Al Besòs, fa seixanta anys…

Fragments de ‘El metall impur’: a la memòria d’Ángel López, que va venir dels camps de Salamanca a treballar, viure i assistir a la destrucció del barri de la Catalana. I a Sergi Alcázar, que en va retratar els últims dies

Julià de Jòdar
20.09.2022 - 21:40
Actualització: 21.09.2022 - 12:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Després d’uns quants segles d’inflar-se i d’ocasionar tota mena d’estralls en sortir-se de llera, el riu Besòs fou degudament canalitzat i es va tornar una mena de corriol estepari sota els arcs de triomf de les torres d’alta tensió: el volien tornar assenyat, si no fos que, al cap de poc, l’ajuntament de l’aprofitada capital va fer una neteja de cutis a la seva ciutat, es va espolsar els barraquistes que li feien nosa, i els va encolomar al poble veí instal·lant-los-hi a la riba dreta del riu; com sigui, però, que és més fàcil planificar que no pas integrar, les coses no van sortir de la manera que havien estat pensades, i la desídia municipal a tots dos costats del riu va deixar pas a una excrescència: la nova Mina, un barri de ningú ple de persones. Així, doncs, el riu va perdre el seu caràcter obert: al cap i a la fi, la gent tampoc no hi anava en cerca d’intimitat –les tiberinàlies al Molinet, quan l’enterrament de la sardina, consentien la gatzara de les criatures i la confraternització de les comares–, i ja no hi podies contemplar un pagès de ribera fent posat de qui està sentint créixer les faves encarat al Sol ponent. Per acabar-ho d’adobar, la nova llera fabricada per l’Home va tirar per terra qualsevol pretensió d’empescar-se una estètica romàntica a expenses de les ruïnes de la Naturalesa, car és prou sabut que l’Absolut sol arronsar-se allà on campa l’Heroi derrotat i no pas on s’exalcen els enginyers de les Forces Elèctriques de Catalunya Societat Anònima (fecsa), dissoltes en la no menys anònima i societat Empresa Nacional de Electricidad (endesa), que un dia va passar a mans de Gas Natural, l’antiga Catalana de Gas y Electricidad, que així s’escriu la Història.”

“Som a la matinada, i ha deixat de ploure; aprofitant la treva, el noi escruta des de la finestra enreixada els signes d’un cel aïllat en la celebració de la seva fúria devastadora; de la llunyania, sent bordar uns gossos, a l’aire hi ha la tensió que precedeix l’esclat de les bombolles en l’aigua posada a bullir al cassó, el cor se li encongeix; una remor obstinada i urgent, a la qual s’incorpora la rara síncope de rondineig d’un motor fatigat sobre les notes greus d’una simfonia, satura a poc a poc l’atmosfera de lúgubres presagis; després, una lleu tremolor del terra sota la cavalcada obscura i tenaç d’una tropa innombrable que sembla refrenar a batzegades el seu galop per reprendre l’alè i penjar-se del coll un capritxós enfilall de clapoteigs, puntejat d’un veloç i arrissat trèmolo sobre un aiguabarreig de sons esqueixalats; tot seguit, un tèrbol reguitzell de xuclades forada els distints plans sonors i l’amenaçadora remor inicial sembla imposar-se de nou, acompanyada per l’inesperat contrapunt d’un instrument descregut del compàs, la nota insidiosa del qual en concita altres de més urgents i més desacordades; un postrem guirigall de xerrics, que una oïda atenta hauria relacionat amb els crits de socors que emet la gent a mercè d’un perill greu, es mescla amb la mai extingida remor de fons per a compondre una imperiosa marxa fúnebre.”

“Brut i atordit, com si sortís de l’arca on se somiava en la contemplació d’una realitat que ara es mostra als seus ulls amb tota la cruesa, tot el veïnat de la Catalana és al carrer únic i principal, cada fantasma personal convertit en una peça més de l’aixovar estès a la calçada. Víctimes de la curiositat estupefacta que produeix l’estranyament de l’ànima davant la sobtada interrupció del flux irregular que anomenem vida, en contrast amb la constant i invicta mort, homes, dones i nens del barri es mouen al voltant de taules i cadires escadusseres per verificar-ne el grau de mutilació, calcular les pèrdues, netejar-ne el fang amb l’ànsia d’una jove que fa dissabte per aprovar l’examen dominical de la sogra; tanmateix, un espectador atent n’hauria endevinat la inquietud de qui fa recompte de les osques deixades a les pertinences per una vida capritxosament col·lapsada, menys per comptar les fites que establien l’ordre de la vida anterior –abolida aquí mateix, i en aquest precís instant– que per adonar-se de la inesperada, despòtica i aclaparadora alienació que els separava dels seus objectes domèstics, una distància que els privava del caràcter particular atorgat per una precisa, diferenciada i quotidiana materialitat dins l’espai de la llar, que no era una simple disposició decorativa, sinó que hi conformava una sacralitat, reblada pels sanglots de la dona a la porta de casa amb un rosegó a la mà: ‘Només ens ha quedat això!’”

“El noi no ha esperat l’arribada de camions carregats de voluntariosos minyons-escolta per ajudar a llevar la runa i el llot de les cases afectades. Ha agafat una aixada i una pala i s’ha obert pas pels patis davanters de les cases baixes orientades al sud, que van patir els estralls més forts de la riuada quan els arbres i objectes transportats pel corrent aigües avall va embossar els ulls del pont sota la via del tren i les aigües desbordades van inundar tota la llera dreta, des de la Catalana fins a les platges de la desembocadura del Besòs. Amb portes i finestres sense batents, les habitacions de les cases baixes semblen el duplicat immòbil dels ulls i les boques d’estupefacció dels seus habitants davant la catàstrofe inesperada. La força desigual i capritxosa de les aigües, capaç de desfer, capgirar i arrossegar estris pesants, ha volgut respectar, no sense estalviar-los la capa de fang corresponent, una olla deixada al fogó per la mestressa la nit abans; una Sagrada Família penjant, torta, sobre l’empremta del capçal de llit desaparegut; una cort sencera d’aviram dins un corralet entre el safareig i la tàpia d’un pati.”

“A l’esplanada del castell de les Quatre Torres, visitada de tant en tant per senyors amb gavardina que hi projecten plans municipals de reallotjament i per fotògrafs amatents a reflectir la crua realitat de la desídia municipal i universal, una fortíssima depressió atmosfèrica s’havia deixat caure sobre la crònica i humana malenconia dels habitants de les miserables barraques formant-hi una destructiva barreja objectivada en cataclisme. Sobre la terrassa que domina la platja, s’hi poden distingir les línies negres que assenyalen, com en un croquis, els límits de les casetes desaparegudes en un tres i no res, habitacles que les gents de la Cabília haurien rebutjat per la seva angostura i que haurien espantat per la seva foscor les tribus més endarrerides de l’Àfrica tropical; allí havia quedat enregistrada l’empremta de morades insalubres per a un llàtzer, que les aigües, amb més misericòrdia que el llunyà poder local, provincial, o nacional que les tolerava, havien arrencat com arbres podrits, havien enderrocat com ninots de pim-pam-pum, havien desmuntat com maquetes infantils de cartó pedra, havien desfet com capses de mistos; allí podria alçar la imaginació més esmussada sostres i parets arrossegats amb tota la força del Senyor de les Catàstrofes fins a baix a platja, on s’ha format una runa de tova, maons i llaunes que compon un informe monticle sobre l’estesa de materials i objectes portats per la riuada al damunt de la capa anterior de brossa, regularment abocada a la sorra des dels talussos pels inquilins de les barraques fins a encatifar la sorra ran d’aigua; i aquest quadre pintat pel mateix desconcert d’una Naturalesa immòbil davant la seva pròpia obra devastadora, causa el mateix efecte que si les cruels divinitats infernals del suburbi haguessin aplegat aquest magma per alimentar les ones, filles voraces que es disputen el tribut al seu furor atropellant-se, abraonant-se, esqueixant-se, rebregant-se per aconseguir el botí d’una flota de deixalla embarrancada i endur-se’l mar endins per pair-lo, lluny de tota mirada impertinent. Si no fos que, mentrestant, l’atenció del noi s’ha desplaçat a les lones escampades sobre una llengua de platja neta, estesa entre el mur d’obra i el mar, que li recorden els seus propis morts de ben a prop, les taques obscures del parapet dels afusellats al Camp de la Bota, taca a taca per cada víctima amb una crueltat més colpidora i vesànica, en l’obstinada, ignominiosa perversió de la raó de l’home, que la cega desmesura dels elements. La mort, que tot ho té sota control.”

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes