La setmana passada parlàvem del deteriorament de la democràcia espanyola i de com ens ho miràvem, o no, la generació dels nascuts a la ratlla de la transició. Som els que vam veure per primera vegada ‘Sí, ministre’ massa aviat, potser, i ‘House of Cards’ i ‘The Crown’ ja tenint una edat. Qui no les hagi vistes, si us plau que corri a mirar-les ara mateix, malgrat que allò que ens descobreixen, com l’amor, no té horari ni data al calendari: que els estats tenen uns mecanismes de funcionament paral·lels a la democràcia, uns entramats de poder consolidats que permeten de saltar-se els vaivens, humans, tan humans, d”allò que vol la gent’. Perquè ‘la gent’, sempre inoportuna, idealista i queixosa dels seus problemes particulars, no interfereixi en el bon rutllar d’un bé superior.

Torno a les sèries, que sempre m’embolico. La menys coneguda, per recent, deu ser ‘The Crown’, que és una biopic d’Isabel II d’Anglaterra. Jo diria que és la producció més ambiciosa de totes, i encara que la primera temporada s’hagi quedat a meitat del segle XX, ja ens permet d’entendre als profans, avui i des del sofà, episodis que hem viscut en directe com el de la neutralitat de la corona britànica respecte dels referèndums escocès i del Brexit: ‘La veu de la reina és el silenci.’ I és clar: això ens porta a fer comparacions amb la monarquia espanyola, que tampoc no l’ha votada ningú, però que quan es pronuncia sembla que faci mítings per al PP i el PSOE, amb l’aprovació d’aquesta espècie que no sé si és exclusiva espanyola que són els monàrquico-republicans d’esquerres.

Nota al peu: quan deia que el rei feia mítings del PSOE em referia al PSOE aquest d’ara, el de la nit de les pizzes a Ferraz, no pas el que el 1974 tenia de punt del programa el ‘dret d’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya’. És a dir, el PSOE del Felipe González d’ara, el que en un ‘Évole’ amb Artur Mas va dir sobre consultar els catalans que ‘si es pronuncien, hi ha un carreró sense sortida’, i si no es pronuncien… doncs no. ‘¡Claro que nooo! ¡Claro que nooo!’, cridava, amb el to d’aquell qui diu ‘és que se us ha d’explicar tooot!’. Tema independència: solucionat. Perquè més endavant també resol, amb el mateix to, que ‘si vostè em diu que té dret de decidir, i jo dic que també, […] a mi em dóna la legitimitat la constitució’. I aquí s’hi escaurien els riures enllaunats de ‘Sí, ministre’, si no fos que la comèdia espanyola, respecte de la britànica, no aguanta la comparació.

Doncs si Espanya fos una sèrie, al capítol especial ‘Lligat i ben lligat’, d’estrena el 20 de novembre, hi podríem tractar això del González al costat de l’última que s’ha sabut d’un altre ex-president. Dèiem més amunt l’expressió tan suada que la monarquia no l’ha votada ningú, però resulta que aquests dies ve més a tomb que mai: la revelació de Suárez censurada pel nostre bé durant més de vint anys: ‘La major part dels caps de govern estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república. Feia enquestes i perdíem.’ Solució: ‘Vaig incloure la paraula “rei” i la monarquia a la llei i vaig dir que ja s’havia sotmès a referèndum.’ Xim-pom. I així hem de consentir encara que el corifeu de franquistes, postfranquistes i/o constitucionalistes ens cantin per tots els altaveus del regne que la llei, la llei i la llei.

Si Espanya fos una sèrie, ara es trobaria en un punt apassionant: amb l’estat contra les cordes pel ‘desafío secesionista’, el PSOE ha donat el poder al PP pel bé superior (i una mica també per alguns béns inferiors). Un spoiler fàcil seria que l’estat llancés una bateria d’ofertes-trampa perquè el govern cedís a la pressió dels peixalcovistes i renunciés al referèndum. Si hi renunciava, els sobiranistes de múltiples sobiranies li agafarien el relleu i impulsarien la segona transició autonomista. Si el govern no hi renunciava, els sobiranistes de múltiples sobiranies se’n desmarcarien perquè no seria pactat –la llei, la llei i la llei–, i impulsarien, igualment, la segona transició autonomista. D’aquesta i de l’altra manera, l’estat, el poder-poder, l’establishment, només haurien de deixar fer als voluntaris-involuntaris i fumar-se un puro. Un bon gir del guió seria, ara fabulo, que els catalans monàrquico-republicans d’esquerres es tornessin senzillament republicans i fessin, amb els republicans a seques, una república. Un gir no tan sorprenent seria repetir la història de sempre, la del González, la del Suárez, la que fins i tot la generació X ja l’hem vista en mil pantalles, en blanc i negre i en tecnicolor.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.