‘Bàrbara’, d’Agustí Pons, és un llibre biogràfic que té el ritme d’una novel·la d’intriga. L’han definit com una crònica dels anys cinquanta, però l’obra retrata amb ull calidoscòpic la societat catalana d’una bona part del segle XX, i n’és protagonista l’individu atrapat per circumstàncies diverses que no són mai generoses i sempre impecables.

Agustí Pons, periodista veterà, amb mirada genuïna, sovint ha saltat amb discreció els obstacles que s’ha trobat quan ha anat a contracorrent del pensament políticament correcte. Ho ha fet com qui va a treballar a la mina, fent feina constant, escrivint sense parar, si convé des dels marges. Li agrada reivindicar l’espai individual i mirar la realitat amb sentit històric. Des de fa més de vint anys ha anat fent biografies silenciosament: Triadú, Espriu, Maria Aurèlia Capmany… Ara, després de quinze anys de treballar-hi, ha escrit la seva, o potser la nostra.

Per què trieu de fil conductor la Bàrbara, la noia aragonesa que va venir a fer de minyona a casa vostra i que, al cap d’uns quants anys, la vostra mare va despatxar perquè la família s’havia arruïnat?
—Amb aquest llibre vull dir que el país l’han fet els Esprius i les Bàrbares. I si tenim un país més proper i més lliure és perquè la Bàrbara hi va posar els colzes i va ajudar a tirar-lo endavant. A mi m’agrada que al costat de l’Espriu, que és tan supercomplicat, hi hagi la Bàrbara, que si li deies massa coses et clavava un moc i s’acabava la discussió. Era molt forta. La Bàrbara fa el bé absolut, com el protagonista de ‘Raíces profundas’, interpretat per Alan Lad. No m’agrada fer demagògia, però la Bàrbara era una pujolista de nassos, havia votat Jordi Pujol sempre, fins i tot a les últimes eleccions. Dit això, no va deixar mai de ser aragonesa. Aquí se sentia molt bé i a l’Aragó també.

Us hi sentíeu en deute?
—Hi tenia un deute i l’hi volia tornar, potser per la meva formació cristiana. És el mateix que he fet amb les biografies que he escrit. Sentia que tenia un deute amb la generació precedent que ens va rebre amb els braços oberts: en Terenci, la Montserrat Roig, en Triadú. Ells volien que escrivíssim en català, ens van obrir els ulls. En bona part, he fet els llibres que he fet perquè els volia tornar el deute, que tenia amb la generació precedent. Una mica, és el que també fa Martín Scorsese.

A totes les famílies hi ha una novel·la?
—A la meva segur, no era una família normal, era molt ambiciosa i sempre es plantejaven fites utòpiques: tots havíem de ser els millors, havíem de treure bones notes en un grau molt extrem. Si tu ets més humil i vols que els teus fills treballin o estudiïn no tens tants problemes. Si poses la màquina a tot tren està molt bé, però crees una angoixa molt gran. Aquesta ànsia de fer les coses tan ben fetes fa les coses més difícils.

La república, la guerra, la postguerra… La recerca de la Bàrbara us permet d’explicar-ho tot des d’un punt de vista transparent i sense bons i dolents.
—A les famílies tot està intercomunicat, però són dos mons oposats. La Bàrbara va viure en aquests dos mons. Som un país molt salvatge. La guerra civil va ser un desastre per totes bandes i posa la pell de gallina tot el que va passar. En Termes ja ho va dir, que la guerra no és l’expressió de l’heroïcitat, sinó la incapacitat d’un poble per a viure en comú, en convivència. Et posa la pell de gallina, el que va passar. Mitja família de la Bàrbara mor per un bombardeig mentre fugien, quan eren molt a prop de la frontera. Ella, però, no n’havia dit res a l’altra part de la família. És una història molt bèstia, no ho van explicar mai. Són aquelles situacions que, de tant que t’humilien, no en parlen mai. La família estaven disgustats entre ells i, en canvi, tots eren víctimes del mateix.

A Albalate, el poble de la Bàrbara, la crueltat va ser molt bèstia.
—La violència d’Albalate des del 1939 fins a final dels cinquanta va ser molt gran. La gent s’hi moria de gana i havien d’emigrar a Barcelona. El 18 de juliol cridaven les dones, que tenien els homes a Mauthaisen i els hi feien beure oli de ricí i desfilar fins que s’ho feien tot a sobre. Una d’aquestes dones era la germana de la Bàrbara. Franco va ser un mal patriota, perquè un bon patriota com De Gaulle diu: ‘Això s’ha acabat, i comencem a construir el futur.’

Abans, a Albalate també hi havia passat el camió de la mort.
—Els catalans no hi vam fer cap bon paper a Albalate, perquè el camió de la mort el vam portar nosaltres. En una nit van fer trenta-vuit morts, això també és molt bèstia. Hi havia hagut una primera rauxa, d’uns i altres, perquè havien canviat de bàndol, fins i tot dos capellans s’havien incorporat a la feina. Els més liberals els van matar tots, el més cabró fa fugir. Té raó en Preston quan diu que la diferència entre els uns i els altres és que el govern republicà allà on va poder va fer els possibles per evitar més sang. I va desmuntar el Consejo de Aragón per això de la violència. En canvi, el govern de Franco, va estimular la violència, això moralment és molt diferent. Albalate va ser horrorós, però per als republicans molt més.

Enteneu més el vostre pare a partir del llibre?
—El llibre és la reconciliació amb el meu pare. Jo vaig ser un nen molt ben cuidat, superprotegit per la meva mare, la meva tia i la Bàrbara, que s’ha de dir que a qui més va cuidar va ser el meu germà petit, l’Oriol. Jo era un nen feble, vaig néixer el dia que havia mort l’oncle progre de la família i la meva mare em fa agafar una estima especial. El meu pare va quedar en segon terme. Al pare, les coses no li van sortir bé, li passava allò que com més malament et van pitjor et surten. És com si donessis la raó als que et fan boicot. El meu pare era un senyor que era com un fracassat, quan en realitat no ho era. En aquest sentit, el llibre és la reconciliació. Escriure el llibre m’ha alliberat. Potser l’havia d’haver fet als quaranta anys. Sempre he buscat algú que m’emparés i he establert relacions professionals, com la del Nèstor Luján o en Josep Faulí, com si busqués la figura del pare.

També parleu de violència latent. A dins les cases res no és perfecte?
—Res no és perfecte i quan ho vols fer perfecte és pitjor. Jo tenia la sensació que tot s’acabava malament, fessis el que fessis. Què si tu feies una cosa mal feta et pegaven una bufa o et castigaven. És com ara, que t’envien al racó de pensar. Però si hi ha discrecionalitat a rebre crea problemes. Però això ja no forma part de llibre.

Retrateu el món d’una burgesia que s’ha acabat?
—Jo no hi crec gaire, en aquest concepte genèric de la burgesia. Hi havia burgesos molt diferents. Hi havia els que no tenien problemes econòmics, els que en tenien. Alguns el primer dia eren franquistes, alguns altres no; alguns que eren franquistes de dia i de nit no. Jo no sé si la meva família era representativa d’aquest món, potser per la presència de la religió, potser per aquell ‘fer-s’hi veure’, però hi havia moltes famílies on el pes de la religió no era tan excessiu com a la meva.

També parleu de Torras Bages i dieu que això de ‘Catalunya serà cristiana o no serà’ té a veure amb la modernitat.
—Sóc un gran defensor de Torras i Bages. Això no és meu i és molt brillant. M’ho va fer llegir la Maria Aurèlia Capmany i és de l’Eduard Valentí, que ho explica en ‘El primer movimiento modernista y sus principios ideológicos’, publicat per Ariel. Si repasses la premsa del moment, els grans enemics de Torres i Bages no eren els republicans, no eren al seu terreny de joc. Els que més van atacar Torres i Bages eren els carlins perquè se’ls menjava el terreny. És veritat aquesta idea que el pensament de Torres i Bages és una invitació a la modernitat. Això ja no surt al llibre, però hi ha qui diu que Torres i Bages va evitar que aquí hi hagués un moviment com ETA. Segons com, es pot entendre ETA com uns pre-moderns que no accepten l’estructura moderna. Entre el carlisme i el marxisme hi ha un fil conductor. En canvi, amb Torres i Bages tots els carlins entren a la modernitat. La prova és que si mires els fundadors d’Unió Democràtica tots són carlins. I, un cop entres en el joc parlamentari, les armes les deixes a terra i tens influència. Amb això Torres i Bages tenia raó, no cal manar. Ara des de la Unió Europa els ecologistes no paren de tocar els nassos perquè en Cohn-Bendit va entendre que havia de ser a dins les institucions. La idea carlina té més pes que no sembla: per exemple, la idea que les comarques són importants ve d’aquí.

Feu referència al feminisme cautelós. Què vol dir, aquest concepte?
—La meva mare als anys trenta participava en aquest moviment i la meva sogra, que no era de la mateixa classe social, també. De joves, havien rebut l’impuls de la modernització que impulsava el catalanisme –això ho explica Pierre Vilar molt bé. Quan arriba el 39 se’ls acaba tot. Les dones que tenien una formació com la Maria Aurèlia Capmany s’hi oposen. Però, la majoria van seguint el corrent, no tenen força intel·lectual per oposar-s’hi. Volen adaptar-se a la vida que porta el franquisme però ja tenen el cuquet a dins i això els crea molt malestar. No els agradava gens la feina de la casa, però no ho podien dir. Era un sentiment prohibit. Les dones van ser les grans perjudicades del franquisme. Van treure la poteta i els la van fer arronsar i cada cop que la treien els donaven un cop. L’Església Catòlica va jugar un paper nefast. Aquesta idea que aquí, ja abans de la guerra, tothom somniava el Vaticà II, no me la crec. Era un nacionalcatolicisme igual de carca que l’espanyol, però en català i amb la Moreneta. En els temes sexuals, per exemple, era una vergonya com ens van educar. No entenc com no vam sortir més tarats.

Kerouac també surt al llibre. Dieu que la seva va ser l’única revolució important del segle XX.
—M’agrada que al llibre hi hagi això. El tema de la llibertat individual el porta aquesta generació, el maig del 68 ve dels Estats Units. Ara sembla normal, però el que era normal és que no tinguessis llibertat per a fer el que volies fer. La píndola anticonceptiva hi va ajudar molt. L’Església va fer un paper repressor molt gran.

A vegades dieu que tota la vostra obra és un sol llibre?
—Com tots els escriptors, sóc un cronista de l’època i tinc un punt de vista sobre el món. Per a mi els individus compten molt, les idees són un rerefons però no compten tant. En canvi, el sentit de la història és important. Em sento molt representat per aquella frase d’en Trias Fargas quan li pregunten: ‘Un senyor com vostè és catalanista?’ I contesta: ‘Vosaltres voleu que les dones em treguin de casa.’ La idea que tinc de país no és una idea racional, il·lustrada. Això són els ancestres i no tinc per què rebutjar-los. La idea de viure sense ancestres és terrorífica i a mi no m’interessa. Jo no combrego amb rodes de molí, però el meu país és Catalunya. A més, els que no tenim creences metafísiques ens agafem a la història perquè és el que dóna una mica de sentit.

Vàreu començar amb la Frederica Montseny?
—Quan tenia vint anys, i no sabia gaires coses. Intuïtivament era anticomunista. Vaig llegir un llibre de l’Albert Balcells que es deia ‘El sindicalisme a Barcelona 1917-1923’. I jo, que sortia d’aquesta classe burgesa hipòcrita, vaig veure que allà hi havia el poble i em vaig interessar molt per tot allò. Alguns dels problemes que ens plantejàvem els joves –l’educació ha de ser neutra?, Déu existeix?, hem de ser vegetarians?, com hem de fer la sexualitat? Tot, estava en el moviment llibertari dels anys 30 i jo, que venia d’un altre lloc, m’hi vaig apropar. La figura més destacada era la Frederica Montseny. No saps pas com em va costar trobar-la. A més, tots els meus amics eren comunistes. Des de llavors he anat canviant, però aquest sentit individualista no l’he perdut mai.

No devia ser fàcil que acceptés?
—Li vaig escriure una carta i em va contestar que si volia fer un llibre perquè em pensava que era a punt de morir, que no es pensava morir i que no el fes. Vaig insistir i al final el vam fer. Jo vaig posar la condició que podria preguntar el que volgués i ella contestaria també el que volgués. Jo no sabia quan m’enredava i quan no perquè no tenia prou coneixements. Vist en perspectiva, és un llibre que pel que fa a la seva vida no és gaire de fiar. En canvi, hi ha un tros molt interessant i que no ha perdut vigència en el que parla de la relació entre catalanisme i anarco-sindicalisme. Tot deriva del fracàs de la Primera República. Falla la Primera República i cap a la dreta surt en Valentí Almirall, que s’inventa el particularisme, és a dir, ja s’ho faran. I hi ha els altres que diuen ja s’ho faran tots, si la república federal no pot ser que sigui l’anarquia. La Frederica em va dir que a casa seva el seu pare tenia en Pi i Margall al capçal del llit.

Dieu que per a vós és important el sentit de la història. A ‘Bàrbara’ doneu una visió de la història del país?
—No ho sé, però hauríem de ser conscients, els que vivim a Catalunya, Espanya i Europa, que alguns dels somnis utòpics del segle XIX els hem complert i això no vol dir que jo digui visca la societat de consum ni res d’això. En un altre llibre explico el que diu en Termes, que a final del XIX hi ha una revista que fa un concurs literari per imaginar com serà la societat del futur sense límits, com s’imaginen la utopia. Guanya el premi un enginyer llibertari, que es deia Mella i el que descriu resulta que són les ciutats que ara vivim: escolarització per a tothom, biblioteques al centre de la ciutat, fàbriques fora del centre, zones verdes. I, dient això, no dic ‘Visca el capitalisme i la societat de consum’, sinó que l’evolució és fruit d’una dinàmica complexa.

Parleu de la crisi d’Europa. Us preocupa?
—La crisi d’Europa és perquè tots els governs, dretes i esquerres, cada vegada han anat prometent més coses i ens hem idiotitzat. D’això jo en dic ‘la síndrome Melero’.

Què vol dir ‘síndrome Melero’?
—Tu creus que ens han de dir que si l’avi surt al sol li hem de donar aigua? Que ens prenen per idiotes? Aquesta manera de fer és el símptoma de la decadència d’Europa. Dretes i esquerres hem perdut el sentit de la individualitat, ho hem delegat tot, no prenem decisions pròpies. I això a tot Europa. Sóc pessimista perquè ens han mal educat. A còpia de garrotades les generacions posteriors n’aprendran. La ‘síndrome Melero’ és abandonar les responsabilitats individuals en mans de l’administració pública. No som tan ximples, de no saber que s’ha de donar aigua a un avi quan surt a prendre el sol.

I això de la independència?
—Per a mi no és tant un problema de la independència com del trencament de l’statu quo. L’autonomia ha estat una gran estafa. Els que defensaven l’autonomia ens han deixat amb el cul enlaire. El tema de la llengua l’han empitjorat i durant aquests dos anys Rajoy no hagi fet res, i ha continuat escampant merda. No sé fins on hem d’arribar, però sí que sé que hem de trencar l’statu quo.

Us hauria agradat fer la biografia de Gaziel?
—Ja la va fer en Manuel Llanas. A en Gaziel tothom el fa servir com vol. És una llàstima que Gaziel hagi tingut raó perquè preconitzava que tot se n’aniria a la merda. Té tant de prestigi perquè el país ha fracassat. Jo no me n’alegro. Jo hauria preferit que hagués tingut raó en Rovira Virgili.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.