04.03.2025 - 21:40
Fets els comptes de prendre l’alcaldia a Sílvia Orriols amb un pacte de perdedors, Junts va trencar a darrera hora l’entesa amb unes formacions tan hostils amb ells com ho són amb l’alcaldessa de Ripoll. Aquell pacte d’exclusió no s’avenia gens amb la imatge d’una operació per a salvar la democràcia. Era un exemple de manual de la cultura de la cancel·lació amb què alguns combaten el pluralisme amb bona consciència.
Junts ha intentat de superar l’entrebanc amb malabarismes retòrics. Jordi Turull va argumentar correctament que els governs cal guanyar-los a les urnes, alhora que assegurava, sense cap mena de suport històric ni estatístic, que els postulats de la formació d’Orriols “mai han estat els d’aquest país”, afirmació que també caldria guanyar a les urnes. Alhora Josep Rull proposava de “confrontar a fons” Aliança Catalana, perquè a parer seu “fa inviable la nació”. Que Déu conservi la vista al president de la mesa del parlament. Quin altre partit de la cambra, tret de Junts, defensa la nació amb la convicció amb què ho fa Aliança Catalana? És precisament en l’aplom amb què Orriols advoca la necessitat de salvaguardar la nació on rau el “fons” que Junts ha de confrontar si vol continuar essent l’aixopluc de l’independentisme. La rivalitat entre ells és inevitable, car la semblança genera oposició i la diferència basarda. Més que la nació, allò que Aliança podria fer inviable és el domini de Junts sobre les restes de l’independentisme. Però si la nació són tots els qui satisfan el criteri de nacionalitat aplicat amb un mínim de rigor, quin sentit té incomunicar-ne una part amb el pretext que la fa inviable?
Per a fer inviable la nació catalana, no cal cercar cap boc simbòlic. Ja se n’encarreguen eficaçment els partits d’obediència espanyola, no sols els de la dreta, sinó també i sobretot els de l’esquerra, del PSC a ERC passant pels Comuns i fins i tot la CUP, que no se sap mai on és nacionalment. El postnacionalisme que llueixen com una fulla de parra els protegeix d’un reflux de votants cap a les formacions “nacionalistes”. Aliança no els és cap perill sinó una coartada per a cohibir Junts. Amb l’espantall del racisme es tracta de paralitzar el catalanisme davant la minorització demogràfica i la ranera de l’idioma, signes inequívocs de l’extinció d’un poble. L’estratègia desprèn una vella, coneguda olor. Sols és nova la terminologia. Entre el lerrouxisme del segle XX i les recents intervencions de Gabriel Rufián, hi ha una llarga història d’agressió pseudo-progressista contra la nació catalana. De l’explotació dels “murcians” als anys vint, passant per la marginació del “xarnego” als anys seixanta, fins a la “islamofòbia” actual, l’espanyolisme sempre ha disfressat d’empatia amb les classes “vulnerables” l’atac a la identitat catalana. “A Europa, el patró de més negra entranya és el català”, fa dir Valle-Inclán a l’anarquista català, estranyament agermanat amb el poeta madrileny en la foscor d’un calabós.
A Luces de Bohemia, Valle-Inclán declama amb unció profètica l’objectiu de l’anticatalanisme progressista quan fa dir al pres: “Posant fi a la ciutat posarem fi al judaisme barceloní.” Si això no és discurs d’odi, i antisemitisme de propina, què ho és? Tanmateix, aquest text i altres amb expressions similars s’ensenyen com a clàssics als programes de literatura espanyola. Amb la tramoia de “la negra entranya”, l’espanyolisme fa molt temps que tenalla la societat catalana i n’obté confessions d’intolerància, egoisme i imposició. No els ha calgut liquidar la ciutat; n’han tingut prou d’ocupar-la i dictar-li una llei de nova planta: tot allò que sigui afirmar-ne la personalitat històrica és odiós i inadmissible. Perquè a Catalunya la llei universal de l’acolliment s’aplica a l’inrevés. Aquí el deure d’adaptar-se no el contreu pas el qui demana l’acollida, sinó els naturals que han d’atorgar-la si us plau per força.
