Manel Forcano (1968) és des de fa un parell de mesos el nou director de l’Institut Ramon Llull. Aquest poeta, traductor i assagista barceloní havia dirigit fins ara la Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall. Fitxat pel conseller Santi Vila, ara dirigirà tot un ‘transatlàntic’, com en diu ell, l’institut que dóna projecció internacional a la cultura catalana. Forcano rep VilaWeb a la seu de la institució,  a l’avinguda Diagonal de Barcelona.

—Heu aterrat en una institució molt més gran que aquelles on acostumàveu a treballar.
—Jo feia dotze anys que treballava de director general de la Fundació Jordi Savall, el Centre Internacional de Música Antiga, que evidentment és una estructura més petita. Érem unes deu o dotze persones per a moure les tres orquestres del mestre Savall pel món. I gestionar la seva agenda i les seves relacions institucionals. Quan el conseller Vila em demana que em faci càrrec de l’Institut la meva primera resposta va ser que no. Això és un transatlàntic i espanta. Dimensions importants: hi treballen 64 persones. I es duen a terme programes molt ambiciosos i molt grossos que difonen, promouen i estenen la llengua i la cultura catalanes. Fa dos mesos que sóc aquí i encara vaig aterrant, escoltant, aprenent i veient com funciona aquest transatlàntic.

—Què us ha sorprès molt positivament d’entrada, i què us ha sorprès negativament?
—Des de fora, com a escriptor, sempre havia vist el Llull com una institució que de sobte et trucava i et portava a l’estranger. En un festival, a la fira. I per tant era una institució que anava a favor teu. I estant aquí a dins he constat que és una fàbrica de bones notícies. L’Institut Ramon Llull fabrica esdeveniments en què la cultura catalana és la protagonista i on tot és positiu. Va a favor. A favor dels artistes, a favor de la llengua, a favor de la cultura. Tot és positiu. Per tant, m’encanta. És fantàstic. M’ha sorprès negativament de veure que tenim un pressupost tan prim. 7,6 milions per a organitzar tot el que es fa. Però la constatació negativa de veure aquest pressupost, es torna positiva quan veig la quantitat de coses que es fan, i amb la qualitat amb què es fan, amb un pressupost tan minso.

—El pressupost de Cultura no ha arribat mai a l’1% del total. Mai.
—El conseller Vila, molt intel·ligentment, ha fet pressió mediàticament dient que necessitava urgentment 50 milions d’euros per a arribar a aquest 1%. Sembla, si el pressupost s’aprova al juliol, que hi haurà un increment. No crec que siguin 50 milions. Però sí que hi hauria un augment.

Manuel Forcano al seu despatx de l'Intitut Ramon Llull

—Puigdemont té dificultats per a ser reconegut pels seus homòlegs. L’Institut Ramon Llull té dificultats per a ser reconegut per l’Institut Goethe, per exemple?
—La classe política catalana, i el president Puigdemont, quan van pel món i pretenen que els rebin, hi troben recels, suspicàcies i la maquinària de la diplomàcia espanyola. En l’àmbit cultural, però, aquestes barreres no hi són. Perquè en cultura i en llengua ja som independents. Els actes culturals i el reconeixement com a entitat diferenciada són un fet evident. Als llocs, hi anem sense traves. De fet en l’àmbit cultural ens podem reunir amb molts més països que no en l’àmbit polític.

—Amb quins instituts similars als vostres teniu més relació? Hi ha afinitats, suposo.
—Dinamarca i Holanda, per exemple. Que són de la nostra mida similar.

—Seus, pisos llogats pel món, quants en teniu ara?
—No tenim seus. Tenim quatre delegats a l’exterior: Nova York, Londres, París i Berlín. I els delegats viuen i treballen dins les delegacions que té la Generalitat. Només amb més pressupost podrem ampliar i tenir nous delegats que ajudin els delegats exteriors a tenir un seu agregat cultural, que seria el delegat del Llull a l’exterior en una hipotètica ambaixada catalana. El delegat del Llull seria l’agregat cultural.

—Quantes universitats fan classes de català pel món?
—Hi ha 150 universitats al món on s’ensenya el català. L’ensenyen a diversos nivells: hi ha graus, càtedres, doctorats. No tothom ho fa de la mateixa manera. De les 150, 88 reben ajut nostre pel sou dels professors, o a vegades els diners se’ls queden els departaments, no els professors. Varia de país a país. Aquests estudiants són molt sovint estudiants d’hispàniques, molt sovint de castellà. Que entenen i aprenen que Espanya fins ara és multilingüe, multicultural. I s’interessen pel català, i per Catalunya. I alguns acaben entenent les raons polítiques de la lluita dels catalans.

—Xoca que Espanya sigui dels països on s’ensenya menys català. En quins se n’ensenya més?
—A Espanya no hi ha interès. De fet, s’ensenya on hi ha demanda. Si no ho recordo malament, hi ha nou universitats que l’ensenyen, a Espanya. A Alemanya són el doble, 18; o 21, depèn de l’any. A França, 14. A Itàlia, unes 14. La Gran Bretanya també en té força.

—Per què a Alemanya s’hi ensenya tant?
—Alemanya és un país d’estudiosos, i de grans estudiosos de les llengües romàniques. S’hi pot estudiar occità, català, retoromànic… Les universitats són molt completes. En aquest sentit la presència catalana és molt lògica.

Manuel Forcano al seu despatx de l'Intitut Ramon Llull

—Avui dilluns es presenta la Biennal de Venècia amb la presència del pavelló català.
—La Biennal és importantíssima. I marca tendència en els elements arquitectònics que es fan servir. Un any és vidre, un altre és fusta, o metall. Important de ser-hi. Per a nosaltres és una oportunitat esplèndida de visibilitat, de mostrar qui som en arquitectura, un camp amb tradició i arrels molt fermes. Temps enrere calia invertir a aixecar un pavelló. Són mig milió d’euros, i tenim la voluntat política per a destinar-los-hi. Enguany el pavelló té una exposició molt bonica feta per tres comissaris: Jaume Prat, Jelena Prokopljević i Isaki Lacuesta, que es diu ‘Aftermath’ –’Conseqüències’. Presenta set projectes arquitectònics catalans que tenen en comú ser projecte d’obra pública. L’Hospital Transfronterer de la Cerdanya, l’Atlàntida de Vic, un aparcament de Sant Roc, fet en un paller, el centre de distribució d’aliments a Tarragona, els marges recuperats del riu Llobregat, una residència de gent gran, Torre Júlia.

—També celebrem l’any Llull. Quins són els grans actes?
—L’Institut Ramon Llull té l’encàrrec del govern d’organitzar actes sobre Ramon Llull a l’exterior. L’exposició sobre Ramon Llull que s’ha organitzat aquí viatjarà per diverses universitats de la nostra xarxa. Com a projecte estrella hi ha un debat sobre Llull i el món àrab a l’Institut del Món Àrab a París, amb lliçó inaugural de l’escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun, que acabarà amb un concert de Maria del Mar Bonet. Llull va tenir molta relació amb els àrabs, a qui va intentar convertir, i parlava i escrivia la seva llengua. Per això també fem un acte a Tunísia i a Algèria, on va viure una temporada. A Occident, a llocs com ara Alemanya, el Brasil i els Estats Units, és on hi ha grans lul·lians. A Alemanya hi ha fins i tot un Institut d’Estudis Lul·lians.

—També aneu a la Fira de Llibre de Varsòvia. Per què a Varsòvia?
—Perquè ens ho vam demanar. Volien que Barcelona i la literatura catalana fossin convidats. Hi anem molt contents. En pocs anys, hi ha hagut una gran progressió de llibres catalans traduïts al polonès. L’any 2015, van ser 18 títols. I veníem de 6 o 7 l’any. Entre els nous, ‘Jo confesso’, de Jaume Cabré, que es va convertir en un best-seller en polonès, seguint el rastre d’Alemanya. Desembarquem amb una delegació esplèndida de deu escriptors catalans i balears i de bracet amb el Barça.

—El Barça?
—El Barça té molts seguidors a Polònia, molts llibres traduïts sobre el club, i la primera escola d’alevins d’Europa, amb 650 nens treballant-hi. Té una entrada molt forta. Vindrà el vice-president Vilarubí. Hi haurà col·loqui entre els nens i Jordi Sierra i Fabra, per exemple.

Manuel Forcano al seu despatx de l'Intitut Ramon Llull

—A Varsòvia demanen escriptors en català, escriptors en castellà, o tant els fa?
—Es va demanar Barcelona i la seva literatura. Quan l’encàrrec es fa a l’Institut Ramon Llull, nosaltres –per estatuts– hem de promocionar la llengua i la cultura catalanes. Quan s’inventa una literatura és perquè s’expressa en una llengua particular. Si haguessin volgut escriptors d’expressió castellana, hi haurien invitat a Espanya i el Cervantes. Però s’ha invitat la literatura catalana i Barcelona.

—Quina importància doneu al reingrés de Mallorca al Llull?
—Molt gran. Però, he de ser sincer, m’he trobat les negociacions molt madures. Jo només he hagut d’empènyer i precipitar allò que es durà a terme el 20 de maig: la signatura d’un conveni pel qual el govern balear ja fa una aportació a l’Institut Ramon Llull. ‘De facto’ és un reingrés. El reingrés definitiu no es farà fins que la reforma dels estatuts no hagi passat pels consells de direcció on els patrons i els membres del consell de govern hi donin el vist-i-plau definitiu. Aquest reingrés ‘de facto’ se signa el dia 20 a Puig de Randa, un lloc molt lul·lià, aprofitant una visita del president Puigdemont a les Illes Balears. Els dos presidents seran testimonis com els dos consellers de Cultura, el de les Illes i el de Catalunya, signen aquest conveni, aquest reingrés.

—A efectes pràctics vol dir més diners i patrons de les Illes?
—L’efecte pràctic és una aportació econòmica, sí. La que fa és molt minsa. No és la que correspondria. I no és la que en cap moment va haver-hi en èpoques passades. Són les restriccions pressupostàries que té en aquests moments el govern balear. Hi ha la intenció que pugui anar creixent. Per població hauria de ser d’1,2 milions d’euros, però no serà. L’aportació serà d’uns 100.000 i escaig euros. Seran aportacions directes. En projectes on hi ha escriptors mallorquins, artistes de les Illes, el govern balear ha decidit d’aportar-hi una quantitat X. En el futur, quan es faci efectiu l’ingrés, i formi part dels òrgans de govern de la junta rectora, la presidenta Armengol serà la vice-presidenta primera del Ramon Llull. Esperem que l’aportació vagi creixent amb els anys.

—I el País Valencià, hi acabarà entrant?
—El govern del canvi el lidera un senyor que es diu Ximo Puig. I Ximo Puig ha estat president de la xarxa de ciutats valencianes pel Llull, quan el govern valencià no hi era. Ximo Puig coneix molt bé l’Institut Ramon Llull, què fa, què pretén i com funciona. I intentarem intensificar unes relacions que a hores d’ara ja existeixen. Perquè el govern valencià, encara que tenia el PP al capdavant, sí que hi feia certes aportacions. Per exemple, a les càtedres d’universitats. Hi ha algunes càtedres del Llull que són pagades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que rep els diners del govern valencià.

—Mira, això no es deia gaire.
—No. Per tant, sí que hi havia una certa col·laboració. Nosaltres volem intensificar aquesta relació, sense que això es giri en contra de Ximo Puig i que el puguin acusar de vendre el País Valencià als catalans.

—Per tant, seria difícil que entressin al patronat com els mallorquins.
—No ho descartem, però crec que en som més lluny. Es tracta de posar fil a l’agulla. A poc a poc, madurar-ho, i veure com es pot produir aquest encaix, que a nosaltres ens agradaria molt que hi fos. Hi ha bona sintonia amb el govern valencià i esperem seure-hi i parlar-hi.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]