Quaranta anys després de l’accident nuclear, la guerra torna a fer estremir Txornòbil

The Washington Post · Serhiy Morgunov

Txornòbil, Ucraïna. Després del desastre nuclear de Txornòbil, del qual diumenge passat va fer quaranta anys, més de 300.000 persones van fugir dels municipis de la rodalia del reactor número 4, destruït per l’accident. El 2019, tanmateix, Nàdia Mudrik-Motxalova va emprendre el camí contrari: va anar cap a Txornòbil per motius laborals, després d’haver-se traslladat en un primer moment a Kíiv tot fugint dels milicians pro-russos que van ocupar el seu poble natal a la regió oriental de Lugansk, prop de la frontera amb Rússia.

Mudrik-Motxalova explica que, al seu poble, treballava en un mitjà local i, després de l’ocupació, informar amb una perspectiva obertament pro-ucraïnesa va esdevenir molt perillós. Mentre fugia del poble, recorda haver pensat que ella i les seves filles –que aleshores tenien nou anys i dotze– només en serien fora un grapat de setmanes, fins que les autoritats ucraïneses en recuperessin el control. Mai més no hi han tornat, com tampoc no han pogut tornar els ciutadans que van fugir de Prípiat, el poble més pròxim al reactor, l’any 1986.

“En vam marxar pensant que seríem fora poc temps”, diu. “La gent de Prípiat també en va marxar pensant que hi tornaria.”

A la Zona d’Exclusió de Txornòbil, on ara treballa com a guia per a l’Empresa Central de Gestió de Residus Radioactius, de propietat estatal, Mudrik-Motxalova contempla les llars abandonades a través dels ulls d’una refugiada. Els apartaments i cases de Prípiat –buits de residents, però plens de joguines abandonades, fotografies familiars, quaderns escolars, cartes i targetes de felicitació– li recorden tot allò que va haver de deixar enrere.

“Veure les coses que la gent va deixar a casa em fa pensar en les meves pròpies pertinences, abandonades a Lugansk”, diu. “Penso en una vida interrompuda, tallada per la meitat.”

El desastre nuclear, diu, no es pot mesurar amb els índexs de radiació a la zona o amb les tones de ciment i acer que van caldre per a crear el sarcòfag que ara cobreix el reactor accidentat: “Parlem de la salut d’algú, del temps d’algú, de la família d’algú.”

En un primer moment, la feina de Mudrik-Motxalova consistia a explicar en què s’havia convertit la zona: un territori restringit ple de residus radioactius on científics, bombers, guàrdies i més treballadors continuen gestionant, dècades després, els efectes del desastre al costat dels colons que van tornar a la zona per reconstruir la seva vida o construir-ne una de nova.

L’ocupació russa, amb tot, ha fet esclatar l’equilibri precari que havia definit la vida a la regió aquestes darreres dècades: els turistes s’han esfumat i els atacs russos han destruït infrastructures i equipaments. Alguns dels companys de feina i amics de Mudrik-Motxalova es van allistar a l’exèrcit i han mort. Alguns altres han perdut la vida en bombardaments durant l’ocupació. I alguns continuen al front. “Ens solíem trobar per assajar, per cantar, per les festes”, diu: “Ara ens veiem als funerals.”

L’experiència d’Ucraïna amb Txornòbil, comenta, influeix en la manera com entén la guerra: “Ens vam sobreposar a la radiació. També ens sobreposarem a Rússia.”

Mikhaïlo Xilo, un mestre de primària jubilat, viu en un carrer abandonat de Txornòbil, enmig de cases cobertes d’arbusts i arbres on, segons que explica, de tant en tant es pot albirar un linx. Comenta que va comprar la casa després d’haver tornat a la zona d’exclusió, l’any 2000. Va néixer el 1937 a Koxivka, al districte de Txornòbil, i explica que ja fa generacions que la seva família viu a la zona, on es va criar.

El seu pare va morir a la Segona Guerra Mundial. Durant l’ocupació nazi, afegeix, ell es va haver d’amagar al bosc amb la mare i més veïns de Txornòbil. El 1943, quan tenia sis anys, va resultar ferit per un bombardament mentre caminava amb un amic cap al riu Prípiat. Dècades després, encara té fragments de metralla al genoll dret i ha de caminar amb bastó.

Xilo fou una de les aproximadament 116.000 persones que el govern de l’URSS va evacuar de la zona arran de l’accident. Amb el pas del temps, unes 220.000 persones més van haver de ser desplaçades d’unes altres regions contaminades a Ucraïna, Bielorússia i Rússia. Explica que els van dir que tan sols s’enduguessin les coses imprescindibles de casa, perquè hi tornarien “al cap de tres dies”. No fou així, tot i que alguns van tornar al poble al cap d’un temps sense permís de les autoritats.

Durant els anys immediatament posteriors a l’accident, es calcula que 1.200 “autocolonitzadors” –en ucraïnès, samoseli– van tornar a Txornòbil. El 2018 en quedaven uns 130. Ara en són una cinquantena, segons funcionaris de l’agència, gairebé tots gent gran.

Xilo explica que hi va tornar perquè la seva dona no volia viure més temps lluny de casa: “No ho podia aguantar més.” El matrimoni va tornar a Txornòbil l’any 2000: ella es va morir de càncer al cap d’uns quants anys i ell es va quedar sol. És mot probable que el càncer de la seva dona estigués relacionat amb la radiació de la zona, però és impossible de saber-ho amb certesa.

La història documentada de Txornòbil es remunta a fa uns quants segles: el primer esment escrit de què es té constància és del 1193 i els jaciments arqueològics de la zona són encara més antics, dels segles X i XI. Xilo estableix un paral·lelisme entre la història de Txornòbil i la de l’apsinthos, l’estel caigut del Nou Testament que enverina les aigües de la Terra.

La paraula ucraïnesa per a l’artemísia comuna, una planta de la família de l’absenta, és txornóbil. “Només un desgraciat podria haver decidit de construir una central nuclear en un lloc amb un nom així”, diu Xilo. “La tragèdia la dúiem escrita al nom.”

Pujant pel carrer on viu, degradat i cobert de males herbes, hi ha una antiga universitat que ara és la seu de l’Institut de Problemes de Seguretat de les Centrals Nuclears, una de les poques institucions que continuen treballant a la zona d’exclusió.

L’institut s’encarrega de supervisar el desmantellament de la central de Txornòbil i de reforçar el sarcòfag que cobreix el reactor número 4, una estructura coneguda oficialment com el Nou Recinte de Contenció.

Dins un laboratori, Liudmila Txikur, una destacada enginyera radioquímica que fa trenta anys que treballa a la zona, hi analitza mostres: aigua, terra, aire i materials extrets de la rodalia de la unitat 4. “Txornòbil és la meva vida”, diu.

En una sala del soterrani de l’edifici s’amunteguen els robots que, en el seu moment, es van fer servir per a recollir dades de l’interior dels espais més contaminats de la central, als quals els treballadors no podien accedir. Per Anatoli Nosovskí –director de l’institut i especialista en seguretat nuclear, que va treballar en la construcció i instal·lació del sarcòfag el 1986 i el 1987–, el cobriment del reactor és el principal problema tècnic de Txornòbil.

Els materials radioactius de l’interior del reactor destruït encara s’han de recuperar, empaquetar i emmagatzemar. Alguns ja s’han començat a descompondre i a convertir-se en pols radioactiva, cosa que també podria esdevenir una font de riscs a la llarga. “Vull veure, el temps que em queda de vida, un esforç amb cara i ulls real per a eliminar definitivament les conseqüències de l’accident”, afirma.

L’atac d’un dron rus contra el sarcòfag, el febrer de l’any passat, va complicar encara més la gestió d’aquests riscs. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica creu que va causar un forat al sostre i un incendi a l’interior de l’estructura.

Funcionaris de la central nuclear de Txornòbil expliquen que l’impacte va malmetre el revestiment exterior i la membrana de segellament interior del sarcòfag, i Greenpeace Ucraïna ha advertit que, si no s’hi fan reparacions urgents, l’impacte de l’atac podria fer que l’estructura s’acabés ensorrant. Nosovskí confirma que el sarcòfag va sofrir danys: “Els atacs de Rússia contra les nostres instal·lacions nuclears són actes de terrorisme nuclear.”

Míkola Panasiuk, director del Laboratori de Recerca Geoecològica, s’encarrega d’estudiar les aigües freàtiques i superficials, incloent-hi les dels rius Prípiat i Uzh. Panasiuk va assenyalar que els nivells de radionúclids havien disminuït en general, però que la contaminació nuclear es continuava escampant per mitjà de l’aigua i els sediments.

Dmitro Horodetskí, investigador especialitzat en avaluacions d’impacte ambiental, diu que els boscs formen part d’aquest cicle: les arrels, els fongs i els arbres absorbeixen els radionúclids del sòl, els emmagatzemen i els tornen a través de la descomposició, o bé els alliberen quan es cremen.

Una font de preocupació especial, en efecte, són els incendis. Els drons i míssils russos travessen la zona d’exclusió a onades i, quan són abatuts o bé s’estavellen contra boscs secs, hi ha el perill que en cremin el sotabosc contaminat. Aquests darrers anys, explica, tant les defenses antiaèries com les defenses terrestres convencionals han passat a formar part de les operacions de protecció ambiental a la zona.

Els soldats d’una unitat de defensa aèria mòbil expliquen que la central nuclear és el centre de gravetat de les seves operacions: les unitats, diuen, es mouen en zones predefinides per a evitar que, en cas d’atraure un atac enemic, els projectils o la metralla impactin contra la planta, el sarcòfag i més punts crítics.

Els drons russos, mentrestant, continuen sobrevolant el cel de la regió en direcció a Jitómir o l’oest d’Ucraïna. “La prioritat són les persones”, diu un soldat: “Però les conseqüències d’un atac contra la central serien crítiques.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb