Albert Sánchez Piñol: “Els catalans són gent d’ordre que volen fer la revolució”

L’escriptor Albert Sánchez Piñol creu que ens hem de pensar a nosaltres mateixos, i que hem de pensar el nostre Primer d’Octubre, i evitar que siguin els altres els qui ens versionin. Som nosaltres que ens hem de mirar al mirall. Això ha fet amb la seva darrera novel·la, Després del naufragi, editada per Univers, la seva nova editorial després de molts anys a la Campana. Aquesta novel·la d’aventures és una faula política sobre el procés català i, a la vegada, una continuació de Moby Dick, el clàssic americà que enguany celebra el 175è aniversari. Piñol retrata amb duresa dos oficials que no paren de barallar-se a bord, i que són fàcilment reconeixibles en Puigdemont i Junqueras. Però també descriu el caràcter poc resolutiu de la tripulació, o la crueltat d’un monstre, Moby Dick, que devora tot allò que troba. Sánchez Piñol rep VilaWeb a casa seva un matí encara d’hivern, amb la primavera a tocar.

—Volíeu fer una versió de Moby Dick?
—Jo no volia versionar Moby Dick, volia continuar-la. Volia fer la història inversa de Moby Dick. El relat de Moby Dick, crec que tots hi estarem d’acord, és la història d’un boig [capità Ahab] que entabana una tripulació més o menys sensata per a una empresa impossible. Després del naufragi és el relat invers. És una població excitada que entabana l’oficialitat, que no sap com dirigir allò fins a la catàstrofe, que això sí que es repeteix.

—I aquesta és la vostra definició del procés? Una població que comanda una oficialitat?
—Jo crec que sí. Crec que la classe dirigent catalana no volia fer allò, no s’hi veia preparada ni se’n veia capaç, però va haver de fer surf, va haver de gestionar com va poder una demanda popular, o d’una gran part de la societat catalana. I la direcció política estava més ocupada barallant-se entre ells que no dirigint el cas.

—En alguna entrevista he llegit que dèieu que aquest llibre us portaria bàsicament problemes.
—Crec que a la direcció dels partits polítics no li agradarà la tesi principal del llibre, que acabes de descriure molt bé. Va ser un fet sociològic tan polièdric, que permet moltes interpretacions, moltes versions, i això s’ha de traslladar a la literatura. Podria ser un gènere literari, com els nord-americans tenen el western. Això és la democràcia quan l’exerceix el poble, i com responen les institucions. Va ser l’última vegada que vam fer política. És un tema que va ser feridor, va ser feridor. Hi havia un monstre pel mig. I encara hi és, crec jo, però necessitem pensar-nos, i pensar-nos sempre genera pensaments en moltes direccions. I a vegades el missatger rep.

—Junqueras i Puigdemont són fàcilment reconeixibles en els oficials que no paren de barallar-se.
—És la meva versió del que va passar, amb una metàfora literària i fabulosa. Els personatges són reconeixibles i no me n’amago. Al principi d’escriure-la, era la pugna entre demòcrates i republicans [dels EUA] mentre els arribava el monstre. Però em vaig adonar que jo no sóc un autor nord-americà, sóc un autor català. Em vaig adonar que podíem enfocar-ho d’una altra manera, molt més propera a nosaltres, i que al mateix temps no anul·lava la seva universalitat. És una altra història d’una revolució. La gent es revolta, passa que potser no s’acaben de revoltar gaire. És gent que hauria pogut matar Moby Dick i no ho va fer. I haurà de conviure amb això per sempre.

—Per mi, el judici més sever del llibre no és ni amb Junqueras ni amb Puigdemont. És amb el poble, o Ismael, que, podent matar Moby Dick, no ho fa.
—Des de dins no es va fer. No s’hi revolten en contra. I acaten la direcció.

—La gent va tornar a casa.
—Si no haguessin tornat, què hauria passat?

—Escriure us ha servit de teràpia?
—No. Si és una teràpia, no m’ha anat gaire bé, perquè no m’ha curat de res. La literatura no canvia les coses. Les retrata, les interpreta.

—Quina diferència hi ha entre la tripulació i Mel?
—Mel és la llibertat guiant el poble. Representa una mica allò que la tripulació busca. I encarna aquesta idea de combatre i de buscar la llibertat.

—La tripulació, dieu, són com pares de família que llegeixen el diari. Sense malícia.
—Aquest candor. Fem exercicis i deixem la borda neta. Segur que a Moby Dick això el fa tremolar… Hi ha un moment que es diu que un poble tan revolucionari no ha estat mai tan poc rebel. O al revés. Hi ha descripcions inspirades en una visió del poble català. Històricament, ha estat molt rebel i molt poc revolucionari. Hi ha aquesta cosa de revolta, però no es culmina. Hi ha alguna cosa que ho atura. I potser el lideratge n’és una. Però ells tampoc no es revolten, són gent disciplinada, són gent d’ordre que volen fer la revolució. Els catalans em recorden molt aquella anècdota dels alemanys de Lenin. No te l’he explicada mai?

—No.
—Quan Lenin ja té el poder, vénen revolucionaris de tot el món a entrenar-se. Camarada Lenin, estem entrenant els revolucionaris alemanys que han vingut. Què, ho fan bé? I diu, sí, l’altre dia van fer un exercici on es prenia a l’assalt una estació de trens. Només hi ha un problema. Primer van fer cua per comprar el bitllet.

—Ha!
—Jo crec que tenim una mica de síndrome d’això.

—Però també tenim tot el passat anarquista.
—Sí, és el que deia Prim. Al cor de cada català hi nia un anarquista. Però es queda al cor, no acaba de sortir.

—Quines il·lustracions que té el llibre, tu.
—Ho vam fer amb un autor, en Franc Aleu, menciona’l, per favor, que és un artista visual de primera categoria que treballa amb IA. I aquí m’agradaria desfer un malentès: la IA no suplanta l’artista. És un instrument. És com dir, ah, mira que fàcil que és escriure una novel·la en Word, segur que et surt bé. Posa-t’hi tu, a fer aquestes il·lustracions amb IA, a veure què et surt. És una monada de llibre, és una perleta que fa goig.

—Conec lectors que han rigut llegint el llibre. Em va fer pensar que potser la gent ho tenim més superat que no ens pensem. Si som capaços de riure’n…
—Si tu parles de la teva pròpia mort, és que no ets mort. Si tenim la capacitat de descriure tot això, podem començar una nova etapa. Però ens hem de versionar nosaltres mateixos. Hi havia aquella pel·lícula alemanya, L’enfonsament (Der Untergang). Van preguntar al director per què l’havien feta. Perquè no ens la facin els americans, va dir. Era sobre els últims dies del Tercer Reich. Jo crec que nosaltres hem de tenir la nostra pròpia versió i no que ens la doni la gent del Goya.

—Al final del llibre, per a sorpresa de tothom, hi ha la reacció de la tripulació, i de la Mel.
—Crec que correspon força al que va passar: la gent va plantar cara, va defensar les seus electorals. Això era inesperat, l’èxit que va tenir el Primer d’Octubre. Aquesta cosa inesperada va passar i es van enfrontar al monstre. El més fàcil era quedar-se a casa.

—Aquest robot que teniu darrere, què és?
—Gespi. Talla l’herba, fa companyia, no es queixa, no protesta, no té drets laborals.

—Res a afegir?
—Sí: afegir que hem de recordar que l’antagonista del llibre és Moby Dick i que el pitjor enemic que avui en dia té la catalanitat es diu Salvador Illa. Salvador Illa és el pitjor que hi ha. Si em preguntes per un robot, per què no puc parlar del president de la Generalitat? L’enemic és aquell. Passa que hem de pensar què ens va passar. Però, a la vegada, mira si hi ha descripcions sobre Moby Dick, al llibre. La Moby Dick de l’original té molts significats. Aquí, Moby Dick és l’enemic. Punt. L’enemic de què? Doncs de tot. És l’enemic, no hi ha pactes amb ell. No es pot, perquè et devora, com li passa a algun dels protagonistes. No et deixarà en pau fins que desapareguis. I fa pudor. I envesteix. Jo crec que era un llibre que calia.