Àlex Martín Escribà és, ara com ara, el qui ha estudiat més la novel·la negra catalana i també bona part de l’espanyola. És professor de català i de novel·la negra a la Universitat de Salamanca. Juntament amb Javier Sánchez Zapatero, fa molts anys que dirigeixen el primer encontre universitari de novel·la i cinema negre de l’estat espanyol, amb l’objectiu que el gènere entri en l’àmbit universitari. De la tasca investigadora de tots dos n’han sortit una pila d’articles i, pel cap baix, un assaig, Continuará, publicat per Alrevés, fonamental per a entendre la novel·la negra a través dels personatges seriats. Hi reivindica allò que sempre ha defensat: el paper extraordinàriament pioner que ha tingut la literatura catalana en el desenvolupament del gènere negre a la península Ibèrica.

Fruit de la seva passió per la feina a quatre mans, han aparegut tot d’antologies de relats, tant en català com en castellà, i un assaig indefugible: La cua de palla, retrat en groc i negre, escrit amb Jordi Canal, que explica què fou la mítica col·lecció dirigida i creada per Manuel de Pedrolo i les seves fases posteriors. També ha dedicat un assaig a Rafael Tasis i ara acaba de publicar Jaume Fuster, gènere negre sense límits, a l’editorial Alrevés, on ell dirigeix la col·lecció ‘Crims.cat’. El llibre arriba exactament vint anys després de la mort, malauradament massa jove, de Jaume Fuster, i se centra en el vessant purament negre d’aquest homenot de les lletres catalanes. Martín continua la tasca d’investigador i els seus fans reclamam l’aparició de dos llibres que serien cabdals per a l’assaig negre al país: els seus estudis sobre Manuel de Pedrolo i una compilació dels articles i estudis que té publicats tant en català com en castellà i que són pràcticament introbables. L’haurem d’acabar de convèncer. Àlex Martín va participar fa poc en el festival Tiana Negra, on va parlar de Jaume Fuster i de Manuel de Pedrolo.

Quina és la vostra relació sentimental amb Jaume Fuster, potser l’autor que més heu estudiat?
—Sí. Hi tinc una dèria. Ell va inspirar el meu tema de tesi i la culpa de tot plegat va ser el De mica en mica s’omple la pica (1972). El vaig llegir i em vaig adonar que era un text precursor, crític, innovador que analitzava la societat barcelonina del final del franquisme amb temes tan interessants com l’evasió de capitals o la inestabilitat laboral. Era el principi d’alguna cosa. Ell va obrir un camí (el policíac) que després serà continuat per nombrosos escriptors. Tenim un deute amb Jaume Fuster. Amb ell comença la modernitat del gènere.

És també un altre dels autors injustament oblidats de la nostra literatura?
—Bé, ell i molts més. De vegades, aquí som una mica als llimbs, què voleu fer-hi! El paper de Jaume Fuster dins el gènere negre i policíac és el de la consolidació (després de Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo), a més de ser un escriptor que s’arriscà, tant pel que fa a les tècniques narratives i textuals com pel convenciment que aquest tipus de literatura podia tenir  un gran èxit entre els lectors i escriptors de la seva generació. No s’equivocà gens ni mica, com es pot veure a l’actualitat.

Heu estructurat el llibre d’acord amb els seus principals cicles novel·lístics. Quin us agrada més i per què?
—No tinc cap preferència. Tots les cicles són molt diferents i tots m’agraden. Des del discurs més crític i realista (el cicle d’Enric Vidal), l’adaptació dels patrons nord-americans a la literatura catalana (cicle Lluís Arquer) fins als homenatges als seus detectius preferits (Sam Spade, Hercules Poirot) i les experimentacions narratives. Jaume Fuster era un juganer de la literatura. Innovava, es divertia fent el que feia. D’això n’estic segur.

En el temps de Fuster, els escriptors arribaren a poder viure escrivint en català. Ara això no passa. Com s’ho manegà?
—Fou un treballador incansable. Un home infatigable. Us quedaríeu sorprès de la quantitat de feines que va arribar a fer: articulista, columnista, guionista, traductor, membre de col·lectius, director de col·leccions, etc. El seu arxiu és esfereïdor d’esborranys, projectes i idees que tenia.

En el mític llibre de Diàlegs a Barcelona amb Vázquez Montalbán fa una reivindicació de Barcelona que ara seria impossible. Què ha perdut la ciutat en aquest temps? Us ho demano també com a coantòleg de Viatge a la perifèria criminal
—Barcelona ha perdut aquella essència literària cèntrica i s’ha desenvolupat una nova ciutat, la perifèrica. L’urbs s’ha infestat de turistes, és una ciutat museu, i costa de trobar els seus senyals d’identitat tot sovint. Ja ho deia Vázquez Montalbán: hi ha moltes Barcelones. La que tenim ara és diferent. Només cal veure la quantitat de barris que proliferen dins el gènere darrerament. L’antologia que citeu n’és un bon exemple.

Jaume Fuster féu moltes feines ocultes per al gènere negre, com ara dirigir col·leccions i altres iniciatives. Vós dirigiu ‘Crims.cat‘. És una manera d’imitar-lo?
—Bé, no diria tant. Sí que puc dir és que ‘Crims.cat’, de l’editorial Alrevés, va néixer per la necessitat de tenir una col·lecció seriosa al nostre país. Darrere nostre n’han vingut més i això demostra que hem fet les coses ben fetes. Després de set anys, crec que ho hem aconseguit, ens hem consolidat. D’una altra banda, és cert que ‘Crims.cat’ té un cert paral·lelisme amb ‘La Negra’, que va dirigir Jaume Fuster. És una col·lecció eclèctica, heterogènia, que combina autors nostrats amb altres d’estrangers inèdits. He volgut reproduir aquell model. Vaja, un signe de normalitat en qualsevol país!

En dues paraules: qui era Jaume Fuster?
—En dues paraules, difícil. Però podem dir-ho en una frase: ‘Jaume Fuster és el Jean-Patrick Manchette català.’

Hi ha una feina ingent de recuperació dels seus texts teòrics. Llegint-los tots seguits, la veritat és que era eclèctic en els gusts, oi?
—Molt. Era tot un teoritzador del gènere, un especialista i un lector compulsiu que pretenia fer-ne difusió entre els lectors catalans. Era un admirador del model policíac més canònic (Arthur Conan Doyle i Agatha Christie), però també dels clàssics nord-americans (Dashiell Hammett i Ross Macdonald). Li agradaven tots dos vessants del gènere i parlava també de la nova novel·la negra realista crítico-social que entrava d’Europa: Manchette (és clar) Sciascia, Simonin, Scerbanenco, Daeninckx, Vilar, etc. Gràcies a aquests articles, els lectors podem entendre les diferències terminològiques, establir conceptes i intentar fer-ne categories. Són una joia, tota una troballa que calia reproduir. A més d’un i una li aniria bé de llegir aquests textos veient els disbarats que es diuen avui dia.

Destaqueu unes quantes vegades la generositat de Fuster amb els seus companys generacionals. Això féu que a ‘La Negra’ es publicàs alguna novel·la ben dolenta…
—Bé, als vuitanta hi va haver una allau de novel·les negres, fou un moment que el gènere es posà de moda. Jaume Fuster dirigia la col·lecció i, com en qualsevol ventall, n’hi ha per a tots els gustos. Estic segur que era generós, i ajudava molta gent. Només cal llegir algunes de les seves cartes.

Un dels corrents que li agradava era el del néo-polar. Precisament a BCNegra es fa un homenatge a Manchette. Com el valoreu?
—Bé, entre Manchette i Fuster hi ha paral·lelismes tant ideològics, com polítics i vitals (tots dos van morir ben joves, gairebé a la mateixa edat). Tenien un sentit ben crític i compromès (són escriptors engagés) amb allò que feien i escrivien, i tots dos engegaren un aparell que ja no tingué aturador en les seves respectives literatures. De fet, un dels descobridors de Manchette és Fuster, que publicà L’Afer N’Gustro a ‘Seleccions de La Cua de Palla’ quan la col·lecció funcionava amb la seva mà anònima, l’any 1984, abans del comandament de Xavier Coma. Interessantíssim que es parli de tots dos a la BCNegra, n’aprendrem moltíssim.

Fa un temps dèieu que a la novel·la negra catalana li falta mala bava. L’ha trobada o encara no?
—Hi ha de tot. Jo valoro cada dia més els escriptors i escriptores que s’arrisquen, com ho demostren molts títols de la col·lecció ‘Crims.cat’. M’avorreixen els tòpics. N’estic fart. Ja ho deia Jaume Fuster: ‘Qui no arrisca, no pisca.’

Sou professor de català a Salamanca. Deuen ser temps durs…
—Jo sóc un privilegiat. Ensenyo la meva cultura i la meva llengua en una de les universitats més prestigioses d’Europa, tinc nombrosos alumnes, desfaig tòpics i m’ho passo d’allò més bé. Ja ho veieu, jo faig camí, però per altres bandes…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb