Les empreses de l’Íbex 35 estan carregades de consellers i assessors que un dia van ser ministres.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quan mires sèries o pel·lícules sobre trifulgues polítiques a vegades has de riure perquè, com a ciutadana forçada de l’estat espanyol, el que a les democràcies avançades et presenten com a grans escàndols ètics –Oh, vergonya! Ai, l’opinió pública!–, a tu et semblen peccata minuta. Perquè el regne d’Espanya et té acostumada a pràctiques lletjotes que no només no es consideren cap vergonya personal i/o empresarial, sinó que els implicats mateix les anuncien tot cofois en notes de premsa. Un exemple són les tradicionals portes giratòries, o, dit sense metàfores, la compra-venda de favors en diferit.

Que tal ex-ministre, ex-president, ex-càrrec-polític-que-sigui acabi fitxat per tal empresa de l’Íbex està tan normalitzat que no fa aixecar cap cella a ningú. Tret, és clar, que la incorporació vagi acompanyada d’alguna emoció afegida, d’algun detall que ens desperti de l’anestèsia general. És el cas de la nova ocupació del molt honorable José Montilla a Enagàs, que la notícia no ens hauria fet més que riure si no fos que, segons revelava un diari, l’ex-president hi ‘treballaria’ des del despatx que té com a tal, el que li paguem tots pels serveis prestats. I és per aquesta cosa, i no per cap altra, que li’n demanarà raons el parlament dels catalans.

Però que el despatx no ens tapi el bosc. Si pensem en una porta giratòria estàndard, el beneficiari només ha d’aguantar la mica de xàfec a les xarxes, fins que una notícia distreu l’altra i tal dia farà un any fiscal. Aquesta mena de portes són tan versàtils que giren indistintament a dreta i esquerra, i també són prou amples perquè hi passi còmodament l’ex-servidor del poble amb totes les seues hipocresies, especialment si el traspassaire ve del ram del puny alçat. Sobre el particular, us convido a llegir aquesta documentadíssima peça de Pere Martí Colom on es poden endevinar unes històries de superació que emocionarien el mateix Spielberg. Una de les meues preferides passa al si del Consorci de la Zona Franca, i diu que ‘quan a Madrid governa el PP, el presideix un popular, i quan hi arriba el PSOE, el presideix un socialista’. Fraternitat de la bona, com hi ha món.

A diferència dels concurrents per mèrits a càrrecs rellevants, que també n’hi ha, els polítics professionals tenen el currículum penjat per fascicles a les hemeroteques, a l’abast de tothom. Pel que fa al professional José Montilla, sabem que té experiència d’alcalde, de ministre, de president, de senador, entre una llarga cadena d’ocupacions institucionals, a més a més del grau de ‘increïble home normal’ i d’home de ‘fets i no paraules’, com el van batejar des de les pròpies files per envernissar-ne la manca de carisma i de desimboltura. I d’allà cap aquí, en sec, el sobretot ex-ministre d’Indústria espanyol ens apareix reciclat com a expert en matèria gasística, o expert en l’expertesa concreta que Enagàs ha calculat que val 160.000 llufes anuals.

És ironia, naturalment, perquè l’ocupació que la multinacional li ha trobat al nostre president és de ‘conseller extern’. Conseller, assessor, conseller assessor, ja ho sabeu, són la mena de càrrecs espectrals que ens fan obrir la mitja rialla i que predominen de manera aclaparadora a l’altre costat de les portes giratòries: ve a ser com el senat del sector privat. A una gran distància hi ha els premis grossos, de president o vice-president, que poden dibuixar caramboles tan boniques com la d’aquell ex-conseller de CiU que va acabar presidint el mateix consorci al qual havia adjudicat l’obra d’un famós canal de regadiu. Legal? Sí. Lleig? Home, en una pel·lícula sobre el tema, no seria l’heroi que es posa a la butxaca l’espectador.

Que en democràcia les portes giratòries haurien d’estar prohibides és evident, però, per motius que mentrestant semblen obvis, cap partit que toca poder no va més enllà de les paraules. Fer amiguets no és cap delicte, oi? Doncs té. Fins i tot sembla un incentiu raonable des del moment que acceptem que els nostres representants puguin ser professionals de partit que, un cop fora de la política, no tinguin cap feina on tornar. I un sistema que ho permet, que permet tanta distància entre la vida política i la vida del carrer, no pot servir mai bé el ciutadà.

Per una qüestió de probabilitats, ara mateix devem tenir servidors públics en actiu, pocs o molts, que estan greixant les frontisses de les portes que giraran demà. Servidors públics que treballen pel seu futur particular abans que per l’interès general. Quins? Com? Quan? On? Aquesta és la gràcia de la jugada: que la travessa es resol massa tard, quan la incompatibilitat ja és compatible. Llavors el rastre dels favors, com el currículum dels afortunats, potser es pot seguir a l’hemeroteca, si no als documents oficials, els Boes i els Docgs de l’època, lligant una mica els caps. Però per a eradicar el vici encara hi ha un altre escull, potser el més principal de tots, i l’assenyalàvem al començament: que cap de les parts, ni la contractant ni la contractada, no passin gens de vergonya quan queden retratades davant de la porta que encara gira, donant-se la mà, feliços i contents.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.