23.05.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.05.2025 - 09:43
L’ús dels verbs “ésser” i “estar”, tan clar i estable fins a mitjan segle passat, a hores d’ara trontolla per la interferència del castellà. Però no hi ha res que no es pugui redreçar. Avui veurem uns quants consells per a entendre la diferència entre aquests dos verbs davant adjectius. L’explicació que donem no coincideix exactament amb la descripció de la gramàtica oficial, que admet usos interferits, sinó amb l’esquema del català tradicional i genuí.
“Ésser”: qualitat o estat duratius
“Ésser” seguit d’un adjectiu indica una qualitat o estat estables, duratius. Aquesta construcció fa referència a trets que no són passatgers, sinó duradors, consolidats. Sol descriure la qualitat objectiva d’una cosa o una persona en el moment en què es parla:
—El cel és clar.
—Els llibres són interessants.
—L’apartament és brut.
—L’aigua és freda.
—El noi és alegre.
“Estar”: qualitat o estat accidentals
“Estar” seguit d’un adjectiu expressa una qualitat o estat accidentals, amb un començament determinat i duració limitada o final previsible. Té un significat semblant a ‘mantenir-se’, ‘restar’, ‘romandre’… Sovint es fa servir amb un complement circumstancial introduït per “d’ençà…”, “fins…”, “durant…”.
—L’apartament està brut d’ençà que hi viu ell.
—Tinc l’aigua als fogons i estarà calenta fins que arribi.
—El noi estarà alegre durant tot el matí.
Vegeu també:
- “On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir? (“Ras i curt”, 22.7.2022)
- Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor (“Ras i curt”, 16.5.2021)
- Parlar bé (llibre de Jaume Corbera Pou)
- Obra gramatical i lingüística completa, volum I i volum II (de Jaume Vallcorba i Rocosa)
