Fa un any de les eleccions que Mariano Rajoy va convocar a Catalunya en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. No hi haurà un aniversari plàcid, tampoc no ho ha estat aquest any. El consell de ministres es reuneix a la Llotja de Mar de Barcelona amb un desplegament policíac excepcional, que inclou un miler d’agents espanyols desplaçats expressament. Les protestes han tornat al carrer sense que l’independentisme hagi refet la unitat estratègica perduda al final del mandat anterior. L’aniversari del 21-D pot ser el mirall trencat de la realitat que viu Catalunya: la mostra de l’intent fallit de Pedro Sánchez de retornar a la normalitat autonòmica amb presos polítics i exiliats i sense haver formulat cap proposta alternativa a l’encaix de Catalunya a Espanya; la dispersió estratègica dels partits i les entitats independentistes (amb un seguit de convocatòries durant tot el dia al carrer i una manifestació, això sí, unitària); i l’obstinació del PP i Cs en una lògica polaritzadora que reclama un altre 155 més incisiu i intervencionista que el de Mariano Rajoy, i que criminalitza la dissidència ciutadana i en responsabilitza Quim Torra, també als tribunals.

Postautonomia? Pre-independència? JxCat, ERC i la CUP van aconseguir un 47,5% dels vots en unes eleccions titllades d’il·legítimes. S’hi van presentar gairebé sense dubtar-ne, tot i la declaració d’independència del 27-O i la suspensió immediata de l’autonomia. L’independentisme va revalidar la majoria absoluta, però perdia diputats. La batalla per l’hegemonia entre JxCat i ERC continuava més viva que mai, amb les motxilles de la complexa relació que havien mantingut durant la legislatura, encara més pesants pel cost personal i polític de l’exili i la presó. JxCat s’havia presentat a les eleccions amb la promesa de restituir Carles Puigdemont i va guanyar-les amb una campanya de missatge gairebé únic. ERC, tanmateix, creia que era un compromís inviable: Puigdemont no podria tornar. I així va ser, per la repressió desfermada d’un estat que actuava amb afany venjatiu.

Després de les eleccions, ERC va fer aviat una anàlisi de la situació que es fonamentava en el reconeixement que no s’havia fet efectiva la República, que la legalitat vigent era l’autonòmica i que qualsevol actuació havia de partir d’aquí, amb l’afegit que no es podien exposar més dirigents polítics a la repressió sense una estratègia pensada globalment. JxCat, en canvi, volia tibar al màxim les cordes de la legalitat, encara que tampoc no va idear cap projecte per a mantenir una desobediència continuada. Eren dues maneres d’afrontar la constitució del parlament i la formació del govern, dues visions per a enfilar una legislatura que va començar amb una gran incertesa sobre l’abast del que vindria. Aquestes dues aproximacions al mandat van topar fortament en l’intent d’investir Carles Puigdemont a distància en el ple del 30 de gener. Malgrat tot, les negociacions per a formar un govern no es van aturar, tot i que les presses d’ERC perquè es formés un govern efectiu que aixequés el 155 no casaven amb la voluntat de JxCat d’evidenciar que els poders de l’estat no respectaven els resultats electorals. Per això van insistir a provar d’investir dues vegades Jordi Sànchez i, després, Jordi Turull, que va ser empresonat l’endemà de la primera sessió al parlament. Llarena no ho va permetre.

Dotze mesos d’una transició indefinida. Però d’una transició, cap a on? L’independentisme intenta refer-se de la repressió i pretén avançar cap a una futura represa republicana. Ho fa sense calendaris i amb la pressió de la indignació ciutadana que creixerà amb el judici contra els dirigents del procés. El govern espanyol, Cs i el PP volen avançar cap a la desarticulació del moviment, gràcies a la superioritat dels poders indiscutibles que té Espanya com a estat, exercits amb mà de ferro. L’independentisme no es fa enrere. L’estat espanyol branda l’amenaça a la unitat d’Espanya i continua blindat contra qualsevol moviment o gest que pugui interpretar-se com una concessió.

La moció de censura que va servir per a fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa semblava obrir una nova possibilitat. Però l’intent de diàleg dels governs de Sánchez i Torra s’ha encallat. El PSOE depèn del suport d’ERC i el PDECat al congrés espanyol, però no cedeix en les qüestions de fons i fa maniobres per a projectar la imatge que els partits independentistes han de decidir si aproven mesures que beneficiarien els catalans: de l’ampliació del sostre de despesa fins a l’augment del salari mínim o les pensions; i deixa en les seves mans la gosadia d’oposar-s’hi. L’amenaça que s’encomani al congrés una aritmètica com l’andalusa, amb la possibilitat que el PP i Cs governin amb el suport de Vox, ha dut el PSOE a intensificar la pressió contra l’independentisme: si Sánchez se’n va, vindran temps molt pitjors. Però també ha empès el PSOE a endurir el seu discurs contra els partidaris de la República. Lluny d’esvair la possibilitat d’un altre 155, Sánchez l’ha abonada.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb