Quan aquest cap de setmana aneu a comprar El Punt Avui tindreu l’oportunitat d’emportar-vos també a molt bon preu el número 250 de la revista Enderrock. Un número especial dedicat íntegrament al concert de rock català que es va celebrar al Palau Sant Jordi el 14 de juny de 1991, ara fa un quart de segle, i que s’acompanya, a més a més, amb un DVD amb vuit cançons d’aquell concert i el documental “La gran nit del Sant Jordi”, d’Àlam Raja i Pere Pons.
La revista serveix també de complement, a tall de catàleg, de l’exposició que ara mateix es pot veure al Museu de la Música amb imatges, sons, objectes i documentació diversa sobre el fenomen del rock català en general i d’aquell concert en particular. Una dada important a retenir: l’exposició estarà oberta fins al 8 de gener per donar temps a les escoles interessades a visitar-la al llarg del primer trimestre del nou curs.

Una bona feina de la gent d’Enderrock
Gent de mena competent, l’equip de la revista Enderrock ens té acostumats als seus números monogràfics que, per regla general, esdevenen material per a l’arxiu ja que solen caracteritzar-se pel rigor de la informació i l’interès de les dades que contenen. Vaja, que són peces amb molt de tall i gairebé gens de tendrums. I aquest número dedicat als 25 anys del rock català no és pas una excepció.
Per anar obrint la gana la primera secció de la revista –no apta per als que estan encantats d’haver-se conegut i que mai, Déu nos en guard!, donen el braç a tòrcer– està dedicada a desmuntar, amb argumentacions, deu tòpics falsos generats al voltant d’aquell concert (uns quants dels quals encara ben vigents, per cert). N’enumero alguns a tall de mostra: “Tots els grups sonaven igual”, “El rock català estava tot subvencionat”, “Va ser un muntatge de la Generalitat”, “Darrere dels quatre del Sant Jordi no hi havia res més” o “Les cançons no valien res perquè estaven polititzades”.
Més endavant trobem una crònica titulada “La gran nit del rock català” en la qual s’explica que la idea del concert es va gestar entre els quatre mànagers dels grups i que el paper de la Generalitat, a través de Ressons, es va limitar a fer-se càrrec de la promoció i de garantir el suport en el cas que el balanç econòmic final donés pèrdues. Cosa que no va passar, ben al contrari.
En l’article s’expliquen també les reticències de Sopa de Cabra, el grup estrella d’aquell moment, a veure’s massa implicats amb el rerefons pretesament institucional del concert en un moment que tenien davant seu la possibilitat de fer tractes amb multinacionals que el primer que els demanaven era que es passessin al castellà.
També ens assabentem del que hi pot haver, o no, de veritat en el sorteig que va fixar l’ordre d’actuació dels quatre grups i en la xifra de 22.104 assistents que es va fer pública en un dels descansos del concert. Una quantitat que superava els 21.500 espectadors dels Depeche Mode que fins aleshores tenien el rècord europeu d’assistència en un recinte tancat.

El proverbial tacte dels polítics
En un article meu anterior parlava de la “finezza” gairebé florentina de Xavier Bru de Sala, una virtut amb la qual els déus no havien dotat ni a Jaume Serrats, el director general que el va substituir, ni a altres responsables de la política cultural d’aquell moment. Potser va ser per això que uns dies abans del concert, i a la vista de l’èxit que la venda de localitats permetia suposar, van aparèixer a la premsa declaracions d’alguns polítics poc prudents que varen fixar aquella imatge del concert que molts malintencionats buscaven: la d’un acte amb excessives adherències institucionals (per dir-ho finament).
Una anècdota que il·lustra perfectament el que acabo de dir l’explica Ramon Muntaner a la revista: “El concert va acabar tard i ho vàrem anar a celebrar, però l’endemà al matí el director general em va cridar al seu despatx. Vaig pensar que em volia felicitar per la repercussió del concert, però em va caure una bronca impensable: ‘¿Com és possible que no hi hagués cap bandera catalana a l’escenari?’. La meva resposta va ser que les banderes no havien de ser a l’escenari sinó a la platea. Si hi haguéssim posat una senyera hauríem donat la raó als que ens acusaven de ser intervencionistes. A l’escenari hi havia d’haver una bona escenografia, una bona il·luminació però cap bandera”.
Coneixia l’anècdota a través de terceres persones però, francament, em semblava que no podia ser certa. Ara que un dels implicats la treu a la llum –i coneixent com conec els dos protagonistes– he de dir que me la crec del tot. En fi, allò que dèiem de la “finezza”: que es té o no es té.

Un repertori amb més de cent grups
La part central de la revista es titula “El paisatge sonor del rock català” i l’ocupa un inventari no exhaustiu, però gairebé, de més d’un centenar de grups que es divideix en cinc categories de més a menys notorietat. Com totes les classificacions la tria és discutible i no seria qüestió de fer-nos mala sang si no fos per l’imperdonable fet de situar el guitarrista i productor Marc Grau en el grup dels cuers. Una opció, a més a més, molt poc comprensible quan el mateix redactor que ha fet aquesta tria defineix Grau com el responsable de la sonoritat del rock català. En fi, com deia Billy Wilder: no som perfectes.
Després d’aquest inventari de grups ens trobem amb una llista de més de cinc-cents discos enregistrats entre els anys 1985 i 2000 i una cronologia bàsica –que és precisament el quadre que ens dóna la benvinguda quan entrem a l’exposició del Museu de la Música– que encaixa el fenomen del rock català entre finals de 1985, data del primer concert d’Els Pets, i la publicació de “Llença’t”, dels Lax’n’Busto a principis del 2000. Un període marcat per bons discos com “Clava’t” (Duble Buble), “U” (Bocanegra) i “Blau de roig” (n’Gai n’Gai), per esmentar alguns dels pioners, i que acaba amb “Bondia” (Els Pets), “Lila” (Whyskin’s), “Nou” (Sopa de Cabra) i el ja esmentat “Llença’t”.
Quinze anys emmarcats també per tres defuncions –Esteve Fortuny (agost de 1986), Carles Sabater (febrer de 1999) i Marc Grau (abril de 1999)– i carregats de bones cançons i d’anècdotes sucoses com, per exemple, el fet poc recordat ara que la famosa “Boig per tu”, del disc “Quina nit”, no va merèixer la confiança de gairebé ningú dels implicats en el projecte de Sau ja que va ser promocionada com el quart (!) senzill de l’LP.
Aquesta cronologia, que em sembla el resum més aclaridor i sistemàtic que fins ara s’ha fet d’aquell període no tanca encara la revista sinó que queda tota la part final destinada a analitzar la situació de la indústria musical d’aquell moment: les discogràfiques, els mànagers i promotors, i les sales i festivals.

‘El rock català ha mort’
L’editorial del número 91 d’Enderrock (maig de 2003) portava aquesta contundent afirmació en el títol i Lluís Gendrau, el director, la raonava amb unes quantes consideracions ben interessants. No és un article qualsevol i, precisament per això, em sembla molt adient que aparegui reproduït íntegrament en aquest monogràfic d’ara.
Tot el que Gendrau exposa em sembla remarcable, però jo destacaré la part final perquè em sembla que avui té la mateixa vigència que aleshores. Per això crec que és la millor manera de tancar aquest passeig que en aquest article i en l’anterior he estat fent al voltant dels vint-i-cinc anys d’aquell concert que ja és història. O encara millor, memòria popular.
Deia, doncs, Gendrau: “El concepte del ‘rock català’, restringit, mimètic, fustigat, subvencionat o poc respectat i prestigiat és el que ha mort. I a la vegada, sota la mateixa frase, hem de cridar l’antítesi ‘visca el rock’ –el rock i tots els altres estils– en català, ampli, desacomplexat, de qualitat, divers però amb personalitat, capaç d’explicar qui som i on anem”.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb