Han passat dos mesos repicats d’ençà de les eleccions i podria ser que el més calent encara fos a l’aigüera. Els informatius no es cansen de dedicar minuts a unes negociacions de les quals a penes hi ha informació i als espais de tertúlia política, que se senten obligats a parlar-ne dia sí dia també, qui més qui menys troba motius per a penjar la llufa gairebé sempre al mateix actor, com si no fos una veritat més aviat poc controvertida que en afers com aquests, i en tants d’altres, les culpes, si n’hi ha, solen anar ben repartides. Em crida poderosament l’atenció que, així, s’hagin anat instal·lant en l’espai públic un seguit de prejudicis que gairebé ningú no gosa discutir.

Així, dic, hi ha qui creu que el fet que explica l’actual situació d’aparent impàs és la suposició que Junts no ha acceptat el resultat del 14-F. Com si aquest resultat no fos prou evident, i ajustat: hi ha 33 escons socialistes, 33 d’Esquerra i 32 de Junts, i l’aritmètica només fa possible o bé un acord entre els dos primers, amb un tercer de comparsa com ara els Comuns, o bé un acord entre el segon i el tercer, ara amb la CUP de comparsa –i descarto la tercera opció aritmètica, l’acord entre socialistes i Junts, perquè no se m’acut qui trobarien de comparsa necessari perquè surtin els números. Doncs, és sobre aquesta base que Esquerra i Junts deuen haver de negociar; o és que no és que negociïn i mirin d’arribar a acords consistents allò que els encarreguem quan els votem com els hem votat?

O així, dic, hi ha qui personalitza ja del tot l’impàs i creu que l’obstacle és que el president Puigdemont es resisteix a deixar de tutelar qui sigui que sigui president de la Generalitat. Com si el president Puigdemont representés cap amenaça per a una Generalitat tan sobretutelada com ho és la que tenim ara, sotmesa tota amb escarni, des de la presidència fins al govern i el parlament, pels poders de l’estat més descentralitzat del món, obsessionats a convertir les autonomies en una petita xarxa de gestories lleument descentralitzada i sempre sota control.

O, per acabar de fer el caldo gros, hi ha qui no es cansa d’insinuar que és el presumible biaix esquerranós del programa del govern nonat allò que fa arrufar el nas al partit que lidera, mira per on, Jordi Sánchez, que no es pot dir que hagi estat mai allò que abans se’n deia un convergent de la punyeta, per més que hi hagi qui continua volent fer creure que aquesta és la caricatura que més s’ajusta a allò que ara mateix és Junts.

I així, dic, aquestes tres raons i unes quantes més com ara aquestes van saltant de boca en boca de presumptes analistes com si fossin una veritat revelada. Però potser tot és prou més planer d’explicar, bé que potser és una mica més complex d’entendre, tant com ho sol ser la realitat mateixa. Intentem-ho.

Què vam votar el 14 de febrer? No ens enganyem: eren unes eleccions autonòmiques, de les quals ha sortit el parlament que ha d’escollir un nou president de la Generalitat autonòmica i constitucionalíssima. Però, alhora, en donar una indiscutible majoria absoluta als tres partits que es declaren independentistes, concentrant-hi prop del 52% dels vots emesos, també hem votat ratificar el mandat del Primer d’Octubre. I aquest és el punt on em sembla que de debò ens encallem. Perquè fins ara més aviat es diria que s’ha donat per sobreentès aquest mandat. I ja seria hora que tots aquells qui en fan bandera fossin capaços de compartir-ne la lectura i acordar-ne unes mínimes conseqüències.

És o no és que el Primer d’Octubre vam votar d’una manera indiscutible, malgrat tot el menyspreu, les amenaces i finalment la violència amb què hi va respondre l’estat espanyol, per la independència i la república? És o no és que, després, en coherència, i malgrat massa indecisions i titubejos, el parlament va proclamar, amb més solemnitat que ganes, la independència? És o no és que, a continuació, malgrat la dissolució inicial de les nostres institucions i l’onada de repressió que no s’atura, en totes i cadascuna de les convocatòries electorals l’independentisme ha sumat la majoria dels vots sense excepció, fins a assolir l’actual majoria absoluta?

Si conveniu amb mi que tot això és, també convindreu que obliga els tres partits que es presenten com a independentistes a iniciar la legislatura i acordar un programa de govern. Que per força ha de preveure dues coses: què faran l’endemà que l’anomenada taula de diàleg fracassi –i si és un èxit i en surt l’amnistia i un calendari per a l’exercici del dret d’autodeterminació seré el primer d’assumir públicament que estava del tot equivocat– i de quina manera evitaran que la gàbia de la legislació espanyola i els poders fàctics de l’estat els lligui de peus i mans a un xup-xup a tot estirar autonomista que només pot aguditzar les crisis que ens assetgen, començant per la sanitària, social i econòmica que ha provocat la pandèmia. És aquí on, per molt que alguns no es cansin de ridiculitzar-lo, entra en joc el Consell per la República. Que a hores d’ara ja hauria de ser clar per a tothom que no és precisament un simple símbol.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.