els nostres, ens van enganyar. Quan Felipe González va arribar al poder i va dir allò del canvi jo m’ho vaig creure i vaig pensar que es faria neteja. Ara t’adones que ens van enganyar, que era mentida. La nostra joventut no té aquest deure històric amb aquesta gent, són una altra generació i tenen conviccions molt fortes, que els donen força.

Lluís Llach va dir que els indults eren bons per a les persones que els rebien, però no per al moviment. Què en penseu?
—Estic molt agraïda a en Lluís Llach, que ens va enviar un missatge de suport, i estic d’acord amb tot el que va dir. Ell després va dir que havia xerrat massa, jo crec no. Respecte als presos, estic molt contenta que hagin sortit de la presó i siguin a casa seva, i més quan penso que les seves famílies han passat això que passo ara. Per una altra banda, penso que és un xantatge que el govern de la Generalitat s’ha deixat fer pel govern espanyol. Ells han de sortir de la presó perquè no hi havien d’haver entrat mai. Què significa per al procés? No ho sé. Què representarà per als tres mil represaliats com el meu fill. No ho sé, però jo no pararé fins que aquests presos que hi ha al carrer es tombin i mirin els altres que encara hi han d’entrar. Si no continuem la lluita, que aquesta gent hagi estat a la presó tots aquests anys no haurà servit de res. Hem de continuar la lluita per ells i per nosaltres.

Voleu afegir res més?
—Em van posar en contacte amb la Xarxa Antirepressió de Famílies de Detinguts, fundada el 2014. En principi eren familiars dels nanos que van desnonar de Sants, de Can Vies. Ara hi ha molts familiars, per exemple, els pares d’un noi dels d’Encerclem el Parlament. Aquesta gent fan acollida i suport als familiars de detinguts. El dia que vaig anar a parlar amb ells se’m va obrir el món. Aquest sentiment de culpabilitat que la Generalitat m’havia creat parlant amb ells em va marxar. Aquesta xarxa vol denunciar el tracte policial i judicial que reben els nois, la impunitat de la policia, la falta de presumpció d’innocència. I demana que la Generalitat no es personi mai més com a acusació particular. Són de molta ajuda.

Tot això que us ha passat us ha influït, en la vostra lluita independentista?
—Volem marxar d’Espanya perquè és un país corrupte i antiquat. Volem un país nou, sense tota aquesta gent. Jo vull ser independent per a tenir un país nou, sense corruptes; que la gent es pugui manifestar. No volem la independència per a ser com ells. Això no. Jo vull ser com Suècia, com Dinamarca… No tots els països són iguals: sí que hi ha corrupció, però dimiteixen. Aquí ningú no agafa la responsabilitat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.