La setmana del 3 al 9 de juliol de 2006, ara fa quinze anys, la ciutat de València va viure dues realitats paral·leles. Oposades. Dos mons que orbitaven en galàxies diferents. Un món era blau i groc i assolellat que era fet de felicitat, pau, harmonia i banderes del Vaticà i urinaris químics i pantalles de plasma. Molts urinaris i moltes pantalles clapant els carrers i les places de la ciutat perquè, com va dir un membre del Consell, tots els ulls de l’univers observaven València. Amb admiració, és clar. Va ser un món efímer, perquè estava construït sobre el no res més llefiscós.

L’altre món, indesitjat i subterrani, però real, va sofrir un sotrac que va corglaçar la ciutat. En molt pocs segons es va congriar un drama vescós i es va obrir un esvoranc, que va deixar sense sòl on xafar milers de persones. Aquell esvoranc, aquella mort que s’escampava diversos metres per davall del món blau i groc, va posar a prova la resistència ètica i moral, també estètica, de qui governava en aquell moment. El Partit Popular plenipotenciari. Malgrat que van treballar intensament per imposar un vel de silenci, aquell dia, uns quants metres per davall de les voreres i de l’asfalt i dels cotxes i dels xiquets que menjaven un gelat, va començar a estripar-se un teló que semblava d’acer.

Els fets

El 3 de juliol de 2006, el primer dia d’una setmana que havia de ser gloriosa del cap i casal, van començar a comptar unes hores indecents que van durar anys. Cap a la una del migdia, un comboi de la línia 1 del metro de València va agafar un revolt perillós entre les estacions de Plaça d’Espanya i Jesús a una velocitat molt més elevada de la recomanada i permesa. No hi havia cap sistema de seguretat que frenés el tren. Res. Desbocat fins a bolcar i recórrer, encara, desenes de metres capgirat sobre les vies. Van morir quaranta-tres persones, algunes al moment i altres a l’hospital, i quaranta-set més en van resultar ferides. Els testimonis d’aquests supervivents són esfereïdors. Alguns encara ara tenen seqüeles físiques o psicològiques de l’accident.

La batalla de la veritat

Dos mons paral·lels havien topat a València aquell dilluns de juliol. La primera batalla la va guanyar el món blau i groc en una ciutat que començava a rebre famílies cristianes i pelegrins que venien dels antípodes i cantaven cumbaià, i capellans amb sotana negra, i monges amb gorres de pala.

La va guanyar, la batalla, immediatament després de l’accident, la fàbrica de propaganda del PP, que va començar a maquinar per canviar la realitat.

Perquè des de la Presidència de la Generalitat van arribar instruccions precises i argumentaris clars a la direcció de Canal 9.

Perquè Rita Barberà havia dit just uns dies abans que els valencians havíem de canviar el “tic”, és literal, perquè València s’havia de doblegar, humiliar, quasi, perquè la visita de Joseph Ratzinger fos perfecta. Perfecta és perfecta, i un accident de metro amb quaranta-tres morts i quaranta-set ferits és una nosa que no ajuda gens a canviar aquest “tic”.

Perquè, a més, fins a València havien de viatjar els reis d’Espanya i tota la prole d’infantes i princeses per a besar mans i anells i somriure i tot el que calgués perquè València ja havia canviat el tic i era a punt d’ocórrer una cosa grandiosa, com va dir Francisco Camps, els ulls perduts i l’esquena vinclada noranta graus, per a besar l’anell de qui va ser el cap de la inquisició del segle XX al Vaticà abans de ser bisbe de Roma. Camps somniava que aquelles trenta hores de presència de Benet XVI a la ciutat, tornarien València a l’esplendor dels Mèdici.

I per tot això, malgrat l’accident, Canal 9 va continuar fent els informatius d’aquella setmana des de l’escenari que havien muntat a la Ciutat de les Arts i les Ciències: el plató més car de la història de la televisió. I per això, el responsable dels informatius va dir per la televisió, poques hores després de l’accident, que allò que havia passat en aquell tram fosc de la línia 1 havia estat inevitable i imprevisible i que la culpa era del conductor perquè anava massa de pressa en aquell revolt. I van fer una connexió ràpida amb l’exterior de l’estació de Jesús i van mostrar un grafisme i van anar a un hospital i van mostrar alguns familiars desfets de dolor. I ràpidament van dir “els hem d’explicar que milers de pelegrins comencen a omplir els carrers de València perquè el papa Benet XVI arribarà dissabte a una ciutat que l’espera engalanada i l’encontre mundial de les famílies només passa cada ics anys i quina sort que hem tingut els valencians, i etcètera i punts suspensius”.

El desconsol de les víctimes i un funeral exprés

Quan això passava en aquest univers paral·lel, al món real, el poliesportiu de Torrent es convertia en un tanatori perquè de les quaranta-tres víctimes, vint-i-una eren del poble, i no hi havia prou llàgrimes. I en altres localitats també es plorava molt. I als hospitals hi havia ferits molt greus. I els bombers que van ajudar a traure els cossos d’entre la ferralla necessitaven atenció psicològica perquè allò no ho havien vist mai. Es va fer de nit per a molta gent, aquell migdia assolellat i blau de juliol.

I la profecia de Víctor Campos es va complir: el món va mirar València. Portades als informatius de televisió i als diaris de paper. En totes les llengües, parlaven de València. Però no perquè la ciutat s’havia engalanat perquè el papa havia d’arribar uns dies més tard. Miraven València perquè hi havia hagut un dels accidents de metro més greus d’Europa fins aquell moment.

Rosa Garrote: “La nostra lluita era justa i ho han reconegut ells!”

La logística va funcionar com un rellotge suís. El funeral d’estat per les víctimes s’havia de fer abans de l’arribada del papa. Com un majordom mediocre, van voler amagar la brossa davall l’estora perquè venien visites. Autoritats vestides de negre. Inclosos reis, prínceps, president del govern. Batllessa, consellers. Francisco Camps. Dol rigorós al costat d’unes famílies sense alè, sense poder respirar per la xafogor, per la tristesa infinita d’uns morts que eren seus i que molestaven tant, i que feien lleig.

Un respons de cinc minuts

El papa va arribar dissabte en avió a una ciutat estranya. Trasbalsada de dolor, copada i ocupada per la policia. Estacions de metro tancades, línies d’autobús anul·lades. València era una gàbia. Deserta. No en van arribar tants com s’esperaven, de pelegrins. Molts urinaris van quedar intactes. L’helicòpter de la televisió va mostrar el recorregut del papa entre l’aeroport i la ciutat. Plans bellíssims de València. Les autoritats que el van rebre ja no anaven de dol. Rita Barberà havia canviat el negre rigorós per un crema pàl·lid amb collar de perles. El papa va passar per l’estació de Jesús a posar una corona de flors en record de les víctimes. La televisió ho va mostrar. Una cerimònia molt breu. Braços a l’aire, ulls esbatanats i un somriure, aquelles ganyotes tan estranyes de Ratzinger. Somriure del papa i somriure de Rita Barberà. Tornar a veure les imatges, avui, fa venir ois.

Els familiars dels morts en l’accident del metro eren a casa, aquell dia, però no hi van ser sempre. Molt prompte van sortir a demanar explicacions. Durant anys. Cada dia 3 de cada mes de cada estació. Ignorats per uns i per altres. Tota la dignitat que Francisco Camps no va tenir mai. Tota la dignitat que Juan Cotino no va tenir quan va anar de casa en casa intentant regalar favors, llocs de feina o privilegis, a canvi que abandonaren la lluita. Tota la dignitat que els diversos escalons de direcció de Canal 9 no van tenir, tampoc.

La Gürtel hi va sucar pa

La resta ja se sap. La corrupció política i econòmica també es va beneficiar de la visita del papa. Per què no havia de fer-ho si fins i tot es va aprofitar dels programes de cooperació internacional? Això del papa era un bombonet per a inflar factures, per a encomanar feines fictícies… Un bombonet que va supurar un pus pestilent i que té els noms dels sospitosos habituals: Correa, el Bigotes, Pedro García. I un Juan Cotino altiu i fatxenda que no va sobreviure a la covid.

Les pantalles de la visita del papa: set milions d’euros i quinze anys de presó

La corrupció té aquests noms i altres, que van ser la cadena de transmissió de “l’estratègia del silenci”, com la va anomenar Barret Films. Perquè eren molt pocs els ciutadans que cada dia 3 feien costat als membres de l’associació de víctimes de l’accident del metro. N’hi havia, sí. I també hi va haver investigacions periodístiques, i grups polítics que van donar suport a la lluita a la recerca de la veritat d’aquelles persones que van haver d’esperar catorze anys, catorze, perquè algú reconegués que sí, que hi havia responsables en aquell accident del 3 de juliol de 2006.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.