BARCELONA, 10 (EUROPA PRESS)

Aquesta és la segona i penúltima part del text íntegre del discurs del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, davant del Parlament després del referèndum de l’1-O:

“El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici institucional sorgit de la Transició, que a Catalunya es veia com un punt de partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de democràcia i d’autogovern, les elits hegemòniques de l’estat l’entenien no com un punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels anys, el sistema no només va deixar d’evolucionar en la direcció desitjada pel poble de Catalunya, sinó que va començar a involucionar.

En coherència amb aquesta constatació, l’any 2005, una gran majoria, el 88% d’aquest Parlament, repeteixo, una majoria del 88% d’aquest Parlament, seguint els procediments marcats per la Constitució, repeteixo, seguint els procediments marcats per la Constitució, va aprovar una proposta de nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al Congrés de Diputats. La proposta catalana va desfermar una campanya d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera irresponsable pels qui volien governar Espanya al preu que fos.

El text que finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però malgrat tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La participació va ser d’un 47% del cens, i els vots favorables a l’Estatut van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el Sí a la independència de l’1 d’octubre.

L’estat, però, no en va tenir prou amb la primera retallada. Al 2010, quatre anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut retallat, un Tribunal Constitucional format per magistrats escollits a dit pels dos grans partits espanyols, PSOE i PP, va emetre una sentència d’infaust record que retallava l’Estatut per segona vegada, i en modificava el contingut que ja havia estat votat pel poble en referèndum.

Convé recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els procediments previstos a la Constitució, malgrat tenir al darrere un 88% del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum, legal i acordat, l’acció combinada del Congrés de Diputats i del Tribunal Constitucional van convertir la proposta catalana en un text irreconeixible. I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també: aquest text irreconeixible, doblement retallat i no referendat pels catalans, és la llei vigent actualment. Aquest ha estat el resultat del darrer intent de Catalunya de modificar el seu estatus jurídicopolític per les vies constitucionals, és a dir, una humiliació.

Però això no és tot. Des de la sentència del TC contra l’Estatut votat pel poble, el sistema polític espanyol no només no ha mogut un dit per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó que ha activat un programa agressiu i sistemàtic de recentralització.

Des del punt de vista de l’autogovern, els darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta: laminació continuada de competències a través de decrets, lleis i sentències; desatenció i desinversió en el sistema bàsic d’infrastructures de Catalunya, peça clau del progrés econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la cultura i la manera de ser i de viure del nostre país.

Tot això que explico condensadament en unes poques línies, ha tingut un impacte profund en la societat catalana. Fins al punt quedurant aquest període molts ciutadans, milions de ciutadans, han arribat a la conclusió racional que l’única manera de garantir la supervivència, no només de l’autogovern, sinó dels nostres valors com a societat, és que Catalunya es constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en donen testimoni.

A més ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en paral·lel a la formació de la majoria absoluta independentista al Parlament, s’ha forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans, democràticament i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un 82% dels catalans ho expressen així.

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del govern i les institucions espanyoles. Està tot documentat: fins a 18 vegades, i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014.

Un referèndum amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, en que les dues parts poguessin fer campanya i exposar els seus arguments, i en que les dues parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els interessos respectius. Si això s’havia pogut fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i exemplars del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a Espanya?

La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de les autoritats catalanes. L’expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, així com l’exconseller de la Presidència Francesc Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un procés participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de 2014. I no només inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i abusiva: si no dipositen més de 5 milions d’euros al Tribunal de Cuentas espanyol, tots els seus béns seran embargats i ells i les seves famílies poden veure’s afectats.

A més a més d’ells, la Mesa d’aquest Parlament i desenes de càrrecs electes municipals han estat querellats per expressar el seu suport al dret a decidir i permetre debats sobre el referèndum. S’han presentat querelles contra la presidenta i a mesa del parlament per no permetre que el parlament pogués debatre.

La darrera onada repressiva contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i trasllat a dependències policials de 16 càrrecs i servidors públics del Govern de Catalunya, que van haver de declarar emmanillats i sense ser informats de quina era l’acusació que pesava sobre ells. El món també ha de saber que els líders de les entitats que han liderat les manifestacions més massives i alhora pacífiques de la història d’Europa estan imputats per un delicte de sedició que pot comportar fins a 15 anys de presó. Els responsables que han organitzat manifestacions que han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents.

Aquesta ha estat la resposta de l’estat espanyol a les demandes catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través de les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, No hem trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el present.

No hi ha cap institució de l’Estat que s’obri a parlar de la demanda majoritària d’aquest Parlament i de la societat catalana. L’última esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el paper arbitral i moderador que la Constitució li atribueix, però el discurs de la setmana passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis.”

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb