La nova novel·la d’Adrià Pujol Cruells,Els llocs on ha dormit Jonàs (Empúries), comença d’una manera molt inquietant: en Jonàs potser ha matat una dona. I, a partir d’ací, anem descobrint un personatge complex, addicte als videojocs i creador de videojocs, com si es tractés d’anar trobant les seves pantalles ocultes. Pujol Cruells, recordem-ho, és l’autor d’obres com Escafarlata d’Empordà, Picadura de Barcelona, La carpeta blava, Els barcelonins i també de Míster Folch.

Voldria començar demanant-vos perquè quan us vaig proposar l’entrevista vau tenir una reacció de prevenció, de prevenir-me sobre la novel·la que havíeu escrit? No recordo exactament les paraules que vau fer servir allà, a la Setmana del Llibre en Català, però el record que en tinc és com de dir-me: “No et confiïs, que aquesta novel·la és incòmoda i potser no t’hi trobaràs bé.”
—Segur que no vaig fer servir el verb “confiar”, però me’n recordo, sí. Bé, la novel·la acabava de sortir i tan sols havia rebut comentaris de lectors amics, i tots coincidien en una cosa: no és una bona època per marcar-te un personatge que maltracti les dones com el Jonàs. No hi havia pensat més d’ençà que la vaig acabar d’escriure, però aquesta mena de comentaris em van connectar de nou amb els “motius” que porten el Jonàs a ser com és. D’això que t’avisés. Va ser una reacció natural, d’amic que et diu: “Ei, si t’hi poses, a veure com en surts.” Recordo que et vaig dir, això segur, que era una novel·la fosca.

Jo us vaig dir que m’interessava de seguir la vostra trajectòria. En quin punt sou?
—El punt tan sols el pots considerar mirant enrere, i miro enrere i fins i tot jo em sorprenc de la trajectòria. Ara fa uns dies, presentàvem el Jonàs a la Llibreria 22 i en Pere Maruny va dir una cosa que em va agradar. Va dir que si bé els nou o deu llibres que duc publicats a primer cop d’ull no sembla que formin part d’un continu, en el fons es nota que tots són llibres d’en Cruells. Dit això, sóc en un punt en què no m’esperava d’arribar, el punt que tens la vocació intacta –o fins i tot crescuda– i un bon grapat d’eines per donar-li corda i sortida. Estic ben agraït.

Proposeu un personatge complex, en Jonàs Girondí, que ja d’entrada origina desconfiança al lector i el troba desagradable. Les primeres frases del llibre, a més de crear suspens, el condemnen: “Jonàs va escanyar una dona en un parc de la part alta. Després se’n va anar a dormir. Han passat els dies, els mitjans no n’han dit res. Això el porta a pensar que no la va matar, els records que en té són molt fragmentaris, no pot assegurar res, que la dona sigui morta li sembla una possibilitat. Se’n maten tantes.”
—No havia pensat que aquestes primeres frases el condemnessin. Potser sí. En tot cas, recordes el principi d’El túnel, de l’Ernesto Sábato? Diu: “Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne”, i no per això em sembla un personatge en què no confiar o que neixi crucificat. Vull dir que una novel·la pot començar com el Jonàs o encara més bèstia, però d’allò que es tracta, en part, és de suscitar una pregunta, un ambient que porti el lector a llegir, qui diu la novel·la, diu la resposta. A més, tornem-hi: m’han dit que no és un bon moment per oferir històries d’homes matadones, ni molt menys històries que els justifiquin, però jo no he fet ni una cosa ni l’altra. Alhora, tenia clar que tampoc no cauria en el recurs fàcil de fabricar un monstre i castigar-lo per dolent, i tenia clar que no me’n compadiria ni li faria un trauma a mesura que ens el fes entenedor. Jonàs és com és i, d’entrada, potser ha matat una dona.

Potser hauríem de formular-ho al revés. Precisament perquè hi ha encara tantes morts de dones a mans d’homes, però també perquè ja hi ha una batalla i una visibilització social en contra, la vostra novel·la té més interès que mai: un home com en Jonàs, brillant, però de vida ordinària, com pot anar-se’n a dormir, després de pensar-se que ha matat una dona? I com pot tenir un concepte tan trist del sexe i de les dones, banalitzant-les i menyspreant-les tant?
—Anem a pams. El protagonista no té cap concepte trist del sexe o de les dones, i no les banalitza ni les menysprea, ans es troba dones que tenen un concepte força més sòrdid de tot plegat. De fet, Jonàs té un discurs força elaborat sobre valors positius, sobre el respecte, té una moral força ordinària. Aquí hi ha un primer joc que m’interessava, el del relat a mesura que es fa un home així per sentir-se bé amb si mateix, una mica com el protagonista d’Una confabulació d’imbècils, que està convençut de fer el bé, de ser un far moral quan, en realitat, és un paio abjecte –i molt divertit, que no és el cas del Jonàs. En segon lloc, com se’n pot anar a dormir després de no saber si ha matat una dona? No ho puc dir, però a la novel·la hi ha les claus per veure aquesta mena de fredor preventiva del protagonista. I, finalment, sobre l’interès social del tema, és clar, jo en cap cas no faig cap homenatge a un home d’aquesta corda, sinó que, més aviat, li dedico un llarg epitafi literari.

La tria del món dels videojocs tampoc no deu ser gratuïta: molt de mascles, competitius, violents, contemporanis…
—Sí i no. Primer volia un protagonista que fes alguna cosa creativa, perquè a mi reflexionar sobre el procés creatiu m’agrada molt, però en la novel·lística catalana d’avui la figura d’un escriptor –d’un artista– i dels seus problemets –el blocatge, les bones idees, la cosa metaliterària– la tenim més gastada que el cul de la lleona de Girona. D’aquesta manera, fer-lo creador de videojocs em permetia de parlar de coses importants per mi –la creació d’històries, la narrativa, l’art– sense haver de recórrer a la trista figura d’un protagonista que escriu novel·les. Després, tal com dius, sí, la tria del món dels videojocs de propina m’ha permès d’abordar el tema de la competitivitat, la violència i la cosa mascla, perquè encara és un món força masculí, però, una vegada més, no he anat pel camí fàcil, i tan periodístic, de vincular directament i sense pensar els videojocs amb les conductes violentes. És com la gent que diu que l’independentisme català va despertar el feixisme espanyol. No fotem.

Teniu raó en el fet que no es pot parlar de violència gratuïta sense matisos. Ara, el nivell de coneixement que demostreu sobre el món dels videojocs és altíssim. D’on us ve? Us heu passat moltes hores jugant-hi o és fruit d’un procés de documentació?
—El meu nivell de coneixement sembla altíssim a la gent que no en sap gens o molt poc, però tan sols en tinc un coneixement de pur consumidor. Si parléssim de música o de cinema, s’entendria millor: saber quatre noms de directors i d’actors o de guitarristes i bandes no és nivell; és afició. Per una altra banda, dels tretze o catorze anys que hi jugo, i al final el coneixement és una variant de l’acumulació. M’agraden els videojocs i m’he documentat una mica sobre els aspectes històrics d’aquesta matèria. Més enllà d’això, una idea-tronc de la novel·la és el fet de “desconnectar”, el tema de l’evasió, la quimera de la “fugida transitòria del món”, i això només es pot fer dormint, pregant o jugant a alguna cosa i, és clar, descansant en tota mena de raconades més o menys ocultes.

El tema de l’èxit i el no reconeixement també hi té un paper.
—Importantíssim. Jonàs creix en un ambient i en una època –poble petit, anys setanta– en què els homes fets i drets han de triomfar i, sobretot, superar el pare en l’èxit laboral, patrimonial, amorós, etcètera. A més, en aquest aspecte ni m’he hagut de documentar: conec molts homes –i dones– de 45-50 anys que pateixen per aquesta mena de relat segons el qual si en aquesta edat les coses no t’han anat del tot bé, ets una mena de desgraciat. Un relat, eh? Tota una cultura de l’èxit personal que les crisis successives han deixat en paper mullat i que, a més, bona part dels mil·lennistes ja no la senten seva.

Heu construït un personatge amb un paisatge vital de llocs molt interessant, potser perquè és diferent. És si més no un triangle curiós: viu a Argelers, on va néixer, amb la dona i els tres fills; té l’empresa a Barcelona i fa classes a Figueres. Què us ha permès aquest triangle?
—Un joc geogràfic no gaire sotmès a la versemblança, m’ha permès. Figueres, i Barcelona sobretot, tothom sap com o què són, però Argelers, no. Argelers és el vèrtex del bressol, l’origen, i és prou desconegut per tothom per a donar a la infància de Jonàs un vernís mític o, si més no, oníric. Figueres, bé, és un ni carn ni peix, uns llimbs urbans, és la primera ciutat del Jonàs adolescent, i també per això és on li faig fer classes en una acadèmia crepuscular, un lloc gris, liminar. I Barcelona, bé, Barcelona és Barcelona. Fixem-nos que també és una escala de l’èxit: a Argelers no hi ha futur laboral, a Figueres n’hi ha, però és gris, i a Barcelona tot és possible i tot hi pot brillar, i Jonàs roda el món i torna al born.

Abans parlàveu de “novel·la fosca”. Hi ha un moment en què Jonàs diu: “Sóc un expert en pantalles ocultes.” Com a metàfora és molt potent. Com el fet d’escriure un relat barrejant realitat, record i joc.
—Gran camp per córrer, la cosa de les pantalles ocultes. La Patrícia Highsmith deia que els personatges de les seves novel·les sempre s’edifiquen damunt la mentida, damunt el secret, l’ocult, allò no dit o no admès. La gent som un enigma. Cadascú de nosaltres és un enigma amb potes, una suma de mitges veritats i d’emmascaraments successius. Quan em trobo gent que diu: “Jo és que em conec molt bé”, surto corrents, perquè em fa l’efecte que s’enganyen i que, per tant, m’enganyen. M’estimo més la gent que dubta i que s’equivoca. Ara compta en Jonàs, que té una façana, com tothom, que té un avatar, un personatge per moure’s en societat, però que també té una embosta de records, de derives no resoltes i una afició endimoniada pels jocs. Tornant a les pantalles ocultes, la idea que viure és jugar i avançar m’ha permès, alhora, de treballar la idea que a la vida es presenten pantalles ocultes de tota mena i que depèn de cadascú d’entrar-hi o no. De fet, a les sessions de teràpia sovint se senten queixes o laments per no haver-se atrevit a entrar en segons quins “llocs”.

Certament, teniu un estil (“Es nota que tots són llibres d’en Cruells”): aboqueu a doll en el relat un munt d’idees i pensaments. A voltes sembleu una tartera. Tenir un estil reconeixible és complicat en qualsevol art. És aquesta la satisfacció de la qual parlàveu al començament de l’entrevista?
—Una tartera! Ja pot ser. Però, en aquest cas, la tartera mental és del protagonista, d’en Jonàs, no pas meva! De fet, aquesta tartera d’en Jonàs és la plasmació literària d’un estat molt concret, l’estat a mig camí de la vigília i l’insomni, que el cap se’ns omple de cridòria, se’ns xarbota d’imatges, records, projectes, aquell estat. Per una altra banda, sí, molt satisfet del meu estil i que es pugui reconèixer, però tornem-hi: cada llibre –cada idea– demana un vestit a mida i en Jonàs demanava una prosa una mica vertiginosa i encavalcada, el doll mental una mica descontrolat: potser ha matat una dona, vaja.

I, per acabar, quin paper juga en el vostre procés de creació la traducció? Acabeu de publicar Vides minúscules, de Pierre Michon (Amsterdam). Hi ha algun paral·lelisme entre allò que va representar aquest llibre per a Michon i el moment creatiu que viviu?
—Bona. A veure: traduir és llegir més a fons, i per tant les meves traduccions són lectures denses d’aquestes obres. Això, és clar, influeix en la meva faceta de creador, perquè per exemple anostrar una obra de Michon no és precisament fer una redaccioneta. Recordo que quan escrivia les escenes més escabroses de Jonàs, traduïa Boris Vian, i m’agrada pensar que hi ha alguna mena de reg comunicant. Sobre la segona part de la pregunta, home, per a Michon, Vides minúscules va significar una consagració total, és a dir un bany de confiança i carta blanca editorial. Salvant totes les distàncies, jo sóc en un punt no de consagració, però sí de confiança per a poder crear sense por de no agradar, sense l’angoixa que ningú no et vulgui publicar.

Podeu comprar Els llocs on ha dormit Jonàs a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.