La repressió engendra masoquisme. Pere Aragonès acaba de fer una conferència a Yale com a expert a desescalar conflictes. Allà l’ex-president va declarar allò que fa temps que se sabia: que violentà a consciència el compromís adquirit amb el càrrec. L’actitud en què gent de bona fe sols hi veia la pusil·lanimitat d’un polític menor pren tot un altre color quan el protagonista l’explica com una estratègia per a restituir amb “gran èxit” l’estabilitat de l’estat. De sobte tot resulta més entenedor, fins i tot l’exhortació als immigrants a no adaptar-se a la societat catalana. La competència d’adjudicar identitats no consta pas entre les atribucions de la presidència, però Aragonès s’avançava a l’aclaridora resposta de Gabriel Rufián quan Jordi Évole li preguntà en què s’havia equivocat l’independentisme i l’home de palla d’ERC deixà anar que l’independentisme s’havia equivocat repartint carnets de puresa i que ell se n’avergonyia. Aragonès, Rufián… Voleu més proves que l’estratègia per a soscavar la catalanitat des de dins l’encapçala un partit que un altre temps feia bandera de la causa de la independència?
Quan Rull reconeix que els cordons sanitaris contra l’extrema dreta han fracassat arreu i proposa l’alternativa de multar al parlament “les intervencions que, objectivament, puguin ser discursos d’odi”, posa en evidència la duplicitat que sempre caracteritzà els polítics de CiU. Rull és un producte de l’escola de Jordi Pujol, qui també ha trobat oportú sortir en defensa del cordó sanitari contra Aliança, amb aquell instint de gran estrateg amb què guanyà elecció rere elecció mentre deixava perdre la nació i la llengua. Ànima de Déu, qui i amb quina objectivitat decidirà què constitueix “discurs d’odi”? Qui, si no és la força que prevalgui al parlament i encara més la que prevalgui a l’estat? Què són les multes contra l’opinió sinó un cordó sanitari amb un altre nom? Un cordó que a la pràctica s’aplicaria contra el partit que l’inspira, l’únic que, per catalanista, no tindria protecció jurídica ni recurs contra la imposició. És ben segur que Sílvia Orriols practica el discurs d’odi? Que les seves intervencions menystenen la dignitat de les persones? Que empaita els individus i no determinades ideologies que, a parer seu, no mereixen el suport públic? És discutible si més no, però encara que fos un discurs odiós, la democràcia tindria el deure de protegir el seu dret de fer-lo. Hi va la llibertat d’expressió. Com diu Salman Rushdie, que d’aquest tema en sap una mica: “Sense la llibertat d’ofendre, la llibertat d’expressió deixa d’existir.”
El civisme, la contenció verbal i la consideració són bones pràctiques, no pas drets adquirits. Sens dubte, al parlament ha d’haver-hi una normativa, un protocol de les intervencions, que teòricament ja hi és i s’aplica, malgrat que la cambra hagi estat sovint l’escenari d’actuacions estrafolàries, com les que protagonitzà durant anys el grup d’Inés Arrimadas. No recordo que mai ningú proposés de multar o censurar el seu incivisme. Encara que en política tot vagi de cap per avall, no hauria d’importar tant allò que es diu com allò que es fa. Els arguments no es guanyen coaccionant sinó convencent, i l’odi, que és un subproducte de la por i la ignorància, es combat enfrontant els problemes, no pas amagant-los.
Ofegar opinions adverses és una exhibició dirigida a la pròpia parròquia més que no pas una confrontació d’idees. Qui vulgui defensar la democràcia farà bé de treballar per la diversitat d’opinió. No és mai bo que els partits tinguin el poder de reduir-ne un altre al silenci, perquè els arguments silenciats no queden desacreditats. I són els arguments, no pas les persones, que cal desacreditar per demostrar la falsedat d’una opinió. Un símptoma de les democràcies insegures és que es pensen reforçar-se destruint el rival en lloc de mostrar-ne la inanitat de les idees.
