04.06.2021 - 21:50
Àgueda Micó aspira a revalidar el càrrec de coordinadora general del Bloc Nacionalista Valencià que ocupa des del 2016. El 26 i 27 de juny es farà a València el vuitè congrés del partit, que serà de refundació i de canvi de nom. Serà presencial, a Fira València, amb més de vuit-cents delegats.
En aquesta entrevista, Micó explica els fonaments de la ponència política del nou partit i repassa les fites aconseguides aquests sis anys de govern del Botànic. També respon a una part del partit, crític amb el nou full de ruta. Retrata els militants del Bloc com a gent fidel i respectuosa. Gent que ha eixit de les places dels pobles, de les colles de muixeranga i de les bandes de música. Àgueda Micó es confessa enganxada a la feina que fa i admet que per mantenir-se en el càrrec de coordinadora del Bloc ha hagut de fer molts sacrificis personals.
—Calia ara, un procés de refundació del Bloc?
—Jo crec que sí. És una tradició en el valencianisme polític, actualitzar-se cada cert temps. I crec que això és positiu. Al final, un partit polític és una eina per a transformar la societat. En el nostre cas, el valencianisme polític sempre ha sabut què havia de fer, quins passos havíem de fer per a continuar transformant. I crec que aquest és un bon moment per a fer-ho.
—Del Bloc que quedarà enrere, a partir d’aquest congrés, què molestava, què no funciona ara?
—Potser ha passat que fa més de deu anys que el Bloc formem part de la coalició Compromís, i que la visualització del nostre projecte l’hem feta, a totes les institucions, per mitjà de Compromís. Tot allò que expressàvem cap a fora formava part de Compromís. El Bloc, com a marca, ha quedat relegada. Després d’haver apostat fermament per Compromís i d’haver vist que és una eina molt útil per a la majoria valencianista, pensem que toca aquesta actualització. Pretenem ocupar un espai més ampli des del punt de vista polític i social. La idea clau de la nostra ponència política és utilitzar el valencianisme polític per a resoldre totes les emergències i les lluites socials que tenim damunt la taula.
—Així, allò que sobrava del Bloc era el nom?
—No tant el nom com la consideració que la gent ha tingut de nosaltres. Possiblement, la visió que es té del Bloc és la d’un partit que treballa pels interessos dels valencians, però potser únicament des del punt de vista identitari. Compromís és aquesta lluita identitària, que és bàsica i fonamental i que és el nostre eix central. Però també és la lluita pel feminisme, per l’ecologisme, per la justícia social. No era tant allò que nosaltres fèiem o no fèiem, perquè el treball del Bloc des de sempre ha sigut molt transversal, sinó que potser la visió que es tenia de nosaltres era esbiaixada.
—Amb el canvi de nom, també desapareix l’adjectiu “nacionalista”. Molestava?
—No molesta mai. De fet, l’article 1 dels nostres estatuts diu que som un partit nacionalista valencià. Passa que electoralment fa molt de temps que no ens presentem com a Bloc. Des de l’any 2007. Per tant, fer aquesta refundació ideològica, i que això vinga acompanyat d’un canvi de nom, és de sentit comú. Acompanya la refundació i l’actualització del nostre projecte polític. No es fa per a renunciar a cap nom.
—Doneu per fet que el canvi de nom a “Més Compromís” serà acceptat pels delegats que participen en el congrés?
—Ho veurem en el congrés. Jo aposte per aquesta formulació de Més Compromís perquè permet fer veure eixes ganes que tenim de sumar i d’encoratjar més gent, eixe projecte de suma. Però en tot cas, la decisió la prendrem sobiranament en el congrés.
—Aquest “més” del nom és una clucada d’ull a projectes com Más País o Más Madrid?
—I ara, ni de bon tros! En tot cas, si Més Compromís haguera de recordar a res, seria a la coalició de la qual formem part i, després, als nostres companys de Més Mallorca i la gent de les Illes, que és amb qui tenim una relació molt estreta. Però en realitat, el concepte de “més” vol transmetre la capacitat de sumar més gent. No hi ha cap més qüestió.
—Us hi he d’insistir. Compromís mira més a Madrid que a Catalunya?
—Fem just el contrari. Mirem menys a Madrid i menys a Catalunya. Potser necessitem mirar-nos un poc més a nosaltres mateixos. És l’eix central del nostre treball. La realitat dels valencians és una realitat pròpia. Tenim la nostra idiosincràsia, problemàtiques concretes que ens afecten a nosaltres. El partit nacionalista valencià per excel·lència que som nosaltres ha de tenir la capacitat de posar damunt la taula un projecte que aglutine totes les sensibilitats de la majoria social d’esquerres d’aquest país. I això volem fer. Des de l’eix central del valencianisme, de la defensa de l’autogovern valencià, de la defensa del finançament, de la defensa del territori, pensant en eixa majoria social que és la que volem representar. Sempre hem volgut buscar la qualitat de vida de la gent. I el concepte de sobirania, per a nosaltres, representa l’empoderament ciutadà. Volem empoderar la gent d’aquest país per assolir eixa capacitat de ser un subjecte polític que desenvolupa drets, lleis, accions, però també volem que cadascuna de les persones que formen part d’aquest país puguen desenvolupar-se i empoderar-se.
Per a construir el País Valencià, hi ha qüestions que depenen de la nostra relació amb l'estat
—Amadeu Mezquida, el coordinador de la vostra candidatura i un dels ideòlegs del partit, escrivia en un article que s’havia d’ajudar a construir una alter Espanya. És el paper del Bloc, ajudar a construir una alter Espanya?
—Queda clar que la configuració de l’estat, tal com està, no ens agrada. No ens va bé, als valencians. No ens ha anat mai bé. És un model que ens discrimina i que ens xupla la sang i els recursos econòmics. Per tant, en allò que siga possible, volem col·laborar amb altres espais polítics i amb altres nacions de l’estat per a intentar que l’estat siga d’una altra manera. D’alguna manera, ja ho fem algunes vegades al congrés espanyol. Desenvolupem algunes accions concretes amb Esquerra, Bildu, el BNG o Més. Intentem denunciar determinades hipocresies de l’estat. El que hauria de fer el govern estatal, eixe govern de coalició, és mirar més els partits que li vam donar suport en la investidura.
—És compatible, ajudar a construir Espanya amb la construcció del País Valencià?
—Crec que el que hem de fer és desconstruir Espanya, no construir-la. Desconstruir la concepció estatal actual i apostar per un estat plurinacional. Per a construir el País Valencià, hi ha qüestions que depenen de la nostra relació amb l’estat. Com per exemple, el model de finançament. Un país que vulga autogovernar-se i desenvolupar polítiques valentes, com volem fer nosaltres, necessita capacitat econòmica. Actualment, el nostre autogovern es veu limitat per eixa manca de finançament. I això no depèn únicament dels valencians. Per això necessitem que eixa construcció estatal, en determinades qüestions, siga d’una altra manera. Malauradament, vivim en una situació en què depenem de les relacions amb l’estat. Però no únicament. A la ponència política parlem dels problemes amb la sobirania per les relacions amb les multinacionals. Moltes vegades afecta més la capacitat d’autogovern la relació que tenim amb determinades empreses que no la que tenim amb el govern estatal.
—Heu tret el tema de l’infrafinançament. Ja fa un parell de mesos que el diputat Joan Baldoví va aconseguir una mena de compromís del govern espanyol, però encara no s’ha materialitzat en res. En algun moment, Compromís ha considerat de plantar-se?
—En algun moment, ho hem fet. Durant l’estat d’alarma sí que els vam dir “no continuarem donant-vos suport”. El finançament és una qüestió essencial, però també és cert que a Madrid hi ha trenta-dos o trenta-tres diputats valencians i només un té una visió purament valencianista. Necessitem arrossegar la resta de forces polítiques perquè també facen aquest paper. I ho anem fent. Necessitem ser més. Per això, pensem que la Plataforma pel Finançament Just és una bona eina, perquè hi ha gent dels moviments socials, dels sindicats i, fins i tot, la patronal i la resta de partits polítics. En això hem aconseguit marcar l’agenda política. Que el finançament és un problema per als valencians és una cosa que tothom té clara. Però és cert que hem d’enfortir aquest discurs.
—Aquesta setmana us ha visitat Jéssica Albiach, d’En Comú Podem. Aquesta és la via? Són els vostres aliats?
—No. No és la via, no és el nostre full de ruta. Ells ens van demanar la reunió. Jo no hi vaig poder assistir. Pretenien proposar-nos de col·laborar d’alguna manera en determinades qüestions que podem compartir. El nostre projecte és sobirà i sobiranista i vol continuar essent-ho. Necessitem ajuntar els esforços per canviar les coses, però sempre, sempre, des de la independència absoluta i des de la nostra sobirania.
—Heu pronunciat la paraula sobirania relacionada amb l’energia, l’alimentació, però poc amb la nació.
—Sí, sí. Sobirania nacional, ho diem. De fet, l’objectiu de la ponència política és la construcció nacional i popular del País Valencià. Si ens preguntàreu “què voleu ser, el Bloc?”, jo us contestaria que l’objectiu del Bloc és la construcció nacional i popular del País Valencià.
—La construcció nacional lligada a l’estat espanyol?
—En aquests moments, som a l’estat.
—Hem de continuar essent-hi?
—És una decisió que hem de prendre els valencians. Nosaltres volem construir eixe subjecte polític que és ser valencià al món. A l’estat espanyol, a Europa. Eixa construcció que hem de fer conjuntament i que ha d’abastar les qüestions que importen de veritat als valencians. L’eix nacional és fonamental, l’eix identitari i l’eix relatiu a l’autogovern, al finançament i a les qüestions que ens fan ser poble, els drets lingüístics… Però també ho és tenir un futur com a territori. El valencianisme ha d’apostar fortament per la transició ecològica i per la democratització del sistema econòmic. Però també pel feminisme, la cohesió social, la defensa dels serveis públics… Eixes són les coses que ha defensat sempre el valencianisme i que ara, amb la refundació, vol que afloren dins de l’eix central de l’empoderament com a poble.
La integració necessita tenir una mirada més o menys semblant del que volem aconseguir en el partit
—No sou l’única candidata a liderar el Bloc. Heu parlat amb Alexandre Ruiz, el batlle de Bellreguard?
—Vaig coincidir-hi el dia que feia pública la candidatura i li vaig donar l’enhorabona. No hem coincidit més, però gent de la seua candidatura i de la meua sí que han parlat. En un procés congressual és molt bo i molt necessari parlar de les idees, del full de ruta que volem consensuar.
—Hi ha cap possibilitat que integreu les dues candidatures?
—La meua candidatura ja integra molta gent diversa. Des del punt de vista generacional i també des del punt de vista territorial. És una intenció que hem tingut sempre. Però és veritat que la integració necessita compartir determinats objectius. I tenir una mirada més o menys semblant del que volem aconseguir en el partit.
—No és el cas?
—Per part nostra, sí. Però pel que he sentit a l’altra candidatura, no sé si tenen tan clar com nosaltres el full de ruta a seguir. Potser tenen una visió un poc diferent i no sé fins a quin punt voldrien compartir-la amb nosaltres.
—Quines són aquestes divergències?
—Pel plantejament ideològic que marca l’altra candidatura, però em sap un poc de greu interpretar allò que diuen els altres. M’agrada més parlar del que jo pense.
—Parleu de plantejament ideològic. Una de les principals crítiques que us fan tant Àlex Ruiz com gent d’altres sensibilitats és que la ponència política dilueix molt les qüestions nacionals per a virar cap a una esquerra semblant a la de Más Madrid.
—Pense que la gent que diu això no s’ha llegit la ponència. La ponència es vertebra a partir del concepte de la sobirania i de la construcció nacional i popular. Crec que no hem de tenir por de sumar i de ser més. El valencianisme és útil a la societat i hem sabut créixer i consolidar-nos cada vegada que hem tingut la capacitat d’actualitzar-nos. Quan governem als ajuntaments, la gent ens vota no perquè defensem la identitat valenciana, la llengua i la cultura, que també, sinó perquè tenim la capacitat de governar de manera transversal. Perquè som bons en temes de medi ambient, en educació, en economia, en suport a la xicoteta i mitjana empresa i al comerç local… Jo puc entendre les pors, perquè sempre que hi ha canvis, actualitzacions o refundacions, passa. Ja va passar quan la UPV es va convertir en el Bloc. És normal que hi haja reticències. Però crec que a mesura que anem caminant, aniran dissolent-se com un terròs de sucre.
—Integrareu, s’escoltaran, s’admetran, algunes de les esmenes d’aquest sector?
—Ara la ponència política fa la tasca de veure les esmenes, de transaccionar-les. Tot allò que siga compatible amb el full de ruta marcat serà acceptat. Entenc que només quedaran vives per al congrés aquelles qüestions que siguen una confrontació total amb els models organitzatius i estratègics que hi ha.
—Quin és el balanç que feu de la presència del Bloc dins el govern del Botànic?
—Jo n’estic molt contenta. Perquè, en realitat, el Botànic ha tingut una deixa de qualitat diferent d’altres governs de coalició i hem estat capaços de consolidar una forma de treballar i de consolidar unes polítiques concretes que, en general, la gent d’esquerres i valencianista valora molt positivament. Segons les enquestes d’opinió pública, els votants de Compromís són els que valoren més bé les polítiques del Botànic. Més que els votants d’Unides Podem i els votants del PSPV. Això fa que estiga molt pagada. Recordem d’on veníem el 2015. Des del primer moment vam pensar que era essencial que els pressupostos de la Generalitat foren totalment socials. És la marca del Botànic. I vam invertir una quantitat de diners enorme en polítiques inclusives, en educació, en sanitat. Evidentment, amb totes les mancances i amb totes les coses que s’han de millorar, no vull donar una visió naïf, però la valoració del treball d’aquests sis anys és positiva.
—Més enllà de les cessions normals en un govern de coalició, el Bloc ha pogut desenvolupar les seues polítiques?
—Hi ha coses que ens agradaria que anaren més de pressa.
—Quines?
—Determinades qüestions de protecció del territori, per exemple. O qüestions relatives al desenvolupament de la protecció lingüística. El problema és que moltes vegades tenim més oposició en el poder judicial que en el Partit Popular. Però és cert que els governs de coalició fan que hàgem d’estar contínuament negociant. I, evidentment, el projecte polític del Partit Socialista no és el mateix que el de Compromís. Pense en Intu Mediterrani, en l’ampliació del port de València, en la llei de funció pública que ens ha costat moltíssim aconseguir amb l’aplicació del requisit lingüístic.
—Encara no s’ha desenvolupat el reglament i cada dia ixen convocatòries de llocs de treball públic sense el requisit.
—Si fóra per nosaltres, això no passaria, però el Partit Socialista… El reglament s’està desenvolupant i esperem que tard o d’hora es pose damunt la taula. Totes aquestes qüestions que nosaltres tenim claríssimes, el Partit Socialista no les té. Nosaltres fem pressió contínua.
—El Bloc té la Conselleria d’Educació. Molts dels vostres hipotètics votants són els ensenyants i ara n’hi ha molts en peu de guerra pels efectes perniciosos de la llei del plurilingüisme. Què s’ha fet malament?
—Hi ha diverses qüestions que no han depès només de nosaltres. Aquesta llei la vam aprovar l’any 2017, quan el Suprem i el Constitucional ens tombaren el decret de plurilingüisme. També ens han tombat una part de l’Oficina de Drets Lingüístics. Cada volta que la Direcció General de Política Lingüística desenvolupa una acció, el PP ho du als tribunals i les sentències mai no ens són favorables. Però el treball que es fa des de Política Lingüística és brutal. Tornant a la llei, és veritat que hi ha polèmica. Ja s’ha aplicat en infantil i primària, i el resultat és que la vehiculació de l’educació en valencià ha passat d’un 28% a un 52%. Crec que en el moment que s’implementen i tinguem les xifres de secundària i FP veurem que les coses no són com es veuen en aquests moments. Conec el cas del meu poble, l’Olleria, a les comarques centrals. El fet de llevar les línies sí que ha fet que, per exemple, la meua filla perda una assignatura en valencià, però hem aconseguit que totes les escoles del poble vehiculen en valencià, cosa que no passava. A ningú li agrada perdre part de l’ensenyament, encara que això comporte que en les zones castellanoparlants guanyarem vehiculació en valencià.
—Ho mesureu en percentatges i en el global dieu que suma més, però les famílies que veuen que se’ls lleva una assignatura o unes hores de català no ho entenen.
—Hi ha coses que no han depès de nosaltres, com la sentència del Suprem que ens ha obligat que el 25% de l’ensenyament s’haja de vehicular, tant si com no, en castellà. La incorporació de l’anglès també fa que en algunes zones valencianoparlants s’hagen perdut una assignatura o dues, segons les circumstàncies. En aquests moments, hi ha un 70% de la població valenciana que no té competència lingüística en la seua llengua. És un problema greu. Entenc que hi ha aspectes que hem de millorar i que necessitem que la resta de components del Botànic també s’ho creguen per anar més enllà.
Cada poble té dret de decidir amb llibertat el seu futur i no entenem tot el que ha passat a Catalunya
—Fa sis anys que governeu i encara no s’ha aconseguit la reciprocitat de les televisions públiques.
—Fa molt de temps que intentem de posar-ho en marxa, però trobem moltes reticències a la Presidència de la Generalitat.
—El nus és a la Presidència?
—Sí. I no és que siga complicat, perquè es pot demanar un múltiplex nou a l’estat o fins i tot usar el que hi ha. No entenc aquestes reticències quan moltíssima gent ja té la televisió amb internet i pot veure tots els canals sense que calga la reciprocitat digital perquè la tenim virtual. Un dels arguments que donen és que potser hi hauria gent a qui li interessaria més veure els altres dos canals que la televisió pública valenciana i que s’ha de consoldar l’espai propi…
—Quina és la postura del Bloc respecte a la situació actual del procés independentista a Catalunya?
—Pensem que cada poble té dret de decidir amb llibertat el seu futur i no entenem tot el que ha passat. No entenem la utilització electoralista que s’ha fet del procés català. No entenem com solucions que hem vist en països del nostre entorn, que no són repúbliques bananeres sinó països seriosos, no es poden aplicar. Per exemple, la relació entre Escòcia i el Regne Unit i la capacitat que van tenir de fer un referèndum per a decidir si volien continuar formant part del Regne Unit o no. O el que ha passat algunes vegades al Canadà amb el Quebec. Són solucions que la gent del govern català i la gent que defensava el procés d’independència va posar damunt la taula com a via de solució. Ells pretenen, des del punt de vista democràtic, que el poble decidisca si vol continuar tenint la relació amb l’estat espanyol o obrir una via per a tenir-hi una relació nova. Podria ser de qualsevol manera. En política comparada hi ha vies i maneres per a relacionar-se entre els estats, un fum de possibilitats. I que no s’haja ni permès la possibilitat que facen un referèndum i que tinguen el dret de decidir és una qüestió molt greu que diu molt poc de la qualitat democràtica de l’estat.
—Als presos polítics, se’ls ha d’indultar o bé se’ls ha d’amnistiar?
—Nosaltres pensem que amnistia, no indult. Però al final les vies jurídiques que hi ha a l’estat passen més per l’indult. Però siga com siga. No té cap sentit. És una qüestió purament humanitària i de drets bàsics i fonamentals. No té cap sentit, això que passa, i sembla que el govern espanyol no ha estat gaire valent en aquesta qüestió. La pressió de la dreta i de l’extrema dreta ha pesat molt. I fins i tot veiem com els membres mateixos del Partit Socialista fan una oposició interna molt forta ara que ja han decidit de fer el pas i parlar obertament dels indults. És molt trist que dins el Partit Socialista no tot el món tinga clara la necessitat de buscar una via política i de diàleg perquè els catalans puguen fer la seua via.
—Quin és el futur de Joan Ribó, Mónica Oltra i Enric Morera?
—Som en un procés congressual i no és el moment de parlar de llistes electorals. És veritat que a Compromís tenim lideratges plurals i diversos que han fet un paper molt important en la política valenciana i que poden continuar-lo fent. Tots estan en disposició de ser útils al projecte. No tardarem gaire a abordar-ho.
—Joan Ribó podria repetir com a candidat a la batllia de València?
—I tant! Joan Ribó s’ha guanyat l’afecte perquè fa bona feina. I totes les altres persones que lideren ara les institucions amb Compromís tenen el nostre suport per a continuar fent aquest treball.
—Mónica Oltra podria tornar a encapçalar la candidatura a la presidència de la Generalitat?
—Jo ho pense. Crec que es fa bona feina. Caldrà que veiem com se senten còmodes ells i què és el millor per al conjunt de l’organització. S’ha fet una bona feina i s’ha de reconèixer.
—La majoria d’esquerres a les Corts és prima i l’extrema dreta hi té molt de protagonisme. Veieu perillar la majoria a les eleccions del 2023?
—El sòl electoral de la dreta valenciana és molt elevat, i a més, té molta capacitat de resiliència. Fins i tot quan és a l’oposició. El Botànic no ha tingut majories claríssimes ni el 2015 ni el 2019. Estem acostumats a una dreta forta al País Valencià. Els governs es perden quan no fan bé la seua feina o si no desenvolupen les polítiques per les quals han sigut votats. Jo crec que el Botànic, tant en la primera legislatura com en aquesta, tot i els problemes, compleix tant el programa polític electoral com l’acord de govern. Això genera l’afecció dels nostres votants. Estan contents amb el que fem. El camí que hem de seguir és continuar avançant i generant eixe espai de transformació i de millora de la vida perquè la majoria social d’aquest país continue pensant que el govern del Botànic és el millor per a cohesionar els drets de la majoria.
El sacrifici personal ha sigut molt gran. He hagut de renunciar a criar la meua filla, per exemple
—Després de tots aquests anys encapçalant el partit, els enemics on els teniu, dins o fora?
—Fora. Pot ser que hi haja gent que no es trobe còmoda en el partit o que no li agrade el meu lideratge, però la gent del Bloc som molt fidels entre nosaltres i ens respectem moltíssim. Molt més que altres partits polítics. Hem guanyat o perdut congressos per dos vots. Hem guanyat o perdut votacions importants. Hem tingut situacions difícils i hem respost amb maduresa política. Estic molt contenta de la qualitat política i humana de la militància del meu partit. Estiguen amb mi o no hi estiguen.
—Us hauria agradat tenir un càrrec institucional i no únicament orgànic?
—[Pensa] No és el mateix fer un treball de partit, que és menys vistós. Quan vaig entrar com a secretària d’organització amb Enric [Morera], estava ben preparada per a fer eixe paper, perquè sempre he sigut una persona molt de partit i m’he implicat molt en la vida orgànica. Però potser algunes vegades trobe a faltar determinades qüestions que la gent que és a les institucions sí que les viu. Nosaltres, en canvi, de portes cap endins, fem coses que ens poden resultar un poc més àrides. En tot cas, jo estic pagadíssima del treball que faig. El treball orgànic és molt necessari perquè la gent que és a les institucions puga fer bé la seua tasca. Jo m’hi trobe molt còmoda. M’agrada molt estar amb la militància de base. Visc a la carretera, literalment. Conec molt la realitat d’aquest país, la seua problemàtica, i crec que això és molt important.
—Què heu hagut de sacrificar per a mantenir el lideratge del partit?
—És una cosa de la qual normalment no parlem, però sí, el sacrifici personal ha sigut molt gran. Jo he renunciat a la criança de la meua filla, per exemple. O a tenir una relació familiar i d’amics. Jo he abandonat els meus amics, que tanta sort que m’estimen incondicionalment, igual que la meua parella. Estar en primera línia m’ha significat abandonar tot allò que no siga la política. És fotut que ens passe això, perquè parlem molt d’intentar conciliar la vida laboral i familiar, i no parle només de criança. Parle de vida, d’oci… I jo hi he renunciat. És trist que passe. I haurem de treballar molt per canviar-ho. Estic enganxada a la meua feina, estime molt allò que faig, m’ho passe molt bé. Al final acaba compensant-me. Poder construir aquest país. Formar part d’un projecte col·lectiu que va canviant les coses, que van a poc a poc, que no és suficient, que hem d’anar més enllà… És molt xulo, per a persones que som militants.