A qui premien els policies espanyols i quan ho fan?

El problema al País Valencià no ha estat tant la presència de grupuscles feixistes (al capdavall, formats per sota, cavall i rei: aquest, l’altre i el de més enllà, ben coneguts i para de comptar) com la impunitat que els ha estat atorgada. I l’aval

Núria Cadenes
05.10.2022 - 21:40
Actualització: 05.10.2022 - 21:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No és que ho diguem nosaltres, és que ho demostren ells. “Ells” en fusteriana accepció i definició: la “ultradreta impertèrrita”, el “sadomasoquisme intel·lectual celtibèric”, els “residus de la dictadura”, “els juliverts de Madariaga”, etcètera. El problema, realment, no són pas els grupuscles espanyolistes i feixistoides violents (i valguin aquí tantes redundàncies), sinó l’empara i la connivència i la impunitat que troben en les estructures de l’estat.

En les fondes i en les superficials.

Que és més que permissivitat: és passa per aquí que jo t’encapsulo el veïnat que ha sortit a protestar perquè al seu barri no hi vol racistes, homòfobs, proxenetes (ni al seu barri, ni enlloc); és vine que jo et protegeixo i a sobre perseguiré, detindré, demanaré anys de presó per al jovent que espontàniament s’ha mobilitzat per defensar el seu poble de les agressions d’una camarilla de nazis (nazis, sí: amb xiscles nazis i amb esvàstiques nazis i amb la parafernàlia i la violència dels nazis); és passa a intentar rebentar un acte, una festa, una manifestació, que tindràs sempre les espatlles cobertes i els que rebran seran sempre els altres (els altres: rojos, separatistes, poetes, maçons, cony de demòcrates): rebran doblement, pels teus cops i pels cops dels uniformes, i perquè després la premsa dedicarà els titulars a això, als “incidents”, i l’acte en positiu quedarà, als ulls del món, reduït a la batussa. Com si fos una batussa.

(Que no és l’objecte d’aquest article, però de vegades penso que la fascinació periodística per destacar tan sovint l’anècdota per sobre del contingut pot fer que algun dia llegim un titular que digui “Un home ensenya el cul i interromp la conferència del premi Nobel de medicina”; i després, en segon terme, què sé jo, “S’hi explicava com han aconseguit controlar l’Alzheimer després de dècades d’investigació”. Tanco parèntesi i torno al tema.)

Ara fa cinc anys, es van voler desfogar a València de la ràbia que tenien acumulada des del primer d’octubre. Això va ser. Si hi hagués hagut un dron enregistrant les imatges del començament de la manifestació del Nou d’Octubre del 2017 a València, els moviments del grapat de rebentaires feixistoides que hi van poder accedir i, sobretot, els dels antiavalots de la policia espanyola que els ho van permetre, que van acorralar una part dels manifestants i que van deixar que la feixistada escampés la seva violència, parlarien per elles mateixes. Perquè aquest és i ha estat sempre el problema al País Valencià: no tant la presència de grupuscles feixistes (al capdavall, formats per sota, cavall i rei: aquest, l’altre i el de més enllà, ben coneguts i para de comptar) com la impunitat que els han atorgat els aparells de l’estat. I el missatge que aquesta impunitat explícitament transmet: continueu, que tot s’hi val.

I no, no hi va haver cap investigació seriosa després de l’intent d’assassinat de Joan Fuster, l’11 de Setembre de 1981. Ni investigació ni interès per a trobar els culpables ni res. Res de res de res. El periodista Francesc Bayarri, que ha examinat a fons el cas, explicava, clarament, quan es complien quaranta anys d’aquella matinada fosca: “Tot indica que va ser un atemptat de l’extrema dreta tradicional franquista amb connexions directes amb gent ultra de l’exèrcit i de la policia.” I l’expedient es va arxivar.

L’any 1993, quan el grupuscle nazi-espanyolista autoanomenat “Marchalenas IV Reich” va matar el jove de divuit anys Guillem Agulló, els guardiacivils van permetre que els assassins continuessin d’acampada, aquella nit, i, en canvi, van detenir els amics de la víctima: això que són i això que els mou condensat en un sol fet.

D’exemples n’hi ha per a donar i vendre. Exemples de l’alineació dels uniformats de l’estat. Potser els casos de l’atemptat contra Joan Fuster i de l’assassinat de Guillem Agulló són els més crus, els més paradigmàtics. Per si algú en tingués cap dubte, però, de connivències i interessos i copets a l’esquena, ara és que, directament, entre ells s’han condecorat: el passat 4 d’octubre, la policia espanyola de Paterna (Horta) atorgava premi i reconeixement públic al seu “col·laborador” José Luis Roberto, “el Cojo”, membre històric de l’extrema dreta espanyolista a València i de la patronal estatal dels prostituïdors, propietari de l’empresa Levantina de Seguridad que acumula denúncies per actes violents, advocat en exercici per als pocs espècimens de la fauna feixista que acaben seient al banc dels acusats (d’alguns dels processats per les agressions contra les persones que es manifestaven el Nou d’Octubre del 2017, per exemple, precisament), autoproclamat provocador de la causa contra qui aleshores era vice-presidenta del govern valencià, Mónica Oltra, a qui va arribar a assetjar a la porta de casa seva. Per aquest fet ell mateix, i a la seva grollera manera, reclamava una medalla. Ara ja la té.

Davant d’aquesta vergonyosa burla, la reacció ciutadana ha estat tal, però, que, poques hores després de fer-se pública la notícia i, per tant, d’haver crescut la indignació, la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé (PSOE), declarava que el premi en qüestió era un “cas aïllat” i que s’havien “obert diligències per tal d’aclarir els fets”. No li caldrà anar gaire lluny en la indagació esclaridora, val a dir: el batlle de Paterna, assistent a l’acte que a tots retrata, és del seu mateix partit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes