Albert Tarrats: home de terra, home de foc

És gràcies a gent com ell, amb la seva valentia i la seva generositat, que encara no hem desaparegut del mapa

Martí Estruch Axmacher
10.01.2022 - 20:50
VilaWeb
Fotografia d'Andrew Condon

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A començament dels anys setanta, hi ha uns quants joves independentistes de les terres de Ponent que van més enllà de les clàssiques reunions clandestines i es reuneixen per fer accions d’agitació i propaganda. La majoria es coneixen del Centre Excursionista de Lleida o del club esportiu els Huracans. Tan aviat queden per fer pintades i repartir pamflets com pengen senyeres, fan circular material prohibit o es manifesten fugaçment amb estelades en dies concrets. L’Albert Tarrats, de les Borges Blanques, n’és un.

La vigília de l’11 de setembre de 1971, una trentena d’aquests joves es dedica a fer pintades als afores dels pobles de les Garrigues, el Segrià, la Noguera, els Pallars i la Franja de Ponent. És una acció promoguda pel Front Nacional de Catalunya (FNC), que també la fa extensiva a poblacions del Maresme, l’Anoia, el Priorat i la Ribera d’Ebre. Com que saben quin pa s’hi dóna, alguns joves van armats. Quan un any més tard volen repetir l’acció, la Guàrdia Civil ja els espera i dispara contra un dels cotxes, justament el que condueix Albert Tarrats, que decideix de desaparèixer una temporada.

Quatre d’aquests joves no en tenen prou amb aquestes accions i passen a la clandestinitat per integrar-se a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), la Casa. Són Xavier Barberà, els germans Reñé i Xus Lladós, acomboiats per antics membres de la secció militar del FNC, amb Xavier Martínez Vendrell al capdavant. Albert Tarrats (Paco) s’ocupa, juntament amb Antoni Dalmau (Matalasser), de “netejar” els pisos que els joves havien ocupat al barri de Cappont de Lleida, on guardaven documentació i experimentaven amb explosius, perquè la policia no hi pugui trobar cap pista.

Aquestes peripècies formen part de l’excel·lent llibre sobre l’Exèrcit Popular Català que Oriol Falguera va publicar l’any 2014, en què repassa la història d’aquesta organització durant la dècada dels setanta, hereva de les seccions militars del FNC, Nosaltres Sols i Estat Català. Albert Tarrats no hi surt més, perquè no va fer el pas a la clandestinitat i va continuar al FNC, però en canvi se sap que els va donar suport sempre que va caldre, amb plat a taula i aixoplouc si calia. També va continuar lluitant activament per la independència de Catalunya i els drets dels pagesos, tal com saben tots els qui el coneixien i com han recordat ara, amb motiu de la seva mort el dia de Reis, persones que l’havien tractat i companys de lluita, com ara Ferran Dalmau o Joan-Ramon Colomines-Companys.

Un dels elements que fan que els anhels de llibertat del nostre país es mantinguin vius malgrat els embats de la història i l’afany esbudellador dels països que ens són veïns és que hi ha un fil, eminentment roig, que no s’ha trencat mai i que es manté de generació en generació. Mantenir aquest fil avui, en l’actual i confiem que breu moment de crisi que ens regalen els partits independentistes, és relativament fàcil. Però durant la dictadura franquista eren figues d’un altre paner. I és gràcies a gent com Albert Tarrats, amb la seva valentia i la seva generositat, que encara no hem desaparegut del mapa. I és per gent com Albert Tarrats que no podem defallir i hem de continuar anant-hi, anant-hi i anant-hi.

L’any 1994, juntament amb la seva dona, Dolors Solé, Tarrats va reconvertir la discoteca Groc, on feia sonar discos censurats, en l’actual cafeteria Slàvia. L’objectiu era aquest: “Obrirem una cafeteria pensada per a les dones (sense màquines escurabutxaques ni senyors jugant a la botifarra), on es pugui debatre lliurement de política o literatura, escoltar un concert de jazz o menjar una amanida.” Des d’aleshores, en aquest espai de les Borges Blanques s’hi han fet més de mil concerts, que aviat és dit. Roger Mas hi va fer el seu primer concert remunerat, Borja Penalba els considera família i Pau Riba n’és un clàssic nadalenc, també enguany. Diuen que músic pagat no fa bon so, però a l’Slàvia podríem dir que músic ben tractat sona millor.

L’Albert i l’Ari, fills de l’Albert i la Dolors, són ara els encarregats de portar l’Slàvia i n’han heretat la generositat i el compromís, de manera que l’ambient de festa i harmonia acaba impregnant les vetllades. Les nits de concert a l’Slàvia són molt més que simples nits de concert. El primer temps és el sopar, amb les delicioses amanides que prepara l’Ari i les torrades i els embotits; després ve el concert pròpiament dit, sempre amb entrada gratuïta; i en acabat la festa s’allarga a gust del consumidor mentre l’Albert posa música. Menció a banda mereixen les mítiques eslavianes de Cap d’Any, la nit del 30 de desembre. I les calçotades al Mas Concabella, és clar.

Segur que algun dia hi tornarà a sonar “Sóc de l’oest”, l’himne ponentí de lo Pardal Roquer, que parla de gent com l’Albert Tarrats: “M’he criat entre pagesos i carrinclons/ homes que s’aferren a les seves tradicions/ gent de terra, gent de foc/ en una frontera on la mentida no hi té lloc/ on es creuen els camins dels odis i els rancors/ i els destins de les nacions.” El dia que finalment aconseguim llaurar dret i marcar lliurement el destí de la nostra nació, dedicarem la victòria a tots els Alberts Tarrats que ens han precedit.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes