La nostra cultura, rica en personatges de gran nivell i llarg abast, té una tendència notable a celebrar amb certa prosopopeia efemèrides i aniversaris amb la lloable intenció de situar en el primer pla de l’actualitat figures que d’una altra manera es mantindrien en una penombra poc agraïda. Per mirar de resoldre aquest assumpte, les institucions han potenciat els ‘Anys’ amb la intenció d’anar més enllà del simple homenatge i fer que la commemoració s’escampi durant dotze mesos.

Em refereixo a iniciatives com els Anys Joan Amades, Joan Miró, Josep Pla, Josep Palau i Fabre, Joan Maragall, Josep Puig i Cadafalch, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia i Aureli Capmany, Eusebi Güell, Montserrat Abelló i un llarg etcètera que m’imagino que el 2019 creixerà amb noms com Joan Brossa (centenari del naixement), Caterina Albert i Maria Antònia Salvà (150 anys) i, per què no, el tremebund dominic Sant Vicent Ferrer, mort i enterrat farà sis-cents anys en terres bretones mentre hi predicava.

En la majoria d’aquests casos el programa d’activitats té un pinyol important en forma d’allò que es denomina ‘l’exposició central de l’Any’, una mostra que sol exhibir-se durant tres o quatre mesos en algun museu o espai institucional de categoria situat generalment a la ciutat de Barcelona.

El segon Any Fabra
Enguany vivim l’Any Fabra que commemora el segle i mig del naixement, el 20 de febrer de 1868 al barri de la Salut de la vila de Gràcia, del Mestre ordenador de la nostra llengua. De fet, per ser justos, hauríem de dir que som al segon Any Fabra perquè el primer –molt important, a més a més– va ser el del centenari, l’any 1968, encara en ple franquisme i coordinat per un Òmnium Cultural que pocs mesos abans havia rebut finalment l’autorització governativa per a funcionar com a entitat cultural després de sis anys de prohibició i clausura.

En el cas de Pompeu Fabra, però, la tònica no és l’habitual: l’exposició del seu Any és modesta i summament utilitària –’molt Fabra’, si em permeteu l’expressió– perquè explica amb senzillesa, i sense cap pretensió d’enlluernar el visitant amb recursos escenogràfics innecessaris, l’essència del pensament i l’obra del Mestre.

No és gasiveria (en tot cas, es planta cara amb enginy a les misèries pressupostàries): és el desig d’escampar al màxim nombre de gent i de territoris el missatge fabrià. Per això van circulant de manera simultània pel país uns quants exemplars d’aquesta exposició de molt fàcil muntatge, desmuntatge, transport i adaptació als espais diversos que la poden acollir.

Un recordatori permanent

De fet, penso que a Pompeu Fabra no li calen gaires recordatoris perquè cada vegada que fem servir la llengua que ell va ordenar, dignificar i normativitzar homenatgem el Mestre. I cada vegada que ens oposem enèrgicament als detractors que la voldrien reclosa a l’armari de les andròmines també l’homenatgem.

Fins i tot quan lluitem contra els intents de desnaturalitzar el català en nom d’un cosmopolitisme tifa que el bescanta en favor de llengües demogràficament més potents també li retem homenatge. També demostrem que és viu entre nosaltres.

No tinc dades a mà, però tinc la impressió que trobaríem en el món ben pocs gramàtics i lingüistes que, en el seu territori, tinguin un reconeixement públic tan ampli com el que té Fabra. En un article de David Paloma i Mònica Montserrat –aparegut a ‘Pompeu Fabra: llengua, civisme, país’, l’esplèndid número monogràfic de la Revista de Catalunya que acaba de sortir– llegeixo que segons l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya al Principat hi ha 269 vies (carrers, places, avingudes) que porten el seu nom, a més a més d’una universitat i d’un munt de biblioteques, escoles i entitats cíviques. I és de justícia recordar una vegada més que l’impuls inicial que ens ha fet arribar on som prové directament de la gran feina desenvolupada el 1968, durant el primer Any Fabra.

Una mostra amb el Fabra més essencial
En els vuit plafons que formen l’exposició ‘Pompeu Fabra. Una llengua completa’ hi trobem el més essencial del Mestre. Des dels inicis de la seva inquietud pel llenguatge, amb el divorci que hi havia en el darrer terç del segle XIX entre la llengua que es parlava al carrer –molt viva, però sense una escola ni una administració al darrere que li donés suport– i la llengua escrita dels literats ancorada en les formes medievals i en l’estètica dels Jocs Florals, fins a la seva mort a l’exili de Prada de Conflent el dia de Nadal del 1948.

A l’exposició descobrim també el Fabra autodidacte en afers lingüístics que ens esperona a viure amb una actitud de continu aprenentatge. I el científic de formació (era químic), per bé que a mi m’agrada més definir-lo com a tècnic basant-me en la seva faceta d’enginyer i d’afeccionat a les matemàtiques, dues disciplines que estructuren no tan sols la manera de pensar, sinó la manera de transmetre a la gent de manera entenedora i convincent aquests pensaments. Al cap i a la fi, aquesta és la columna vertebral del seu mètode: Fabra no pot concebre una normativa que no es regeixi per criteris fixos i segurs.

També molts visitants descobriran la faceta de sportman del nostre home. L’excursionisme, el tennis i la natació van ser les disciplines en què va excel·lir, com a practicant primerament i com a dirigent durant els anys de la República, i que ell mateix qualifica de necessàries per a tothom. I, molt especialment, per als qui desenvolupen tasques intel·lectuals i sedentàries.

Malgrat l’aspecte de persona pacífica, Fabra va ser un lluitador molt conscient que amb les seves normes trencava les inèrcies de molts escriptors –Maragall, Guimerà, Oller…– que consideraven que l’establiment d’una normativa ortogràfica i gramatical era una limitació intolerable per a la seva creativitat. La imatge venerable i de maneres gairebé britàniques que mostren unes quantes fotografies de l’exposició no ens haurien d’amagar que en els aspectes que considerava nuclears Fabra era un home del morro fort.

Un pensament ben actual

I, sobretot, a ‘Pompeu Fabra. Una llengua completa’, hi trobem l’home compromès amb el país que fa costat al procés de modernització activat per Prat de la Riba i tots els promotors de la Mancomunitat. Gent que sabia molt bé que el llenguatge no és innocu i que un país no es modernitza si, paral·lelament, la llengua que li és pròpia no secunda aquest procés.

L’any 1930, amb el dictador Primo de Rivera ja retirat però encara amb els Borbons a Madrid, Fabra va pronunciar una frase que, incrustada en el plafó corresponent de l’exposició, avui ens sona terriblement actual: ‘Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar.’

Una frase que, per cert, quaranta anys després, el 1970 amb el dictador Franco encara viu, va arrodonir Joan Fuster i que, amb la recomanació fervent que visiteu l’exposició de l’Any Fabra quan passi a prop de casa vostra, crec que és el millor colofó que podia tenir aquesta ressenya: ‘Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.’

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb