Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Diuen que algú va preguntar a André Gide per què continuava escrivint novel·les si, en aquest camp, ja era tot fet, no s’hi podia aportar res de nou. I Gide es veu que va donar la raó al seu interlocutor, però va afegir que la humanitat té mala memòria i que, per tant, sempre hi ha la possibilitat de tornar-li a explicar històries potser oblidades.

L’anècdota, més enllà de qüestions artístiques, explica aquest costum que tenim de viure permanentment en l’oblit, de creure que les coses aniran d’una altra manera de com han anat fins ara només per la necessitat de creure-ho, encara que la memòria més recent ens indiqui tot el contrari. Som com aquells nens petits a qui agrada que expliquin nit rere nit el mateix conte; i si hi fem variacions, ens exigeixen que tornem a la versió canònica.

M’agradaria creure que Mario Benedetti tenia raó quan escrivia en uns versos que “l’oblit és ple de memòria”. També m’agradaria que fos certa aquella idea de Coleridge (i que tant agradava a Borges de citar) segons la qual quan llegim literatura –o anem al teatre o al museu– suspenem voluntàriament la nostra incredulitat. Però no penseu que aquests grans escriptors es van equivocar?

Perquè no és cert que siguem incrèduls per naturalesa. Ben al contrari, els humans hem demostrat ser crèduls, confiats, si no ingenus o simples. Com podem explicar altrament –la història ho demostra– que hàgim caigut en els mateixos errors com a societat una vegada i una altra vegada més i així successivament? No tan sols les mateixes novel·les, com va pronosticar Gide; també la mateixa pintura que es repeteix inexorablement; o les escultures calcades i els edificis repetits escampats per totes les ciutats, a pesar de la seva malesa estètica i ètica, si és que ambdues coses poden separar-se. I quan algú s’escapa de l’ordre, la incredulitat (aleshores sí) o la ràbia. O la repressió.

Però la part pitjor d’aquest desmemoriament, d’aquesta reincidència, no té els seus efectes només en el camp de la cultura, la qual, si de cas, en rep les conseqüències. És abans d’això, quan els ciutadans poden decidir coses en la vida política, que es produeix l’efecte més perniciós d’aquest oblit persistent dels mals que arrosseguem. I d’això podria posar-ne molts exemples. Uns d’antics. Com aquella promesa del PSOE que no entraríem a l’OTAN, ara m’ha vingut al cap. No solament no vam castigar al mentider, Felipe González i el seu seguici, sinó que quan Lluís Llach li va posar una demanda per incompliment de promesa electoral (que no va prosperar, és clar) hi havia presumptes demòcrates que se’n reien. Els socialistes espanyols (i els catalans, també) ens van enganyar, però ho vam oblidar ben aviat.

Més que parlar del passat, m’interessa acabar aquest escrit amb l’actualitat. Per provar de tenir memòria, per forçar-me a mi mateix a no caure en l’oblit de tots els fets i totes les paraules que s’han generat durant la pandèmia en aquest 2020 que hem deixat enrere (“Un any envellit que no ha pogut créixer”, deia l’artista Nora Ancarola just abans de començar el 2021). I ho vull fer recordant què va passar fa uns quants dies en una residència de gent gran, quan la senyora Josefa Pérez va ser la primera catalana a rebre la vacuna contra la covid-19. I una comitiva de polítics (Pere Aragonès, Alba Vergés) van anar a fer pur electoralisme, com es pot veure en la fotografia que il·lustra aquest article. Membres destacats d’un govern que no ha sabut impedir que morís tanta gent a les residències van incomplir les normes que ells mateixos imposen als familiars. Pere Aragonès va arribar a agafar la mà de la senyora Pérez amb impunitat. I, després, allà mateix, va fer un discurs altisonant sobre el nou futur de Catalunya, encara que la crua realitat desmentís immediatament aquelles paraules buides.

Que cadascú s’ho prengui com vulgui. Que cadascú oblidi, si vol, la pèssima gestió que el govern de Catalunya ha fet (i fa) d’una crisi sanitària que causa morts i pobresa. Que cadascú administri les seves dosis de memòria com li plagui. Per la meva banda, he decidit de no acceptar més classes d’amnèsia, com denunciava Benedetti. Perquè, com escrivia el poeta uruguaià, hi haurà un dia en què l’oblit esclatarà i, aleshores, “els barrots de foc arrossegaran per fi la veritat pel món”, una veritat que només pot existir si tenim una memòria desperta. Si no permetem que el nostre oblit beneficiï els farsaires.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.