Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ciutadans es desintegra. I ho fa, a més a més, tal com ha viscut, amb aquella baixesa. El vaixell pirata és abandonat a corre-cuita pels seus capitans, queixalat amb ràbia pels antics banderers, bescantat pels mitjans que fins fa dos dies l’exalçaven, negat pels votants que tantes expectatives li havien donat, reduït a la irrellevància allà on fins i tot havia pretès governar.

Quin espectacle formidable!

I sí, certament, ara en comptes d’aquests pugen els altres, la llopada de Vox i la seva retòrica feixistoide. Però el fet, també certament, és que la barrera que ens plantifiquen al davant és cada vegada més destil·lada i més curta. I no passa res si durant una estona, ni que sigui una estona curta, ens aturem a celebrar-ho.

Perquè això era Ciutadans del bell començament, i convé no oblidar-ho: la barrera que el status quo espanyolista es va empescar en contra nostre. De fet, va néixer a Catalunya precisament amb aquesta comesa: frenar l’independentisme. Venia de la plataformeta Ciutadans de Catalunya, autodefinida com a anticatalanista i impulsada pels inefables Boadella i Puigdevall i Espada de torn el 2005. L’any següent ja hi havia el partit que es presentava a les eleccions autonòmiques catalanes i que hi obtenia els tres primers escons. El 2017, en aquelles eleccions atribolades de 155, en faria trenta-sis. Trenta-sis, recordem-ho: va arribar a ser la primera força en nombre d’escons al parlament.

L’invent havia sorgit com una cosa moderneta i estupenda que es feia passar per liberal. Vull dir que formalment ja no era aquella dreta espanyolista de caspa i sagristia. Formalment no era dreta, tampoc, i s’adreçava a capes de població més o menys joves, més o menys professionals, que no volien la independència però que d’entrada tampoc no eren de l’extrem cañí de la cosa. Aires nous contra la política anquilosada. Etcètera.

(Que sí, que els coneixem els esgarips i les males formes, aquella baixa estofa que res no té de parlamentària i molt de premeditada acció de desprestigi i rebentaire, però que  l’invent, el “Podem de dretes” que reclamaven des del Banc Sabadell, s’havia presentat com una espècie de neoespanyolisme social-liberal; si és que això existeix.)

En tot cas, semblava que s’havien de menjar el món. Eren l’ample mur contra el qual l’independentisme havia de xocar i quedar contingut. I han fracassat. Ha caigut el mur fet miques. És una derrota seva en tota regla. Seva: de l’espanyolisme, amb neo o sense neo.

És a dir, que avancem. Que mentre l’independentisme arriba al 52% electoral, veu passar, tal com descriu aquell proverbi xinès, per davant de casa el cadàver del seu enemic.

La qüestió de la independència, això que els fa tanta ràbia de no poder arraconar i que ja fa temps que és central a la política catalana, té matisos i tons i colors diferents i és natural que sigui així. Tanmateix i alhora, és també una disjuntiva clara: has de dir o que sí o que no (i, si a l’hora de la votació et volguessis abstenir, també: estàs a favor que es pugui votar sí o no?). En darrer terme, per tant, obliga a prendre posició: a aquesta banda, el sí, a l’altra, el no. I el fet és que el fracàs estrepitós de Ciutadans (que els representava el paper de la barrera de més ampli abast) ha deixat tancat en curt el cantó del no, cada vegada amb el camp més reduït, cada vegada més cruament identificat amb l’extrema extrema dreta.

I això és objectivament positiu.

De la mateixa tirada, la desfeta de l’invent-mur ha propiciat també que el PSOE (un altre inefable) amb els seus diversos vestidets regionals quedi ara sense company de ball per a pactar governs, diputacions o ajuntaments per la via espanyolista bo i saltant-se les opcions de país. A Espanya, Ciutadans li era pont per a prescindir de Podem, mentre que aquí era l’espantall que no deixava d’agitar-se per mirar aviam si per fi podia estalviar-se aquesta gran incomoditat que li són Compromís o Més. Aquell somni dels psoistes valencians, d’unes eleccions que deixin Podem fora de les Corts i a ells capaços de governar en minoria i pactant a banda i banda, ara amb Compromís, ara amb Ciutadans, aquell seu somni, deia, s’ha desfet, plop, com una bombolla de sabó.

Tot se’ls ha desfet i ja són al terreny de l’atracció de fira. Doncs bon vent i que passi el següent.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.