Als Estats Units tenim una llarga experiència de la cultura de la cancel·lació, que avui aplica a escala nacional l’executiu de Donald Trump. És una cultura originada a les universitats per una esquerra hereva de les protestes dels anys seixanta. Vaig descobrir-la a principi dels anys vuitanta a Berkeley, irònicament el campus on s’havia estrenat el moviment per la llibertat d’expressió. D’ençà d’aquella època, els campus universitaris han estat un terreny acotat per l’esquerra, on l’exclusió d’opinions de signe contrari i la intimidació dels seus portadors han estat la tònica. Amb la supressió de les garanties per a l’expressió de totes les opinions, van desaparèixer els espais de debat genuí, amb el resultat que s’implantà un concepte de diversitat que excloïa la diversitat d’opinió.
La dreta, silenciada a la major part de les universitats i exclosa d’uns mitjans de comunicació escorats a l’esquerra, s’ha regirat amb força contra aquests bastions del progressisme, atacant la informació i la recerca fins i tot en àrees tan sensibles com la medicina i l’acció climàtica. Ara és la dreta que, recolzant-se en el populisme antiintel·lectual, duu a cap una cancel·lació espectacular, com es veié divendres al Despatx Oval amb el president i el vice-president escridassant Zelenski per fer-lo callar. “Quines cartes tens?”, li etzibà Trump repetidament, amb una pregunta que no ho era, perquè no deixava lloc a cap argument. O el proppassat 23 de febrer, quan els organitzadors d’una conferència crítica amb Trump reberen un missatge amenaçant de mort els participants de més perfil polític i advertint de la col·locació de dos artefactes explosius a l’hotel de Washington on s’havia de fer la conferència.
L’única esperança per a la democràcia, avui amenaçada al país on va néixer, consisteix a despenalitzar l’opinió. L’error cal combatre’l amb arguments en lloc de suprimir-lo per la força, perquè sols així pot identificar-se. Si em permeteu una contradicció formal, no pas lògica, hauria de ser possible de cancel·lar la política de la cancel·lació. En justícia, el principi de la fi del terrorisme de minories que, essent més vocals i més acèrrimes, s’imposen fàcilment a les majories, hauria de ser a l’espai on s’havia covat l’ou de la serp. Per això he trobat encoratjadora la reacció dels estudiants de Stanford el proppassat dia 25, quan uns activistes climàtics van envair la tarima d’una conferència vinculada a una assignatura titulada “Democràcia i desacord”. La intenció de la protesta era boicotar la presència de Larry Summers, qui fou secretari del tresor, president de la Universitat Harvard i economista en cap del Banc Mundial. Al programa de conferències, Summers representava l’opinió conservadora, havent fet pública la seva oposició a apujar els impostos als superrics i el seu suport a l’exportació de petroli. Altres vegades estudiants de la universitat havien avortat conferències de persones no grates a l’esquerra, però aquesta vegada passà quelcom inusual. El públic escridassà els activistes exigint-los que baixessin de l’escenari i deixessin parlar el conferenciant, el qual, sigui dit de passada, convidà els activistes a debatre amb ell sobre qüestions climàtiques. L’oferta no fou acceptada.
Amb la reconfiguració del poder a escala nacional, els joves segurament han vist reflectit en el glaç de la política oficial el rostre alterat de la intolerància. Davant la urgència del moment, potser han entès la importància de mobilitzar-se en defensa del dret al desacord i la diversitat de punts de vista. En tot cas, és encoratjador que alguns reaccionin per impedir que minvi l’espai on el pensament és lliure o no és, i que rebutgin el dret de ningú a monopolitzar-lo amb l’opinió que imposen els grups de pressió.
