Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les dades del mercat laboral que hem sabut aquest matí diuen que a Catalunya han augmentat les afiliacions a la Seguretat Social (SS) de més de 12.000 treballadors –una dada positiva–, que hi ha uns 4.000 desocupats més –una dada negativa– i que, sorprenentment, el nombre d’afectats per ERTO augmenta de gairebé 20.000. Totes les dades en conjunt són un veritable maldecap per als analistes, perquè resulta difícil de treure’n conclusions definitives. La dada clau, els ERTO, és un trencaclosques que no tindrà solució fins d’aquí a uns quants mesos, quan vegem definitivament cap on es decanten les decisions finals de les empreses en relació amb els treballadors que avui són sota l’aixopluc dels expedients.

Malgrat aquesta premissa, sí que podem dir que l’evolució no és gens ni mica positiva. Hem arribat a 512.000 desocupats registrats, una xifra que no es veia d’ençà del febrer de 2016, amb cinc mesos consecutius de pujades. El nombre d’afiliats a la seguretat social és de 3,35 milions, més o menys el que teníem en acabar el 2020, amb una baixada interanual del 2,4%. I tot plegat fa que la gent que no treballa a Catalunya avui passi de 700.000, cosa que vol dir –en el cas extrem de la conversió de tots els ERTO en ERO– una taxa de desocupació molt a la vora del 21%. Poques vegades hem tingut una situació com aquesta en el nostre mercat laboral.

Però allò que més em crida l’atenció i em preocupa profundament és la tipologia de desocupació que es va dibuixant. I avui em centro en l’edat i prou. Hem parlat molt de la desocupació dels joves, que l’EPA del quart trimestre del 2020 ha enfilat fins a un espectacular 38%, i que, sense dubte, és un motiu d’intranquil·litat més que justificat. Ara, en aquest segment d’edat és on tradicionalment hi ha una volatilitat més alta en les taxes. Pugen i baixen molt compassades amb la marxa de l’economia. És un segment, en definitiva, de flexibilitat alta. En canvi, no es parla de la gent més gran que, quant a volum, és la que paga més car el preu de la pandèmia.

Com hem vist amb les xifres d’avui, i si ens fixem en les dels més grans de quaranta-cinc anys, ens adonem que els mesos de “recuperació” de l’activitat, teòricament del juliol ençà, dels 43.000 nous desocupats que hi ha a Catalunya, la meitat pertanyen a aquest segment. I si fem un pas més i valorem la xifra total en acabar el febrer, també el 50% són més grans de quaranta-cinc anys. És molta gent! I són persones que, habitualment, tenen una gran dificultat a l’hora de trobar feina. És un segment de la població activa menys acostumat a les noves eines tecnològiques i, majoritàriament, amb un nivell més baix que no els joves quant a formació i a coneixement d’idiomes –dos requisits molt importants per a entrar en una empresa, tret de feines de molt baix nivell. A més, encara tenim, i força arrelat, el “vici” absurd de menysprear la gent gran a l’hora de fer un fitxatge per a l’empresa.

I aquí m’agradaria fer esment del Primer llibre blanc sobre la gestió del talent sènior a Espanya, que va publicar la setmana passada la Fundació Adecco, que descriu com l’estat espanyol s’envelleix de manera irreversible, però continua renunciant al talent més veterà. Un dels aspectes més durs que s’hi posen en relleu és com es pot eliminar la possibilitat de treballar a algú sense ni tan sols examinar-ne la vàlua. Explica que, malgrat l’envelliment imparable de la nostra societat, els professionals més grans de cinquanta-cinc anys –al llibre s’apuja el llistó uns quants anys, però les diferències no són siderals amb la gent de quaranta-cinc o cinquanta– continuen trobant grans entrebancs per a accedir a l’ocupació. Encara més, un 40% dels seleccionadors admet descartar els currículums dels professionals sèniors d’una manera automàtica. Per una altra banda, un 75% dels desocupats més grans de cinquanta-cinc anys ha assumit que no tornarà a treballar mai. D’aquesta manera, la desocupació sènior esdevé una transició precària cap a la jubilació. Una jubilació, que, al mateix temps, es vol allargar. Què ha de fer la gent d’aquesta edat que perdi la feina per la pandèmia?

És evident que la qüestió és molt seriosa i va molt més enllà de les dificultats personals. És un problema de magnitud social que no es resol. Segons el llibre, hi ha elements clau que amenacen de desestabilitzar l’estat del benestar i menyscabar la competitivitat del teixit empresarial i, per tant, del país. En primer lloc, tenim davant una força laboral com més va més envellida, però que es continua enfrontant a la discriminació per raó d’edat. A més, els entorns laborals no s’adapten a un capital humà més madur i hi ha una sobrecàrrega del sistema de protecció social, que ofega les arques públiques i minva la qualitat de vida de la població. D’aquesta manera, assistim a un allunyament progressiu de les directrius europees i de l’Agenda 2030, que estableix com a objectiu estratègic reconèixer els sèniors com a agents actius indiscutibles de creixement i de prosperitat social.

Per a la Fundació Adecco, en vista d’aquestes consideracions, sembla prou clar que l’envelliment de la població es converteix en un afer d’estat i reclama que l’administració pública apliqui polítiques que millorin, prioritàriament, l’activació i la inserció dels desocupats més grans d’una determinada edat, de manera que els seus períodes de desocupació no esdevinguin transicions precàries a la jubilació, sinó una etapa plenament efectiva per a connectar amb un mercat laboral en canvi continu.

I tot això passa precisament en una societat i en un moment en què l’envelliment és una realitat que s’aplica a tots els grups d’interès de les empreses: clients, consumidors, treballadors, desocupats… Per això la gent d’Adecco conclou que la promoció del talent sènior és l’eix indiscutible en la gestió de la diversitat empresarial. Tant de bo que algú els escolti, començant pels directors de recursos humans!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.