Adeu i hola a Antoni Mercader

Veure algú en el món cultural, durant més de quaranta anys, actuar, prendre la paraula en l’espai públic, obrir camins per als més joves, crear estructures docents, de producció i d’arxiu, sense fer cap mal pas ni cap mal a ningú, no passa cada dia. No és l’única persona que he tingut i tinc la sort de tractar que treballa sense fer soroll en aquest món d’alta competició i travetes, i per fortuna unes quantes d’aquestes persones baròmetre de la generositat genuïna de fer del món cultural un paisatge habitable les tenim actives entre nosaltres. En la mort d’Antoni Mercader, la memòria és un film d’imatges vives que des que el vaig conèixer honoren la trajectòria d’aquest home de cultura.

Com concentrar en poques paraules qui era. Ho provaré, conscient que corro el perill de reduir-lo i que ell creuria que en faré un gra massa. No, en tot cas, en faré un gra massa poc. Aquest home nascut a Banyoles el 1941 va ser i és per sempre un dels pioners del videoart i la contrainformació al país i de les imatges que en els primers anys setanta escapaven al rigor mortis d’aquella dictadura que semblava eterna i ens mostraven la vitalitat en pobles i ciutats sense maquillar res, anys abans d’internet. Imatges que vistes en perspectiva ens avisaven que la iconosfera prèvia a l’inimaginable llavors món digital podia ser un bé social planetari de comunicació lliure entre persones i entre comunitats, o el seu contrari. Raó no els ha mancat, a aquells visionaris del Grup de Treball, col·lectiu d’art conceptual que enllaçava creació, els afores i els marges del mercat, pensament crític i intervenció social.

Coherent amb aquest ideari, Mercader va comprendre de seguida que unes pràctiques artístiques i comunicatives així necessitaven no sols creadors, com ell mateix havia començat, sinó sobretot estructures. S’hi va llançar amb dedicació constant i sense ostentació. Quina cosa ridícula, imaginar el Merca fent ostentació de tot això. Només en feia del gavadal de càmpings que amb la dona i els fills havien recorregut amb entusiasme, fins al punt que una foto d’ell en un càmping és ara el recordatori de la seva existència.

Es va convertir en promotor de l’obra d’artistes i va alçar estructures de producció i sobretot d’arxiu. A ell se li deu la mediateca de la Fundació la Caixa, de quan ho era de debò i que en part va deixar de ser el que havia estat quan es va carregar aquest arxiu extraordinari que a hores d’ara no se sap on para. Atès que el millor artista és l’artista mort i ara el Merca ho és, tal vegada encara ens farà des del més enllà el servei de recuperar la mediateca.

Inseparable d’Antoni Muntadas, la reconeguda trajectòria del qual en els últims anys és també un reconeixement del treball sostingut d’arxiu i difusió sobre la seva obra d’Antoni Mercader. Molts altres artistes audiovisuals pioners i recents hi estan vinculats, basti aquesta parella artística de fet, el Munti i el Merca, com a exemple seminal. També podríem parlar d’un trio, amb el dissenyador i referent de la museografia Enric Franch, el llegat del qual Mercader va recuperar.

Com formular, hi torno, tot el que ha fet i ens llega aquest home. Historiador, comissari d’exposicions, director, assessor i coordinador de projectes, productor audiovisual i multimèdia, li reconeix el MACBA. Un dels fundadors de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans, hi afegeixo la seva docència, que compta força. El vaig retrobar als estudis de comunicació audiovisual de la UPF. Va ser de l’equip fundador. Això també se li ha de reconèixer, que no va ser gens menor la seva contribució.

Després de defensar la tesi, dedicada a la iconosfera relacional preludi d’internet que llavors començava, no va aconseguir plaça a la Fabra per aquelles coses sovint pròpies del món acadèmic en aquest cas. Molta condescendència sobrada convençuda dels seus drets virils convertits en pretesos arguments acadèmics davant un home i bon acadèmic que defensava la seva feina amb veu serena sense trepitjar ningú. Per sort per a l’ensenyament artístic audiovisual el va cridar la Universitat de Barcelona amb una plaça de professor titular, que va ocupar els darrers anys i des de la qual va continuar facilitant i obrint camins als alumnes, alguns dels quals avui remenen cireres. Mercader era un catalitzador. El vaig substituir a la UPF en l’assignatura d’art contemporani, em va avisar de seguida. Li dec això i molt més. La veritat, diria que tots, al país, li devem molt.

Sóc prou conscient que en la cultura necròfila dominant això que escric ara ho diem de tots els morts que han ocupat ni que sigui un polsim del món cultural, gairebé com si els agraíssim el traspàs perquè d’aquesta manera els podem reconèixer tot allò que no els hem reconegut en vida, però, mira, en el cas d’Antoni Mercader és ben bé així. Li devem molt.