Reivindicació de l’etnobotànica

Entre les ciències naturals i les socials

VilaWeb
Teresa Granatje Joan Vallés
13.10.2015 - 00:07

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En memòria de Pius Font i Quer, pioner en el
desenvolupament de l’etnobotànica catalana
com a disciplina científica.

Etnobotànica és un mot compost que indica, d’entrada, una aproximació a un tema des de punts de vista diversos. Intuïtivament, hom dedueix de seguida que es tracta de lligar, d’abastar alhora els grups humans i les plantes (els objectes d’estudi de l’etnologia i la botànica, respectivament). Això causa una situació que moltes altres disciplines científiques no contemplen, i per dos motius. D’una banda, les persones són implicades doblement en la disciplina, com a científics que menen una recerca i com a informants que en forneixen els resultats (i a vegades algú pot ser alhora científic que fa les enquestes etnobotàniques i informant que les respon). D’altra banda, el fet d’usar mètodes de les ciències socials i de les ciències naturals fa la pràctica de l’etnobotànica particular, car implica una col·laboració entre científics d’àmbits diversos (i a vegades totalment desconeguts els uns dels altres) o bé la formació de científics d’un àmbit en disciplines d’un altre.

L’etnobotànica (i disciplines relacionades, com ara l’etnobiologia, més general, l’etnomicologia, estretament vinculada a la matèria matriu de la qual ha sorgit, l’etnoecologia o l’etnofarmacologia, que abasten els antics tres regnes clàssics de la natura –animal, vegetal i mineral–, però centrades en els aspectes ecològics i farmacèutics, respectivament) ha estat i és molt practicada des d’antic i, especialment en els darrers temps, en moltes zones del món. Si ens fixem en Europa i en l’àmbit ibèric, més propers a l’àrea geogràfica de la present revista, en els darrers anys s’ha produït una extensa i interessant bibliografia sobre el tema (vegeu, només a tall d’exemple, Pardo de Santayana, Pieroni i Puri, 2010 i les nombroses referències que els capítols d’aquest llibre contenen, i Pardo de Santayana, 2014). En els nivells de local a internacional, trobem nombroses publicacions (entre les quals la mateixa revista Mètode –que va dedicar a l’etnobotànica un monogràfic en el seu número 72–, i d’altres que esmentarem més endavant) que acullen treballs d’aquesta disciplina.

En aquest article no ens volem pas ocupar ni de subministrar i analitzar noves dades etnobotàniques ni de fer una presentació bàsica de la matèria que ens ocupa i les implicacions que pot tenir en altres camps, com, posem per cas, el desenvolupament de fàrmacs (Heinrich, 2000), sinó de comentar alguns aspectes discutits de la pràctica de l’etnobotànica, els quals, almenys en part, tenen a veure amb la seva pluridisciplinarietat, que sovint ofereix innegables avantatges, però que també causa alguns problemes.

Entre les ciències naturals i les socials

A la imatge, datada cap al 1940, apareix el botànic Richard Evan Schultes a l'Amazònia.
A la imatge, datada cap al 1940, apareix el botànic Richard Evan Schultes a l’Amazònia.

Harshberger (1896) va encunyar el terme etnobotànica per denominar una disciplina científica que havia rebut abans diversos noms, com ara etnografia botànica o botànica aplicada. Ell mateix va donar contingut per primer cop, tot fixant els àmbits en què era rellevant: «elucidar la posició cultural de les tribus que han utilitzat plantes», «aclarir la distribució en el passat de les plantes», «determinar les rutes comercials» seguides per aquestes plantes i «suggerir noves línies de producció actuals» de les plantes útils (Harshberger, 1986, pp. 146–152).

L’al·lusió a les tribus, és a dir, a la limitació de l’abast de la matèria a grups humans que ara anomenem no industrialitzats, que ha estat defensada per nombrosos investigadors (vegeu, per exemple, Schultes i von Reis, 1995), avui dia no s’aplica. És a dir, es practica l’etnobotànica arreu, independentment del grau d’avenç tecnològic de la societat estudiada (Pardo de Santayana et al., 2010). A part d’això, no hi ha dubte que el botànic que va donar nom a aquesta matèria la considerava inclosa en l’àmbit del coneixement científic.

Per a Portères (1970), l’etnobotànica és l’estudi del comportament de les societats humanes respecte del món vegetal. Aquest autor la considera una disciplina científica amb un gran paper en el naixement i el desenvolupament de les nostres societats. De l’escola de Portères, Barrau (1971) situa la matèria a la cruïlla de les ciències naturals i les ciències humanes. Precisament la posició de l’etnobotànica a la interfície de matèries de mons científics (potser més ben dit, acadèmics) diferents és un dels aspectes que donen més interès a aquesta disciplina, alhora que causen també problemes en el seu desenvolupament quotidià. Ara volem analitzar breument els pros i els contres d’aquesta qüestió, que tenen a veure amb el concepte i la concepció de ciència.

Avantatges i inconvenients de la pluridisciplinarietat

Començant pel cantó positiu, l’etnobotànica té l’avantatge de trencar per força i des del principi l’aïllament del científic, que ha estat paradigmàtic durant segles. No només és difícil que una persona sola dugui a terme un treball (avui dia gairebé tota la recerca en ciència, sobretot experimental, es fa en equip), sinó que, en aquest cas, cal la col·laboració de (o la formació en) àrees de coneixement ben diferents i que sovint han estat oposades. Al principi, això pot semblar un inconvenient i, sens dubte, dóna més feina d’aprenentatge i coordinació, però al final la recerca es beneficia de la sinergia. Simplificant, cal unir les lletres i les ciències o, dit en paraules de Charles P. Snow (1965), les dues cultures. Això, sens dubte, enriqueix la recerca: botànics (de formació de base agronòmica, bio­lògica, ambiental, farmacèutica o forestal) col·laboren amb professionals d’altres àmbits (com ara antropòlegs culturals, etnòlegs, lingüistes, matemàtics i metges) i, a més, es formen un mínim en disciplines de caire cientificosocial per tal de dur a terme adequadament el treball de camp. Per a Schultes i von Reis (1995), l’etnobotànica, considerada per aquests autors una branca de les cièn­cies naturals consolidada el segle xx, ha de ser altament interdisciplinària, i ha de tocar aspectes de botànica, arqueologia, fitoquímica, farmacologia, medicina, història, geografia i nombroses disciplines més. Per aquest cantó, doncs, no hi ha pas cap dubte de la filiació científica de l’etnobotànica, amb una arrel bàsica naturalista i una alimentació rellevant del camp de les ciències humanes i socials, que avui dia no són pas gaire discutides com a generadores de saber científic.

Institut Botànic de Barcelona | Pius Font i Quer (Lleida 1888-Barcelona 1964), il·lustre botànic i precursor de l'etnobotànica catalana i ibèrica.
Institut Botànic de Barcelona | Pius Font i Quer (Lleida 1888-Barcelona 1964), il·lustre botànic i precursor de l’etnobotànica catalana i ibèrica.

Passant al cantó negatiu, la mateixa pluridisciplinarietat que suara vèiem interessant i el fet que els investigadors estem sovint excessivament especialitzats fan que massa cops la incomprensió hagi perjudicat l’etnobotànica. Tant en l’àmbit de les ciències naturals com en el de les socials s’ha negat, en alguna ocasió, la qualitat de ciència a l’etnobotànica. Aquests problemes es fan palesos, de vegades, en valoracions de beques, projectes, tesis doctorals i altres productes acadèmics, tot dificultant la recerca en aquesta matèria.

Sigui com sigui, nosaltres, després d’uns quants anys de pràctica i de moltes lectures sobre el tema, valorem la transdisciplinarietat –amb més avantatges que no pas inconvenients– i l’etnobotànica com a disciplina científica (a vegades ben practicada, d’altres no tant, com passa en totes). A continuació donarem arguments referenciats de tres menes per a donar suport a aquesta idea.

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Joan Vallès. Doctor en Farmàcia (Botànica) i llicenciat en Filologia catalana. Catedràtic de Botànica de la Universitat de Barcelona.
Teresa Garnatje. Doctora en Biologia (Botànica). Científica titular i directora de l’Institut Botànic de Barcelona.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes