Aquest 9 desembre farà noranta anys que es va aprovar la constitució de la Segona República Espanyola, l’any 1931. Per primera vegada en la història de l’estat espanyol, es definia el castellà com a llengua oficial de l’estat en l’article 4 de la constitució (“el castellà és la llengua oficial de la República”). De fet, recollia un precepte del projecte constitucional del 1929, en la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que ja pretenia d’establir aquesta oficialitat única per a tot el territori espanyol, en l’article 8 (“la llengua oficial de la nació espanyola és el castellà”). Altres projectes o constitucions ja havien definit altres llengües oficials en el seu moment (per exemple, les constitucions catalanes de començament del segle XVIII, amb el català) i, de fet, avantprojectes d’estatuts com el de Catalunya (redactat el 1931, però hereu de projectes anteriors) ja establien l’oficialitat del català per al territori de Catalunya sota administració espanyola.

En termes d’igualtat lingüística, doncs, la Segona República Espanyola heretava aquella Espanya sustentada només en una de les nacions i cultures integrants, la d’arrel castellana, de manera que ratificava la supremacia de la llengua castellana per damunt de les altres llengües històriques com a única oficial de l’estat espanyol. Però, a més, introduïa un altre concepte per al castellà si més no curiós: “Tot espanyol té l’obligació de saber-lo i el dret de fer-lo servir.”

Aquest redactat pretenia d’afeblir el reconeixement oficial que poguessin tenir les altres llengües espanyoles pels respectius estatuts. Normalment, un dels preceptes inclosos en l’oficialitat real d’una llengua és la validesa i la suficiència del seu coneixement per a relacionar-se amb l’administració. L’obligatorietat de saber el castellà afeblia i descarregava d’oficialitat les altres llengües. Tot plegat va portar molta cua i, finalment, es van fer uns afegits perquè en alguns casos l’administració considerés suficient el coneixement del català. De tota manera, el tractament de supremacia i imposició del castellà era clar i, a més, se li atorgava una consideració especial, talment com si no fos una llengua regional com les altres: “Tot espanyol té l’obligació de saber-lo [el castellà] i el dret d’usar-lo, sens perjudici dels drets que les lleis de l’estat reconeguin a les llengües de les províncies o regions. Tret d’allò que es disposi en lleis especials, a ningú no se li podrà exigir el coneixement ni l’ús de cap llengua regional.”

Després de la dictadura franquista, la constitució espanyola del 1978 no es va emmirallar pas en els països democràtics avançats per establir el règim d’oficialitat lingüística. Així, per exemple, no es va fer pas un redactat de l’estil “el castellà, el català, el gallec i el basc són les llengües oficials de l’estat”, totes al mateix nivell i a tots els efectes, i amb reconeixement també, si escau amb mesures avantatjoses i compensatòries on n’eren pròpies, de la resta de llengües espanyoles amb molts menys parlants o menys coneixement escrit per part de llurs parlants. En lloc d’això, la nova constitució va ratificar el caràcter de supremacia d’un dels grups lingüístics, el castellà, i va rescatar l’articulat constitucional de feia gairebé cinquanta anys. El castellà (article 3) va esdevenir l’única llengua oficial de l’estat i gairebé es va calcar l’article 4 de l’anterior constitució (1931), àdhuc es van rebaixar els drets lingüístics dels parlants d’altres llengües diferents del castellà. Així, en el nou redactat constitucional, s’establia explícitament la mateixa obligació de saber una de les llengües, el castellà, però aquest cop sense matisos ni excepcions. En el punt 3.2 permetia l’oficialitat regional, però amb la restricció del punt 3.1 impositiva del castellà, de manera que a la pràctica el caràcter oficial d’aquestes llengües no era real.

Així ho van entendre, i ho entenen, els successius governs espanyols en totes llurs actuacions. Sempre han considerat les llengües oficials diferents del castellà com a llengües simplement amb reconeixement regional, tant internament com quan s’han presentat a Europa i al món (fins i tot, modernament, fan servir nomenclatures substitutòries per a indicar aquesta manca d’oficialitat real, com la distinció entre “llengua oficial” –castellà– i “cooficials” –la resta–, tot i que el terme “cooficial” és ben bé una altra cosa i sobre el paper el castellà és també una llengua cooficial, a la Unió Europea o a Catalunya, per exemple). El punt 3.3 (“La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”) esdevindria a la pràctica un aparador sotmès a la voluntat de desenvolupament, però que en cap cas no contrarestava el caràcter d’oficialitat única i obligatori del castellà i la manca d’oficialitat real de les altres llengües. D’ençà de llavors, a recer de la constitució, el castellà ha estat imposat i protegit amb centenars de disposicions legals en tota mena d’àmbits, tant de funcionament de la mateixa administració, del poder judicial, militar, del món socioeconòmic o directament sobre el ciutadà. Cada any, el govern i el parlament espanyols s’encarreguen d’engruixir la llista d’imposicions lingüístiques.

Noranta anys després d’aquella constitució de l’any 1931, la constitució espanyola s’ha convertit en l’única del món que estableix explícitament el deure de saber una llengua, en aquest cas el castellà (article 3), fins i tot fora de l’àmbit on aquesta llengua és pròpia o històrica (en l’àmbit internacional, la constitució búlgara estableix excepcionalment també una obligació similar a l’article 36, però només per al territori de llengua búlgara històrica, no pas més enllà, com el cas espanyol, i en un article secundari). Espanya té, doncs, un règim lingüístic pensat fa noranta anys –o, fins i tot, ni noranta anys enrere van gosar establir una supremacia tan clara per al castellà– i dins un context molt concret i llavors ja anacrònic.

En el redactat actual sobre llengua de la constitució (article 3), hi ha una altra excepció remarcable: Espanya és l’únic país europeu que no ha reconegut plenament com a oficial de l’estat una llengua pròpia amb tants parlants i ciutadans amb coneixement escrit com el català. De fet, en menor grau també es podria dir per a altres llengües com el basc o el gallec. No hi ha cap altre precedent d’un territori europeu, fins i tot més enllà de la Unió Europea, amb una llengua històrica amb tants milions de parlants i ciutadans que en tenen un coneixement actiu (entès, parlat, escrit i llegit), que la constitució, o altres lleis, no la reconeguin com a plenament oficial de l’estat a tots els efectes i al màxim nivell que qualsevol altra llengua oficial de l’estat.

Val a dir que en aquestes situacions, en països amb comunitats pròpies amb tants parlants com el català, o amb percentatges comparables de parlants com el català a Espanya, la solució més generalitzada ha estat una reorganització territorial (com Hongria i l’hongarès amb la independència respecte d’Àustria, Noruega amb el noruec respecte de Suècia, Dinamarca amb el danès respecte de Suècia, Polònia amb el polonès respecte d’Alemanya, Eslovàquia amb l’eslovac respecte de Txecoslovàquia…), però sí que hi ha tres països europeus que conserven una diversitat notable amb més d’una llengua pròpia amb uns quants milions de parlants. Són Espanya, Bèlgica i Suïssa. Tant Suïssa com Bèlgica estableixen el principi d’igualtat entre ciutadans i el reconeixement de les llengües sense caràcter de supremacia lingüística d’un dels grups integrants per damunt dels altres. Espanya és l’excepció.

Malauradament, és difícil capgirar aquestes dues excepcions, i més dins el marc espanyol. Però, realment, allò més sorprenent, més enllà del redactat constitucional, és que aquests dos aspectes no siguin recurrents i de discussió continuada per part de les forces democràtiques i teòricament oposades al supremacisme lingüístic. L’avantsala del canvi, en qualsevol situació de discriminació, és que primer la víctima faci evident la discriminació i que, sobretot, deixi de comprar el discurs i els paràmetres morals de l’agressor, inclosos els de la bondat de la constitució; i en aquest aspecte, a casa nostra, encara hi ha molta feina per fer.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.