L’elogiada Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat –fundada l’any 1915 per Eugeni d’Ors–, que va formar tota una colla de dones en l’ofici per després escampar-les pel país a obrir biblioteques populars, va tenir un mal punt de partida, si ens ho mirem bé. Sí que és veritat que gràcies a aquesta escola i als seus il·lustres professors (Rubió i Balaguer al capdavant, etcètera) aquestes dones van tenir accés a una educació que els va canviar la vida i a una professió que els va donar una autonomia difícil d’aconseguir ara fa gairebé un segle per a una dona, però potser cal recalcar més sovint que, si va ser plantejada com una escola de bibliotecàries, en femení, va ser també per motius econòmics, perquè se’ls podria pagar un sou inferior, a les dones. 

Aquest sou en molts dels casos no va donar precisament gaire autonomia a aquestes dones sacrificades que acceptaren traslladar-se on calgués per obrir noves biblioteques en plena postguerra, perquè amb el que guanyaven no es podien pagar un allotjament com cal i la majoria vivien a dispesa, rellogades, o en una cambra del convent de monges més proper. Tot plegat va fer que la majoria visquessin soles de per vida, no es casessin ni tinguessin fills i dediquessin la seva vida completa a la causa bibliotecària i cultural, i no els ho podrem agrair mai prou. Vist des d’ara pren un aire èpic i de construcció de país i tal i qual, però el patiment, el desemparament i la solitud van ser el pa de cada dia d’aquesta generació de bibliotecàries. Ho explico molt per sobre perquè ja hi ha qui hi ha dedicat pàgines i recerca, a l’Escola de Bibliotecàries, i si hi teniu interès us recomano que seguiu la pista de tot el que n’ha escrit Assumpció Estivill, principalment. 

El personal de les Biblioteques de Barcelona, i ara ens traslladem al 2026, acaba de donar un ultimàtum a l’Ajuntament de Barcelona. Reclamen unes condicions de treball dignes, o dit d’una altra manera, “l’equiparació a les condicions comunes del personal de l’Ajuntament”. Potser no queden tan lluny els sacrificis d’aquelles bibliotecàries pioneres, però si en aquell moment el context polític i cultural d’alguna manera feien entendre el perquè de tot plegat, avui dia, això costa d’empassar, sobretot si ens fixem en les instal·lacions i els dissenys de les biblioteques que s’han inaugurat en els últims anys i la despesa de recursos que s’hi endevina –i que sembla que té poc a veure amb l’operativitat dels espais i més amb la fastuositat i l’aparença. 

Les nostres bibliotecàries treballen en males condicions, amb entrebancs, horaris gens conciliadors, problemes de climatització que es perpetuen més enllà de les reformes, retribucions injustes… Les nostres bibliotecàries atenen tots els ciutadans i ciutadanes que passen cada matí i cada tarda per les biblioteques de tot Barcelona per quedar-s’hi a llegir, a estudiar, a buscar feina amb els ordinadors públics, a passar una estona sota sostre, a fer que la tarda fora de casa sigui menys llarga, a fer els deures, a llegir àlbums entre coixins, a fer un club de lectura, a fer un taller de robòtica…, i tot el que es fa sota el paraigua d’una biblioteca avui dia, que us en faríeu creus. 

S’inauguren nous equipaments però la plantilla continua en precari, i en precari no vol dir només treballar més hores que les que toquen o guanyar menys, vol dir no tenir recursos per atendre tota la varietat de situacions que es viuen avui dia en una biblioteca i que sovint tenen a veure amb la seguretat, els protocols davant de les violències o l’atenció de la bretxa digital. Cada cop en pengen més responsabilitats, de les biblioteques, que no és que siguin centres culturals sinó que en molts casos funcionen com a centres cívics, a banda de refugis climàtics, fins i tot quan no en funciona la climatització.

Fa anys que es denuncia aquesta situació, fa anys que la gestió de les Biblioteques de Barcelona és nefasta i “es gestiona com una empresa privada”, fa anys que mentre aquests espais culturals assumeixen més papers, ningú no se’n planteja una remodelació que tingui en compte, per una banda, el benestar dels que hi treballen i, per l’altra, la bona atenció dels que hi acudeixen. 

Les nostres biblioprecàries han fet vaga, han remogut el món cultural durant la setmana més literària de l’any, la de la diada de Sant Jordi, han tancat biblioteques i sacsejat els mitjans per conscienciar la ciutadania d’un problema que els assidus a les biblioteques fa anys que veiem que s’agreuja. 

El personal de les biblioteques són els que donen la cara davant de qualsevol cosa que passi, són els que s’empassen les queixes i els retrets dels usuaris que constaten el deteriorament del servei però desconeixen qui n’és el responsable, han de defensar la institució encara que a ells no els defensi ningú, i se n’han de sentir dir de l’alçada d’un campanar cada dos per tres perquè estan al capdavant d’un servei públic, encara que ells no rebin el mateix tracte que la resta de funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona. I fa anys que dura, ho torno a dir.

I els fan fer mil saraus amb molta pompa i molta foto i molt de convidat internacional a les biblioteques i tothom qui mana s’omple la boca amb la importància de democratitzar la lectura i l’accés als llibres, a la literatura, a la cultura. I s’hi munten diàlegs amb més autors de fora que de casa, perquè han entès que això és internacionalitzar-se. I cada cop s’hi fan més actes en castellà i aquí ningú reacciona perquè tot s’aguanta d’un fil i arriba un moment que has de donar les gràcies per respirar. 

I mentre qui hi treballa cada dia viu més ofegat i més emprenyat, l’aparador enlluerna de cara a galeria, tot ben maquillat perquè sembli que la institució se sosté sobre una organització eficient i justa, però si t’hi acostes veus que aquesta mateixa gent que reclamen unes condicions de treball dignes són els que fan mans i mànigues perquè tot rutlli fins i tot quan res no rutlla. 

Bibliotecària ha de rimar amb necessària, però mentre sigui precària, que rimi amb revolucionària.