Llegeixo per primera vegada el neologisme ‘cutrepís’ en un parell de diaris, amb cometes i també sense, i em fa la sensació que no serà l’última. Potser no cal explicar-ho, però un ‘cutrepís’, que en català del tot podria ser un merdapís, és una capsa de mistos de 10, 15, 20 metres quadrats, sense cèdula d’habitabilitat, que es ven o lloga sota l’eufemisme d’estudi o loft per un ull de la cara. Solen ser trasters, baixos i soterranis de Barcelona que han sortit a la superfície del mercat gràcies a una doble conjuntura: per una banda, la fusió de les bombolles del lloguer i del turisme que, de tan juntetes, plop!, han format un bombollot colossal; i per una altra, la realitat dels treballadors precaris expulsats del parc temàtic i que s’han de buscar un sostre proporcional als seus merdasous.

Els experts diuen que la bombolla d’ara no es pot equiparar a la bombolla immobiliària de fa deu anys, i com a humil opinadora només se m’acudeix de dir: i què? A la bombolla anterior, per exemple, teníem que la rateta que escombrava l’escaleta s’endeutava per uns baixos, una porteria, un forat qualsevol tot comptant que, per la llei cunyada que el totxo mai no baixa, se la vendria per tant més i li quedaria una bona entrada per a repetir l’operació amb un cau més gran. Després va passar que la llei cunyada no es va complir, i avui tenim la tira de canalla que ha hagut de néixer en cataus sense portes i amb prestatgeries d’Ikea per parets. Com fa seixanta anys mos avis van criar les seues filles, vaja: dividint amb envans de fusta un àtic minúscul en dues minusculíssimes meitats. Ja ho diuen, que tot torna.

‘Merdapisos’, no ens desviem. Quan va petar l’última bombolla, tots aquells forats de mal viure es van quedar en stand-by. Els treballadors a qui els bancs encara deixaven endeutar-se no pensaven tornar-hi amb qualsevol merda: el mercat els permetia de triar entre milers d’ofertes desesperades. L’inversor, per la seua banda, es va posar a hivernar a l’espera de temps millors. No hi ha res com no tenir pressa, tu; que no et vingui d’una dècada per a emancipar-te, formar una família, viure sol o viure simplement. Així doncs, deixada la gent de banda, amb els seus problemes i els seus comptes corrents fallits, arribà el turisme massiu com una benedicció: els autòctons podrien treballar per servir-los cobrant merdasous d’aquí, i els forans podrien comprar-hi i llogar-hi pisos amb –en comparació– els megasous d’allà.

A grans trets, podríem dir que la nova fórmula té els avantatges de la bombolla anterior sense els inconvenients: desvinculant els preus dels pisos dels salaris locals, pots fer conviure dues realitats paral·leles sobre un mateix sòl urbà: els que hi treballen però no hi tenen casa, i els que hi tenen casa però no hi treballen. I cadascú al seu negoci. Mentre el clima i les ordenances siguin favorables, als forans amb possibles sempre els succeiran uns altres forans amb possibles, i la precarietat laboral dels autòctons ja no serà aquell obstacle que, a l’esclat de la bombolla anterior, va contribuir a frenar la demanda, a abaixar els preus i tota aquesta murga que qui se’n recorda ara.

Ves si no ens queda endreçat, finalment, el panorama. Cada rateta tindrà un cau a la seua mida, des dels merdapisos en baixos inflats d’humitats fins als apartaments de superluxe que faran a l’antiga seu de Convergència uns inversors d’Hong Kong. I, mercès al turisme de ressaca, les rateres més infectes encara es podran llogar per l’equivalent a dos o tres merdasous d’aquí, amb la qual cosa esdevindran, si no ho són ja, un altre producte de luxe de la millor botiga del món.

Servidora començava explicant la impressió de llegir ‘cutrepís’ als diaris per primera vegada. És com quan vam topar amb el terme ‘mileurista’, fa deu anys, empescat per una jove ídem per a definir el sou precari d’aleshores. Avui, ja voldrien els jóvens precaris ser mileuristes, i la feina serà nostra que d’aquí a deu anys el seu màxim desig no sigui habitar un ‘cutrepís’, o merdapís si voleu.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.