Aquest recull d’informacions publicades les hores i dies posteriors als atemptats palesen, amb la perspectiva d’un any, l’operació d’estat política i mediàtica que es va activar de seguida que hi va haver l’atropellament mortal a la Rambla de Barcelona per desacreditar el cos policíac que duia a terme la investigació sobre el terreny, els Mossos d’Esquadra. I també mostren com com aquelles publicacions als diaris més hostils amb el procés van marcar una tendència difamatòria contra l’independentisme quan ni tan sols havien estat localitzats els responsables de la matança de Barcelona i Cambrils.

No feia ni una hora que una furgoneta havia atropellat desenes de persones a la Rambla quan, encara enmig del pànic i de la confusió, El Periódico publicava una ‘exclusiva’ amb aquest titular: ‘La CIA va avisar fa dos mesos als Mossos d’Esquadra del risc d’atemptat a la Rambla de Barcelona.’ Tot un cop contra el cos de policia que des del primer moment de l’atemptat en va assumir la investigació i la cerca dels autors.

Un temps després, es va demostrar que si hi havia hagut cap avís, havia estat adreçat als cossos de policia espanyols, i els documents que el diari va difondre posteriorment per mirar de justificar aquella informació van ser desacreditats pels experts.

L’actuació dels Mossos les hores posteriors –van aturar l’atemptat de Cambrils, van detenir presumptes membres de la cèl·lula, van establir la connexió entre ells en poc temps i van fer una gestió mesurada de la informació que difonien a la xarxa– va fer que no hi hagués dubtes sobre la professionalitat del cos. No solament això, sinó que també van rebre elogis, com els que recollia el diari The Washington Post, amb una veu experta que contradeia El Periódico. El director del Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política de Londres, Peter Neumann, declarava: ‘Jo no diria que les autoritats catalanes hagin fracassat a gran escala. De fet, s’han preparat de manera sistemàtica per a prevenir atacs aquests darrers anys.’ I posava l’exemple de la manera com van evitar el 2008 ‘un gran atac contra la xarxa de transport públic’.

El País i El Mundo ataquen menys de dotze hores després
La notícia d’El Periódico va sobtar, pel moment en què es publicava i contra qui anava adreçada. Però aquelles primeres hores després de l’atemptat eren les autoritats catalanes qui informaven i donaven explicacions de la situació de crisi, amb un ús extraordinari de les xarxes socials. Silenci del govern espanyol; Rajoy va trigar set hores a comparèixer, sense admetre preguntes i deixant de banda els Mossos en la reunió a la delegació de Barcelona. Malgrat això, l’endemà mateix de l’atemptat, els dos principals diaris de Madrid, El País i El Mundo, atacaven en sengles editorials el govern català i els polítics catalans per l’independentisme. I ho feien arran de l’atemptat. Rajoy era aplaudit.

Vegem-ho. El País deia: ‘Celebrem que Rajoy hagi decidit d’encapçalar, juntament amb la delegació a Catalunya, la supervisió de les operacions de resposta a l’atac.’ I afegia: ‘Lamentablement, el brutal atemptat terrorista que ha viscut Barcelona coincideix amb un moment de màxima confusió política a Catalunya. Un atac com aquest ha de ser un toc d’atenció que retorni a la realitat les forces polítiques catalanes, les quals –govern, parlament o moviments per la independència– han fet de la quimera secessionista l’única activitat de l’agenda política aquests últims anys. És l’hora d’acabar les absurditats democràtiques, la violació flagrant de les lleis, els jocs d’enganys, els tactismes i els oportunismes polítics.’

Bassets i la ‘turismofòbia’
Aquell mateix dia, el director adjunt d’El País Catalunya, Lluís Bassets, publicava aquest article en què alertava dels perjudicis d’un dels debats principals dels procés d’independència, que és el del paper dels Mossos. Concretament, deia que el debat sobre quina autoritat havien d’obeir els Mossos d’Esquadra podia causar ‘una fissura en la seguretat de tothom’, cosa que ‘de ben segur’ voldrien ‘aprofitar els terroristes’. A més, vinculava la matança amb la campanya d’Arran contra la pressió turística. ‘Les expressions i pintades que designen els turistes com a terroristes han trobat un ressò sinistre en l’atemptat. Segur que els seus eixelebrats autors no van arribar tan lluny en la seva imaginació, com tampoc no és lícit de pensar que les ments dirigents del terror hagin atès específicament aquestes crides de connotacions criminals. Però l’efecte sagnant hi és, a pocs dies de les apel·lacions contra els estrangers. El més suau que es pot dir és que hi ha una frivolitat irresponsable i en bona part culpable en les organitzacions polítiques que han emprès aquestes campanyes d’agitació de caire xenòfob i, lògicament, també en els qui s’hi associen o requereixen els seus vots parlamentaris.’

Ofensiva contra la CUP
Només quatre dies després de l’atemptat, l’editorial d’El País es titulava ‘Frenar la CUP‘. Es basava en les declaracions del dia anterior de la diputada Mireia Boya dient que la CUP considerava la possibilitat de no assistir a la manifestació del dissabte següent convocada a Barcelona per les autoritats catalanes amb el lema ‘No tinc por’. Una polèmica, amb crítiques incloses als anticapitalistes, que es repeteixen en ocasió de la concentració de commemoració del primer any dels atemptats, amb l’assistència del rei espanyol. Aleshores, ara fa un any, El País ho considerava una falta de respecte a les víctimes i a l’editorial demanava a Junts pel Sí, a qui qualificava de ‘ostatge de l’extremisme’ de la CUP, que hi tallés ‘d’arrel’ la relació.

Aquesta ofensiva mediàtica tenia un ressò polític immediat. Per exemple, això deia l’eurodiputat del PP Carlos Iturgaiz:

 

Boya ho descrivia com a operació d’estat:

El Mundo anava més lluny
L’atac d’El Mundo recuperava una campanya de difamació contra polítics independentistes que havia començat Jorge Fernández Díaz quan era ministre de l’Interior, quan tant ell com mitjans espanyols relacionaven directament l’independentisme i el gihadisme. El Mundo deia a l’editorial de l’endemà de l’atemptat que Catalunya era ‘l’autonomia en què la comunitat islàmica’ presentava ‘més símptomes de fonamentalisme’. Hi afegia: ‘Això hauria de fer reflexionar les autoritats catalanes sobre una política d’acollida en què a vegades els interessos electoralistes, vinculats a l’independentisme, han passat davant de la seguretat nacional.’

A l’editorial del dia 19 d’agost, encara anava més lluny: ‘Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat alimentant una veritable bomba en afavorir l’arribada d’immigrants de països musulmans en detriment dels de països hispanoparlants, com a part de l’estratègia de ruptura d’Espanya. Així, s’ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes. Res d’això no explica per si sol un acte de barbàrie. Però els responsables polítics estan obligats a reflexionar i a actuar en conseqüència.’

Les paraules manipulades de Puigdemont
No solament hi va haver l’expressió d’una línia editorial antiindependentista enmig de la tragèdia dels atemptats. També hi va haver mostres de manipulació per a mirar de reforçar la tesi que barrejava el procés independentista amb els atemptats. L’exemple més clar van ser unes declaracions de Carles Puigdemont a Onda Cero, l’endemà dels atemptats, que van ser tergiversades i difoses a pràcticament a tots els mitjans de comunicació espanyols amb titulars com aquest: ‘Puigdemont: “Els atemptats no canviaran el nostre full de ruta sobre el procés”.’

Arran d’aquestes suposades declaracions, el ninotaire Peridis va publicar una vinyeta a El País que va córrer com la pólvora, però que era feta sobre una base errònia, que eren unes paraules que Puigdemont no havia pronunciat.

 

Alguns usuaris de Twitter van alertar de la fal·làcia. Per exemple, aquest:

En efecte, l’entrevistador d’Onda Cero demanava a Puigdemont si l’atemptat modificava ‘d’alguna manera els plans del govern de Catalunya respecte del procés independentista’. I la resposta del president va ser aquesta: ‘És que no entenc que hi tingui absolutament res a veure. Allò que no canviarà en absolut serà la nostra política de seguretat pública. Em sembla que barrejar una cosa que ha de ser una prioritat de resposta a l’amenaça terrorista i l’atenció a les víctimes amb unes altres coses és literalment miserable.’

Més exemples de mitjans espanyols que seguien aquesta mateixa línia, només un dia i mig després de l’atemptat. El Español deia a l’editorial: ‘Les actuals circumstàncies han posat de manifest com n’és, d’absurda, la independència. No és possible en una Europa subjecta a atacs com els que acabem de sofrir a Espanya […]. Ni Brussel·les no pot consentir que Catalunya sigui un perill per al continent com a porta d’entrada del terrorisme islamista, ni Catalunya no es pot permetre d’acabar fora de la xarxa d’auxilis mutus de la Unió Europea. És a dir, més enllà de l’estat espanyol, la Unió Europea mateixa no permetrà mai aquesta escissió dins seu […]. Puigdemont i els qui amb ell donen suport a la independència haurien d’aterrar a la realitat.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb