Un any després de la proclamació de la República, som moltes les qui contemplem amb desencís això que podem qualificar de reculada històrica, després de la tardor passada en què aquest tros dels Països Catalans va protagonitzar una autèntica revolució democràtica que va arribar a sacsejar els fonaments de l’herència franquista del 78.

Costa de pair l’aposta dels qui semblen disposats a posposar in aeternum la ruptura amb l’estat, a còpia de situar el debat sobre la legitimitat de la desobediència civil en el percentatge de població independentista, com si ignoressin que ja tenim una clara majoria que defensa el dret de decidir i que ha estat, és i continuarà essent ignorada per l’estat. El principal obstacle amb què ens topem no és de percentatge, sinó que és la negació sistemàtica de la nostra sobirania.

I costa encara més de pair l’ancoratge en la retòrica fal·laç de l’independentisme màgic, que genera il·lusions parlant de consells d’una República que no existeix o de processos constituents que no tenen sentit perquè no hem trencat amb el marc autonòmic, tal com hem dit sempre. Però la indigestió arriba amb les contradiccions greus respecte de les coses que es diuen des de l’exterior, les que diu la Generalitat i les que es defensen a Madrid –que van en plena sintonia amb les coses que diuen i decideixen les vaques sagrades del partit d’ordre que presideix diputacions i governa municipis al pur estil d’un cacic.

Tot plegat respon o bé a la trista absència de cap mena de full de ruta, o bé a allò que ja vam alertar a les portes del primer d’octubre, quan l’enyorada Anna Gabriel recordava Xirinacs i afirmava: ‘En moments de transformació política real, els líders tenen la temptació de trair el poble […] Sabem que hi haurà gent que dirà que el resultat serveix per a negociar; gent que dirà que l’1-O haurà estat una gran mobilització; gent que voldrà allargar el procés sense fer gaire soroll.’ En definitiva, augurava el retorn del processisme, si és que mai ha deixat de ser-hi.

Sense cap mena de dubte, la tardor passada es van aconseguir les fites més importants de les darreres dècades en el procés d’alliberament català. El desbordament popular, la presa de consciència de la gent, l’atenció internacional aconseguida i, especialment, la importantíssima implicació de sectors no independentistes però a favor del dret de l’autodeterminació van fer de l’1 i el 3 d’octubre la mostra del camí a seguir. L’error, per descomptat, va ser deixar de sostenir l’embat, abandonar-lo, en comptes de mantenir-lo i aguditzar-lo acceptant-ne plenament les conseqüències. No vam estar a l’altura i cal que ho reconeguem, no pas per fustigar-nos o plànyer-nos plegats, sinó per absorbir la lliçó amb la més gran de les avideses.

Malauradament, lluny d’aprendre dels errors passats, es continua fent veure que és possible un canvi de la llei a la llei en el marc d’un estat com l’espanyol. Sense desobediència no hi ha independència, no pas perquè la desobediència civil ens pugui fer caure del cel una República, sinó perquè només mitjançant un embat contra el règim del 78 aconseguirem guanyar el reconeixement del nostre dret de l’autodeterminació.

Si el mandat del primer d’octubre és la implementació de la República, aquest mandat és mort. El van matar el 10 d’octubre, amb la proclamació dels sis segons, després de cometre el més greu dels errors: deixar passar el 3 d’octubre incomplint la llei aprovada al parlament que marcava 48 hores per a declarar la independència. El mandat del primer d’octubre no es pot reduir al clam ‘s’ha d’implementar la República’, bàsicament perquè la proclamació que es va fer el 27 d’octubre va ser completament buida. La trista evidència va ser l’acceptació submisa del cop d’estat constitucional del 155. Fem memòria i recordem que va ser una República proclamada en el marc de la competició dins de Junts pel Sí per a evitar de carregar amb la responsabilitat de la reculada ja evident, l’endemà d’haver provat de negociar, sense èxit, la retirada de l’amenaça del 155 a canvi de la convocatòria d’eleccions autonòmiques. No va ser cap casualitat que no s’aprovés cap decret –no hi havia millor moment per a aprovar propostes justes per a la majoria de la població que després de la proclamació– o que no es fes una crida a la població a defensar la República. El 155 es va aprovar juntament amb cinc decrets de la vergonya. La República, en canvi, no va aprovar ni un sol decret de la dignitat per a plasmar i contrastar la seva ànima amb la del règim imperant.

Si el mandat del primer d’octubre s’entén com la determinació sincera, autèntica i valenta per a assolir la independència per la via desobedient, llavors és ben viu, però és fonamental que aquest ‘voler ser del poble’ irrompi amb força a les institucions perquè es conjugui des de dins i des de fora, tal com va succeir amb el referèndum. Potser no hem dit prou que això no serà fàcil, que no estarà exempt de costos personals i col·lectius, tal com ha passat amb totes les lluites per la conquesta de drets. El nostre procés d’emancipació implicarà, forçosament, més repressió per part d’un estat tirànic que tem per sobre de qualsevol cosa la trencadissa de la seva sacrosanta unitat, per totes les conseqüències que se’n derivarien. No serà fàcil, però és el camí que ens conduirà a la llibertat.

No es tracta d’acusar ningú de traïdoria, però sí que cal assenyalar la manca d’estratègia o de claredat a l’hora d’exposar-la. És hora d’explicar que els darrers mesos no hi ha hagut coordinació internacional, tampoc coordinació antirepressiva. L’anàlisi de les decisions que es prenen al parlament és desencoratjadora, és innegable que davant l’ofensiva de l’estat no es fan passos per a fer efectiva la sobirania de Catalunya. I, alhora, tampoc no es fa res per a revertir la situació socioeconòmica del país. Des del 2015 sabem que cal eixamplar les bases i, lluny de donar importància a mostrar el procés d’independència com l’única opció realista per a millorar les condicions de vida de la població, es van obviar els compromisos de l’Annex de la declaració del 9-N i es van aprovar uns pressupostos continuistes amb la lògica neoliberal i espoliadora. La CUP no en volem ser còmplices.

La història de la llibertat està escrita amb lluita, amb ruptura i amb desobediència. Mai tantes persones no havíem estat disposades a posar-hi el cos com ho vam estar l’octubre passat. Cal exigir reprendre el mandat del primer d’octubre, reprendre l’estratègia de tensar i fer un torcebraç amb l’estat que ens dugui novament a un escenari de ruptura que no es redueixi al simbolisme, sinó que es tradueixi en la implementació de polítiques que veritablement millorin les condicions de vida de la gent i que són impossibles des del marc autonomista. Les darreres mobilitzacions han demostrat que la gent encara hi és, les forces polítiques independentistes majoritàries no poden obviar un clam popular si aquest clam ressona a l’uníson i amb força.

Laia Estrada, portaveu del Secretariat Nacional de la CUP

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb