Amb l’arribada de la calor, una valenta tuitaire exposava un tràngol que no passa pas qui vol. S’escau quan una dona es planta davant dels cànons estètics imperants i pren la decisió de no depilar-se: ‘Els ulls que se’t claven a les aixelles quan t’agafes al metro, els xiuxiueigs; haver-te de justificar constantment davant de persones properes o no tant; les brometes als cercles d’amistats; que quan et reculls els cabells et deixin d’escoltar.’ Si la qualifico de ‘valenta’ no és perquè sí: per a desafiar el judici públic sobre el propi cos –què us he d’explicar, senyores– s’han de tenir els ovaris quadrats.

La pràctica majoria dels miralls de les llars del vostre poble, barri, ciutat, país, han reflectit la mateixa imatge: la de les seues habitants aixecant-hi els braços abans de decidir de posar-se –o no– la roba de tirants. És un acte íntim –gairebé inconscient– de rendició. I que no té ni remotament res a veure –ja m’avanço als primers #MenAlso (‘Els homes també’)– amb el caprici d’afaitar-se el cos per a les fotos de l’Instagram i posteriorment deixar-te una alegre i desacomplexada barba de quatre dies en pit, braços, esquena, cames, a vista de tothom. Em sap greu, companys, no és això. Encara som a temps de recordar allò de la norma i l’excepció.

La norma és un comportament psicoestètic tan profundament imbuït en la població femenina, que l’anomalia és no sotmetre-s’hi. Una dona que ara, avui, aquí, a casa teua, al teu carrer, es negui a sotmetre’s a aquesta tirania serà objecte d’escrutini, judici i rebuig públics. Bruta, antihigiènica, feminista, gallimarsot. Només cal llegir entre línies els articles que surten cada tant per parlar de la ‘moda’ de deixar-se pèl a les aixelles. Que tantes celebritats ho fan, que hi ha tal etiqueta i tal altra que promou l’orgull de l’aixella peluda a les xarxes. Per alguna cosa es comença. Però ara, avui, aquí, tu tanques la revista, i l’endemà depilada a treballar, que la vida és la vida.

No és cosa de riure: l’empremta que ha deixat, deixa i deixarà la cultura de la depilació en els cervells de generacions de nenes, des de l’edat més tendra i influenciable, els modificarà la conducta i l’agenda durant la major part de la seua vida. I els hòmens que en aquest punt de l’article encara estiguin barrinant els seus #MenAlso –fenomen que em recorda el vídeo de l’APM de ‘Y yo también‘–, els convido a rememorar aquell moment de la infantesa que van ser conscients, per primer cop, que una cosa tan corrent com sortir al carrer, a l’estiu, al metge, d’excursió, aniria lligada per sempre al pensament de la depilació. Des d’aquí els escoltarem i ens hi solidaritzarem, com si no.

A la meua època –els inefables anys vuitanta– les més peludes es depilaven més i les menys peludes menys, però l’aixella no era opcional. Com qui parla del temps, comparàvem el dolor del combat contra el nostre cos jove i natural: els turmells pitjor que els genolls, la banda de dins pitjor que la de fora. Els engonals i les aixelles ens feien caure les llàgrimes. Cera freda, pinces, cera bullent. Si no eres prou soferta, hi havia remeis més esclaus encara: fulles d’afaitar, cremes pudents i irritants. Als anuncis, les models es passaven somrients les màquines arrencadores per les cames depilades. Com era normal. Totes les dones que he conegut, per ser com el seu cos no volia ser, s’han buscat la vida de la manera més passadora possible. Com manaven els anuncis, les pel·lícules, l’economia de mercat, les cames i les aixelles de les altres dones. No depilar-se no era una opció. No teníem cap model de vida alternatiu a passar pel turment, tret de fer-te monja o que arribés l’hivern.

Per això, les que ja no som a temps de tornar a créixer i desenvolupar el cervell en unes altres condicions, només podem admirar les nostres contemporànies que han viscut sota la mateixa pressió i tenen la fortalesa mental de rebel·lar-s’hi en públic. Com no podem fer més que encoratjar les xiquetes que es plantin, elles que ja tenen referents, i que siguin referents d’elles mateixes d’una altra manera. Potser no es vendran tants xorts fins a l’engonal, però serà de justícia: que el temps que les seues mares han perdut braços enlaire davant dels miralls, rendides, les xiquetes se’l cobrin fent coses més productives.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.