02.05.2026 - 21:40
Fa vint-i-cinc anys, l’escriptora Laia Fàbregas en tenia vint-i-set. En aquell moment no ho sabia, però era a punt d’encetar un projecte que l’acompanyaria la resta de la vida. “La correspondència amb la Margot és la relació més llarga que he tingut mai”, confessa. Després d’estudiar belles arts, va començar a demanar a la gent amb qui topava –tant si eren amics com pràcticament desconeguts–, que li escrivissin una carta que ella prometia no obrir mai. Volia jugar entorn d’una pregunta: “Què escriuries en una carta si sabessis que no la llegiria mai ningú?”
El dia que va conèixer la Margot, una companya del postgrau que cursava en aquell moment a la Universitat de Rotterdam, li va demanar si volia participar en aquest experiment d’escriure cartes que no es llegirien mai. Ella va acceptar de bon grat, però li va proposar un nou envit en canvi: escriure’s durant un any cartes a mà, una per dia, i anar-les llegint per tal de mantenir una correspondència. Fàbregas va acceptar l’envit, que van començar l’abril del 2001, i allò que havia de durar inicialment tan sols un any s’ha acabat convertit en una muntanya de més de 9.000 cartes escrites al llarg d’un quart de segle. Si sumem les de totes dues, n’hi ha més de 18.000.
Un gest que esdevé rutina
Per a Fàbregas, escriure cartes s’ha convertit en una part més de la rutina: diu que ho fa gairebé de manera automàtica, com qui es renta les dents o la cara abans d’anar a dormir. “Algun dia ja estic estirada al llit i dic, ostres, la carta!, i m’aixeco per escriure-la”, comenta.
“Els primers anys escrivíem cartes molt llargues, en què explicàvem tot allò que ens passava en el dia a dia. També al principi ens ho preníem gairebé com un projecte artístic, i per això potser no hi deia tot el que voldria, perquè no volia que, si algun dia ho publicàvem, la gent pogués llegir segons quines coses”, explica Fàbregas. Però, amb el pas del temps, ho han acabat convertint en una mena de diari personal: “La Margot és probablement la persona que sap més coses de la meva vida”, diu.
Però no sempre hi ha les mateixes ganes d’escriure, i menys durant vint-i-cinc anys. En aquests moments, Fàbregas confessa que simplement escriu: “Estimada Margot, avui no tinc res a dir.” Sigui com sigui, la idea és enviar alguna cosa al receptor: de vegades, la Margot ha fet dibuixos en lloc de texts. “Al principi, quan vivia a Holanda, manteníem la correspondència per carta i alhora quedàvem en persona per anar amunt i avall a fer activitats. Però després la relació ha anat canviant, sobretot pel fet de viure en la distància. I, com en totes les relacions, hi ha èpoques en què ens expliquem més coses i d’altres en què menys. D’ençà de la pandèmia, per exemple, hem viatjat molt menys i, bàsicament, ens truquem de tant en tant”, explica Fàbregas.
Enviar cartes a mà és per sempre?
La Margot ara ja està jubilada, i té més temps per a lliurar-se a l’escriptura a mà de les cartes. “A vegades no dono l’abast per llegir tot el que m’escriu”, detalla Fàbregas, que lamenta que no tinguin una correspondència amb els mateixos ritmes. “A vegades trigo setmanes a llegir què m’ha dit la Margot, i per tant li responc amb un cert endarreriment. Jo no hi veig cap problema, perquè realment el que fem és escriure un diari personal. Però un dia li vaig proposar si ho volia deixar estar, perquè em sabia greu”, explica Fàbregas, que afegeix: “Però la Margot em va insistir que no volia acabar-ho, que preferia que cadascuna anéssim al nostre ritme, i no posar-hi data de caducitat.”
De totes maneres, són conscients que pot arribar un dia que no podran enviar-se més cartes perquè, simplement, haurà deixat d’existir el servei de correu. Sense anar més lluny, enguany, Dinamarca ha eliminat l’enviament de cartes per correu, després de 401 anys d’història postal. Dinamarca és un dels països més digitalitzats del món i el nombre de cartes s’havia reduït d’un 90% d’ençà de l’any 2000. “El dia que això arribi als nostres països, ens haurem de plantejar què fem amb la nostra correspondència”, diu Fàbregas.
Per ara, reben les cartes, aproximadament, amb una setmana d’endarreriment. Algunes es perden pel camí, unes altres fan més voltes que no tocaria abans d’arribar a la destinació, i n’hi ha que triguen molt a començar el viatge perquè no a tot arreu hi ha bústies on llençar les cartes. Sigui com sigui, totes les que els arriben les van guardant, curosament, en capses de sabates –dos anys a cada capsa–, que emmagatzemen amb tot l’afecte del món.
Preservar un món que queda enrere
Diuen que cada relació és un món. I potser, en el cas de la Laia i la Margot, el que tenen és un món ple de lletres, de tinta i de paraules que han fet quilòmetres i quilòmetres per a ser llegides. “A vegades penso per què fem això, quin sentit té, tot plegat. I tinc sentiments ambivalents: per una banda, per a mi és important mantenir el contacte amb coses físiques, com el fet d’escriure cartes, però alhora és curiós, perquè al final jo conservo el diari personal de la Margot i ella el meu. I quan en un futur ho donin als meus fills, com que estan escrites en neerlandès, què entendran?”, reflexiona Fàbregas. Però li responc que no pateixi per això. Alguna eina d’intel·ligència artificial els ho traduirà al català en un tancar i obrir d’ulls.
Per Fàbregas, mantenir la correspondència amb la Margot és una manera ideal de preservar un art que va en declivi: l’escriptura a mà. “Sembla una cosa gairebé obsoleta, i poder-se aturar un moment del dia i escriure les lletres directament de la teva mà és important”, defensa. “Amb tant de WhatsApp, i tanta societat de la immediatesa, m’he acabat saturant. Per això faig una reivindicació dels missatges més lents, en què escriguis una cosa i hagis d’esperar dies a obtenir una resposta. La gent hi acaba trobant el sentit, a fer coses que ens acostin a la nostra biologia”, explica. “Molta gent ens pregunta per què no ens enviem les cartes per correu electrònic. Doncs perquè no tindria cap mena de sentit, tenir a la bústia del Gmail 9.131 correus!”, diu.
