Alguna cosa deuen haver fet

  • «Per què creus que ens odien?, em demanava l'amiga, amb una mena de pregunta retòrica amb la qual justificava tot l'odi que puguem rebre»

Bel Zaballa
02.11.2017 - 22:00
Actualització: 02.11.2017 - 22:23
VilaWeb

Heu despertat la bèstia, ens diuen alguns, indignats. La culpa és dels catalans, continuen, com si ells no ho fossin, de catalans. Mai no s’havien vist tantes banderes espanyoles als balcons, mireu què heu aconseguit, ens retreuen. M’ho he sentit dir jo mateixa, estupefactament. I quan he tingut al davant l’interlocutor de torn deixant-me anar aquestes acusacions, he pres consciència de com pot arribar a ser de fonda la mentalitat de submissió. La culpa és nostra per sortir al carrer amb aquestes exigències i anar provocant. És clar. Calladets, a casa, sense fer fressa ni fer onejar estelades ni votar res que sortís dels paràmetres espanyols ni manifestar-nos, la bèstia menjava i dormia plàcidament. Tancats a la gàbia, tot és normal i maco i el poble resta en pau, au.

Potser ens hauríem de demanar per què ens odien tant, va deixar anar una amiga mentre escurava el plat de paella. Al voltant de la taula es van anar dilatant pupil·les i les culleres van quedar a mig trajecte del plat a la boca, entreoberta. Ho dius de debò? I un home va voler recordar que quan havia fet la mili a Saragossa, s’havia trobat que allà només es deien penjaments dels catalans i de ningú més, i que parlaven amb fàstic de ‘los polacos’. Sí, de debò: pregunteu-vos què devem haver fet perquè ens odiïn.

No sé quin nom té aquesta mena de síndrome que fa que busquem la culpa endins en compte d’atribuir-la al seu responsable. Alguna cosa devem haver fet.

Per què creus que ens odien?, em demanava l’amiga, amb una mena de pregunta retòrica amb la qual justificava tot l’odi que puguem rebre. I a mi em sabia greu, perquè m’he resistit molt de temps a acceptar la catalanofòbia com res gaire generalitzat. N’havia fet articles i tot: no ens deixem arrossegar per l’odi d’una minoria, la majoria ens estima com els estimem nosaltres. I sí que n’hi ha que ens estimen, e-vi-dent-ment, i ho reivindicaré sempre, jo. No sé quants són, tant de bo un dia fossin majoria. Però això no impedeix que la catalanofòbia existent sigui menys greu.

Tu ho has dit, fa segles que ens odien, per alguna cosa deu ser. Per què, si no, ens hauria caigut a sobre aquesta mena de maledicció per la qual rebem odi i maltractament i l’assumim com a merescut, oi? Li vaig respondre que ens hauríem de remuntar uns quants segles, fins al comte-duc d’Olivares, si fa no fa. Després de tant de temps, esborrar la mentalitat de submís i erigir-se en allò que som, persones sobiranes, no és fàcil. Em semblava una evidència dir que la culpa no és nostra, només faltaria, a qui se li ho pot ocórrer; que els qui odien són ells; però sí, hi ha a qui se li ocorre. Qui assumeix que si ens odien és perquè ens ho mereixem, sí, amo, perquè així li ho han fet creure a cullerades de xarop de bastó, com vostè digui, amo. Perquè mentre els súbdits eren pocs i morts de por, la pau regnava, i gràcies, amo.

De mostres d’odi, en tenim des dels decrets del segle XVIII d’abolició de la nostra llengua i les nostres institucions fins a l’ex-ministra animant al boicot dels productes catalans, passant pels mitjans que difonen mentides greus i donen veu a individus que escupen odi. En trobem cada dia en l’actitud burlesca i el menyspreu de tants representants que han alimentat durant anys l’aversió a la qual s’han agafat els ultres, que han campat i agredit sempre impunement pel nostre país.

Que per què ens odien? Perquè no ens han pogut vèncer. Perquè ens van annexionar per força i ens han intentat aniquilar des del decret de Nova Planta i no se n’han sortit. Ja sé que ara no toca parlar de mil set-cents catorze, que per ampliar la base calia parlar del futur i en positiu, i no del passat. Però venim d’on venim, i quan el mal ve d’Almansa, a tots ‘alcança’. I resulta que encara som aquí, avui. I que l’1-O van treure foc pels queixals i es van jurar que aquella ens la farien pagar. En això s’apliquen ara, que s’han atrevit a enviar mig govern a la presó, on des del dia 16 d’octubre hi tenen tancats dos homes bons.

‘M’odien, i això no té importància. Però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.’ Aforisme de Joan Fuster. Jo tinc molt clar que no hem entrat en la seva espiral d’odi i que és això que ens fa forts. Ni odi ni culpa. Tampoc cap dels nostres representants legítims que han estat empresonats per l’antic Tribunal de Orden Público franquista no és pas culpable. Un empresonament que torna a ser motivat per aquest odi que ve d’antic.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor