Alberto Edjogo: “Al futbol base t’eduquen per resistir-ho tot, fins i tot el racisme”

Aquests darrers dies s’ha parlat arreu del món dels insults racistes al jugador del Reial Madrid Vinícius Júnior al camp del València. El cas ha traspassat totes les fronteres i fins i tot la Casa Blanca i l’ONU han pres partit i han condemnat els fets. Els incidents de Mestalla han tornat a posar de manifest el problema endèmic del racisme al futbol espanyol, que acumula una llista llarga de víctimes, com ara Samuel Eto’o, Pierre Webó, Iñaki Williams, Carlos Kameni i Wilfred Agbonavbare, entre més jugadors. En parlem amb Alberto Edjogo-Owono (Sabadell, 1984), ex-futbolista professional d’origen guineà i ara comentarista esportiu. Format a les categories inferiors del Sabadell i havent passat per clubs com ara el Sant Andreu i el Blanes, va viure en primera persona les conseqüències del racisme en els terrenys de joc. En aquesta entrevista diu que aturar el partit és l’única manera de fer que la gent entengui la gravetat del racisme.

—Què penseu del fet que alguns sectors de l’opinió pública hagin centrat la qüestió en l’actitud provocadora de Vinícius Júnior?
—És una reacció a la defensiva. Qui té un prejudici sempre trobarà una excusa. Si hi ha un maltractament masclista, diran que alguna cosa deu haver fet la dona. Sempre hi ha la sospita sobre la víctima. Crec que són dues coses diferenciades. Podem parlar de la manera de jugar de Vinícius. Si és un futbolista que provoca els rivals, si provoca la graderia… Hi ha una mena de jugador al Brasil, especialment el que surt de barris més complicats, on es fomenta molt una mena de futbol amb aquest punt de provocació. Això és una cosa. I una altra cosa és traspassar la línia del racisme dins l’esport. Com deia, qui té un prejudici sempre trobarà un però, un matís, per culpabilitzar la víctima, que en aquest cas és, flagrantment, Vinícius.

—“A vegades, l’única solució és aturar el partit i a Mestalla es va perdre una gran oportunitat”, ha dit fa poc l’ex-jugador del Mallorca i també víctima d’insults racistes Pierre Webó.
—Crec que aturar el partit és l’única manera que la gent entengui les coses. Si hi ha gent que no és capaç d’estar en societat, doncs evidentment s’han de prendre mesures. Això també ajudarà que s’hi impliquin els altres aficionats que no tenen cap culpa que hi hagi uns energúmens. Ho diem sempre: no solament no s’ha de ser racista, s’ha de ser antiracista. El moment clau arribarà quan un rival o un company del futbolista que ha rebut aquesta mena d’insults agafi i digui que se’n van tots. Li donem massa responsabilitat a la víctima. A la persona que està nerviosa i a qui han insultat, no és just demanar-li coherència i cap fred per a prendre decisions transcendentals. No ets en la millor posició per a fer-ho. El moment serà quan Courtois, Modric, Nacho diguin: “Vinícius no pateixis, et donem suport, estigues tranquil, nosaltres t’acompanyem.” Si ho ha de fer tot sol, és una responsabilitat molt gran.

—Per què?
—Perquè no saps què passa si abandones el camp. El protocol no ho estableix. L’àrbitre pot aturar el partit si hi ha una situació anòmala, per exemple una nevada o que hi hagi bengales dintre l’estadi. El que es reivindica ara és que els insults racistes s’entenguin com a situació anòmala. Un futbolista per si mateix no pot carregar amb el pes de dir que marxa del partit. Imagina’t que el Reial Madrid rep una multa o li treuen punts. A més, els clubs moltes vegades es renten les mans amb el racisme, com si la cosa no anés amb ells. Escolta, és gent que està localitzada, que té carnet, que té nom i cognom i que és dintre la teva graderia. S’han de prendre mesures flagrants. Si no, no hi haurà solució, perquè la vida continua, hi ha jornada un dia feiner i això s’oblidarà de pressa.

—Pocs dies després, la policia ha detingut tres afeccionats pels insults racistes a Vinícius i quatre més a Madrid per un ninot del brasiler penjat d’un pont al gener. Creieu que ara tothom s’ha posat les piles amb això perquè l’incident perjudica la imatge i el negoci de la lliga espanyola?
—Sí, naturalment. El futbol és un reflex de la societat i del racisme estructural. Tampoc crec que s’hagi de focalitzar solament aquí. El que fem és dir que no, que només són quatre bàrbars que són als camps de futbol i que en el dia a dia no passa. Això és mentida. Sí que és cert que el futbol, com que té molt de ressò, és una oportunitat única per a alliçonar una mica la gent. També hi ha gent que no ho entén, que té la menta tancada i no es mourà d’allà. Per això la lliga també pensa de protegir el seu producte en l’àmbit de màrqueting i econòmic. Aquests dies tothom s’ha fet ressò del cas Vinícius. Fins i tot als Estats Units, que no és un exemple de cordialitat i bona praxi amb el multicolorisme. Però és que no és cap broma. Per exemple, a Ghana, hi ha molta gent segueix la Champions, la Premier i la lliga espanyola. Si aquests seguidors veuen que el racisme a la lliga espanyola no té càstig, doncs potser es desenganxen de la competició i no la volen veure més. Al final, si no prens mesures, dónes a entendre a la resta del món que aquesta situació és normal.

—Compartiu la visió que hi ha gent que està més preocupada perquè no es titlli Espanya de racista –com ha fet Vinícius– que no pas de lluitar contra el racisme?
—I tant. Pretenen que no es digui que Espanya és racista. Intenten d’alliberar-se d’aquesta etiqueta. Doncs en les tertúlies en què es parla de racisme a l’esport, generalment són cinc persones, homes, blancs, amb jaqueta i corbata. Quin punt de vista poden tenir? El punt de vista que tenen ells és: “Que no em diguin racista perquè el meu cunyat és dominicà.” No ho han viscut en la seva pell. No dic que qualsevol persona racialitzada ho faci esplèndidament. No, dic que necessitem un altre punt de vista. El d’algú que pot patir-ho. O, per exemple, testimonis de gent que vol llogar un pis i resulta que no pot llogar-lo pel seu origen.

—Això és important.
—És clar! No tenim mai el punt de vista de la persona a qui pot passar alguna cosa així. Es fan uns debats que no em serveixen de res, sincerament. Aquesta setmana tothom es posa en contacte amb mi per omplir la quota. Em diuen: “Escolta, Alberto, pots venir tres minuts i connectem per Zoom?” I jo hi vaig, però, per on anirà el debat? Se centrarà en si Espanya és racista o no? Ja fa temps que suavitzo el missatge perquè hi ha gent que se sent atacada. Penso que als blancs els interessa que s’enceti aquest meló per tenir una societat que no sigui racista. Crec que ens interessa mirar-nos com a societat i qüestionar si realment som en bon camí. Volem deixar als nostres fills una societat plena de prejudicis i arguments ràpids i superficials, o una societat tolerant, que et valori per qui ets, què fas i com et comportes?

—…
—El meu pare sempre em deia que havia de donar el 125% arreu. És aquesta mentalitat antiga de protecció per als teus fills. Sempre havia de fer més per intentar d’igualar el hàndicap. Mai era prou, sempre em demanava més. Doncs a mi, sincerament, em fa pena, perquè no he de carregar més responsabilitat que algú altre simplement pel meu origen, o pel meu color de pell.

—Ara que heu fet esment de la vostra infantesa, parlem sobre què passa els caps de setmana als camps de futbol dels barris i els municipis del país. Com és el racisme al futbol base?
—És més invisibilitzat, per més que ara tothom té un telèfon d’última generació i pot captar algú fent qualsevol burrada. S’ha de tenir en compte que el futbol és l’esport més popular perquè és molt fàcil de practicar. Agafes un esparadrap i paper de diari, fas una pilota i pots estar-hi jugant hores i hores. Per tant, això què vol dir? Que agafes tots els estrats de la societat, tots. La gent diu: “Hòstia, per què cobren tant?” És cert, cobren massa, però no per l’esport que fan, sinó per la competència que han tingut. La competència és mundial. El futbol base és darwinisme nu i cru. Eduquen els nens per resistir-ho tot.

—Us eduquen per resistir-ho tot, fins i tot el racisme?
—Sí, absolutament tot. No he tingut mai l’oportunitat de mostrar debilitat, o de mostrar que em sento malament. A deu anys, t’insultaven a no sé quin camp i et deien: “No passa res, tranquil, nen, això són coses del futbol.” Si jugues en un planter potent, l’equip vol guanyar partits. I si t’afectava un insult racista, era vist com un símbol de debilitat per a tu i la resta de l’equip. Llavors, ets més lluny de guanyar. Per tant, et veus forçat a fer-te immune. Que t’afecti un insult racista durant un partit és vist com si tinguessis un esquinç de turmell, es considera una cosa que limita el teu rendiment. T’eduquen per resistir-ho tot. El que no podem fer és condicionar la persona que rep els insults i no tractar d’educar la persona que els emet. Ara hi ha molts pares que, com que no han pogut ser futbolistes, miren de reflectir cap als seus fills allò que ells no han pogut ser. Per tant, van al camp i criden a l’entrenador, criden al seu fill, criden als companys. Hi ha moltes campanyes que proven de conscienciar que els pares s’han de comportar dignament. Ha arribat a un punt en què molts fills demanen als pares que no vagin al futbol perquè els fa vergonya el seu comportament.