Alfred Bosch: ‘El PSC és el gran factòtum de “Ciutat morta” i els desnonaments de la Chacón. No ens oblidem de tot això’

Gairebé fa un any que Ada Colau va guanyar les eleccions a Barcelona, però encara no ha aconseguit un dels seus objectius: teixir una aliança de govern amb les altres forces. Ha proposat un tripartit de Barcelona en Comú, PSC i ERC, però els republicans no volen ni sentir parlar de compartir govern amb els socialistes. Ells proposen un govern de BComú, ERC i la CUP. Aquesta setmana Colau i Bosch s’han bescanviat cartes obertes on contraposen els seus models. Alfred Bosch, cap de llista d’ERC, explica en aquesta entrevista el seu model, per què no vol pactar amb els socialistes i quina relació té amb la batllessa Ada Colau.

—Volia comentar les cartes que us heu enviat amb Ada Colau.
—Cartes d’amor, sí.

—Per què no voleu pactar amb el PSC, si ja hi havíeu pactat abans, a Barcelona?
—Farà deu anys. Ja no som al 2007. I no som al 2003. I no som a l’any 1992. Som a l’any 2016. El món ha canviat molt i ha avançat cap a una banda, i el PSC ha retrocedit cap a l’altra banda. Nosaltres, ja en aquell moment, vam trencar-hi perquè consideràvem que el PSC era una força que tenia dèficits democràtics. S’ha demostrat amb el dret de decidir. Vam denunciar un autoritarisme creixent per part del PSC a Barcelona, una incapacitat de respondre a la ciutadania, com va passar a la consulta de la Diagonal. El PSC és el gran factòtum de ‘Ciutat morta’. Els socialistes són els dels desnonaments de la Chacón. No ens oblidem de tot això. I del Fòrum de les Cultures. Els últims anys han passat coses. Ara cooptar-los per compartir un projecte? Però quin projecte compartirem, amb el PSC? És que no ho veig viable. I amb en Collboni hi tinc una gran relació. Però no és qüestió de persones. És qüestió de preses de posició. I el PSC s’ha allunyat cada vegada més de les nostres posicions, a Barcelona en concret. Em sembla que no s’entendria que entréssim en un govern amb el PSC. Una altra cosa és que per l’estabilitat de la ciutat, perquè no quedi paralitzada, s’hagin de mirar ordenances fiscals o pressupostos. Bé, ja ens posarem d’acord. Però un govern? Un govern és una casa de complicitats. I un lloc on comparteixes un projecte i un model. I no l’hi compartim, amb el PSC.

—A la carta veniu a dir que no us creieu que Colau cerqui el pacte amb el PSC per les conviccions, ni que sigui la realitat, allò que la porta a voler pactar amb el PSC.
—Tots veiem molt clares les conviccions d’Ada Colau. I com impliquen canviar la ciutat de dalt a baix. I com impliquen canviar el model heretat del PSC, que ha tingut l’alcaldia 32 anys. Excepte els quatre anys de Convergència, els socialistes han manat sempre. No és creïble, almenys no m’ho crec, que el tomb de Colau sigui per convicció. Encara més: quan apel·la a la realitat, és precisament aquesta realitat allò que ella volia canviar, i entenc que encara vol canviar. I entenc que amb aquesta consigna, canviar la realitat, va guanyar les eleccions. Que ara ens diguin que per culpa de la realitat ha de tornar enrere em sembla una contradicció flagrant. No crec que hi hagi ideals darrere d’aquest moviment. No m’ho puc creure. Ara, que ho necessitin, que siguin pragmàtics, entesos. Però és una aliança que no sé si hi veig gaire amor. Més aviat hi veig conveniència. I és molt legítim: a la vida a vegades no fem tot allò que volem.

—Què n’espereu, dels votants de Colau? Ara han de decidir si accepten el pacte amb el PSC.
—Aquesta pregunta la hi he fet a Colau: què tries? Bé, ‘tries’, no. [Riu.] Què elegeixes? El futur o el passat? La política sense màcula o la vella política? L’establishment de Barcelona o les forces emergents? Has d’escollir. I als seguidors d’Ada Colau els dic això mateix. Haureu d’escollir: no es pot tenir tot. No es pot governar a partir d’un garbuix. Has de definir-te. La definició és important, sobretot quan t’has d’ajuntar amb algú altre. A ERC, per ajuntar-nos amb Barcelona en Comú, necessitem que aquella força es defineixi. Quina ciutat vol? Cap on vol anar? I aleshores podrem decidir.

—La vostra oferta a Colau és un govern de BComú, ERC i la CUP. Per què?
—Una de les coses que diem és que la prioritat a l’hora de teixir aliances ha de ser entre els partits de l’esquerra transformadora, que van pujar molt, les forces emergents. Si comparem ICV amb Barcelona en Comú, els han doblat amb escreix. ERC ha doblat amb escreix. La CUP no hi era, i ara hi és. Diem que la gent a les urnes va dir que volia opcions de canvi. De canvi profund. No pot ser que responguem aquest clamor de la gent associant-nos amb una força, el PSC, que és el més ‘establishment’ de la ciutat. I que la gent va castigar molt severament. Aquesta és una contradicció que nosaltres no podem admetre. Entrar dins un govern amb el PSC, no ho veiem. Aquí hi ha una incoherència.

—I la CUP, la hi veieu, dins el govern de la ciutat? Els de la CUP ja han dit que no volen entrar-hi.
—També deien que no als pressupostos i després van abstenir-se i van permetre que s’aprovessin. Les coses evolucionen, i no podem plegar abans d’hora. No ens podem rendir de seguida. I la Lecha l’altre dia deia al Punt Avui que estudiem formes de col·laboració. La CUP és una força municipalista que ho fa bé a molts llocs. Governen a Badalona, Sabadell, Montcada i Reixac, Cerdanyola, Ripollet. Tenen alcaldies a Catalunya. És una força municipalista que ha demostrat que governa de manera responsable. I que és capaç de transformar les ciutats i les societats on governa participant en el govern. No hi ha cap raó objectiva per què això es pugui fer a tants llocs i a Barcelona no. Nosaltres no hi renunciem. I insistirem perquè ens sembla que és la millor solució.

—I acceptaríeu un govern de BComú i ERC a soles, encara que la CUP digués que no?
—Que la CUP diuen que no? Continuaré insistint, perquè em sembla que és de justícia. No és un desig meu, sinó que respon els anhels dels ciutadans. I estem obligats a fer-ho. Que la CUP continua dient que no? Em sabrà molt de greu. Però no em rendiré. Insistiré sempre, sempre, perquè em sembla que és obvi i és el que van demanar les urnes. No podem renunciar-hi. No podem dir que les urnes han dit cap allà i tu te’n vas cap ençà. Malament rai, si fas això. És evident que no respons a allò que t’han demanat els teus. Això que diem nosaltres crec que és de sentit comú: la cosa més lògica és que si les urnes demanen regeneració democràtica, justícia social i un canvi real i profund a Barcelona, doncs nosaltres tres, els que més ens identifiquem amb això, i que hem crescut tant a les urnes, ens hauríem de poder posar d’acord. És una crida molt elemental i comprensible: forces emergents, per què no ens posem d’acord? Per què?

—Per acabar: com veieu Ada Colau en el terreny del procés nacional? Sou dels independentistes que no hi confieu o dels que sí?
—A mi Ada Colau em cau molt bé. Personalment, la relació és excel·lent. Excel·lent. L’altre dia vam parlar una hora llarga, amb les nostres diferències, però en tot moment va ser una trobada amical i cordial. Ara, és una persona ambivalent, en algunes qüestions. A mi m’agradaria que resolgués aquesta ambivalència. És una persona combativa, que ha sortit de les lluites socials i que sempre s’ha mogut en el terreny de l’assertivitat. En la mesura que defineixi més les seves conviccions, serà més fàcil d’entendre-s’hi políticament. No personalment, perquè la relació ja és bona. El problema no és de relació humana. Però encara s’ha de definir políticament.