Pimes i autònoms, l’hora de la veritat

El mes de març del 2020, quan el govern espanyol va decidir que els ajuts a les empreses i autònoms els hi aportaria mitjançant crèdits bancaris avalats per l’ICO en un 80%, en lloc d’optar per ajuts directes, com s’havia fet en alguns països, va mirar de resoldre un problema immediat –la manca de liquiditat–, però en va originar un altre a mitjà termini: l’endeutament. Es va decidir un any de carència en els crèdits –pagar els interessos i prou–, que es va allargar a dos quan es va veure que la pandèmia durava més que no es preveia. Doncs bé, els primers autònoms i pimes que van rebre els crèdits –l’abril del 2020– ara són a les portes d’un canvi important: hauran de pagar cada mes una xifra substancialment més alta pel crèdit, perquè han de començar a tornar el capital.

I no sembla pas que sigui el moment més adient. Perquè la pandèmia s’ha acabat allargant més que no semblava a la primeria, amb la sisena onada, i perquè alguns sectors encara no estan en condicions d’activitat normals; per exemple, el turisme i satèl·lits. Moltes empreses no poden pagar d’avui per demà una xifra que pot ser set o vuit vegades superior. És ben curiós que un fet que afectarà milers i milers d’empreses i autònoms, poques setmanes abans, hagi merescut tan poc interès de les autoritats. Dit d’una altra manera, per què no en diu res ningú, si ja ho tenim al damunt?

Parlo amb Enric Rius, assessor fiscal de la CECOT, perquè ens aclareixi una mica tota aquesta situació. D’entrada, em fa la distinció de les pimes industrials i la resta. Dins les industrials, malgrat les dificultats de subministraments i colls d’ampolla, la situació, en general, és millor que no en els serveis. Això sí: “Ens trobem amb unes pimes molt més endeutades –m’assegura– i no totes amb prou generació de flux monetari per a fer front a una pujada radical en l’import que han de tornar als bancs, com la que els espera a partir de l’abril.”

Una de les situacions més serioses l’hauran d’encarar les empreses que, quan van rebre el crèdit, ja tenien una mala situació financera abans de la pandèmia. D’aquestes, n’hi ha moltes que han estat “dopades” artificialment durant dos anys i per això han pogut aguantar. “Els crèdits ICO es concedien a totes i no hi havia pas gaires miraments. Convenia resoldre els problemes de tresoreria amb urgència. Van anar bé per a moltes, però a algunes altres els ha servit només per a allargar l’agonia”, diu.

La nova situació la veurem d’aquí a poques setmanes, i insisteix que no entén que no se’n parli. “Comprenc que no és senzill, perquè hi ha diversos agents implicats. Hi ha l’ICO, el govern central i sobretot els bancs, que són els que s’hi juguen el 20% del crèdit no avalat als clients a qui s’acaba la carència”, afegeix. A parer seu, seria bo de saber quina actitud prendran els bancs: “Veig molt difícil que es decideixin a refinançar un crèdit que no tingui l’aval de l’ICO. Segurament no ho faran i, senzillament, deixaran l’empresa a l’estacada, arran dels dubtes de cobrar el nou pagament que hauran d’afrontar.”

Tot això passa tot just pocs mesos abans d’acabar-se la moratòria per a declarar concurs de creditors, que ja es va allargar fins al juny d’enguany. Efectivament, a final de novembre, el govern espanyol va prorrogar la moratòria concursal fins al 30 de juny de 2022. L’objectiu era que les empreses viables en condicions normals de mercat tinguessin instruments legals per a mantenir l’activitat i l’ocupació. Amb això, els deutors que ja es trobaven en situació d’insolvència no han hagut de demanar la declaració de concurs almenys durant mig any més. No cal dir que amb aquesta mesura s’han pogut reduir dràsticament les fallides… però això no ha fet sinó ajornar el problema i, sovint, fer-lo molt més gros.

Com veiem, el final d’aquesta moratòria va molt lligat a la del venciment de la carència en els crèdits ICO. “Hi ha moltes pimes i autònoms que arribaran a aquestes dues dates en situació extrema i que no podran fer res més que entrar en liquidació. Em sorprèn que tampoc no hi hagi debat sobre què cal fer aquí”, comenta. I afegeix el risc que ara s’apliqui la normativa amb massa rigidesa.

A més, em fa una reflexió que considero molt pertinent: “La pandèmia ha anat com ha anat. S’ha allargat molt més que no es preveia i ara ens trobem amb dues menes d’empreses que no podran fer front al nou pagament mensual del crèdit. Algunes continuen essent salvables, però necessiten més temps per a recuperar l’activitat normal i encarar els pagaments. Aquestes no s’haurien de deixar caure. Algunes altres, en canvi, fa temps que ja no s’haurien d’haver dopat, perquè no tenen solució i ja s’havien d’haver liquidat.” El neguiteja aquesta dicotomia d’empreses i té por que el govern espanyol i els bancs acabin fent cafè per a tothom i, a última hora, es perdi una part del teixit empresarial que podria continuar produint riquesa, amb una mica més de paciència. Com es poden ajudar a recuperar-se? Vet aquí una qüestió que hauria de ser, ja fa temps, sobre la taula de les autoritats!

Enric Rius creu que hi haurà moltes pimes que s’hauran de liquidar i això tindrà un efecte rebot que no es pot perdre de vista. “Hem de fugir de catastrofismes, però no podem emmascarar la realitat”, diu. Per ell, els qui ho tenen més mal parat són els proveïdors: “Són la baula més feble, els més desprotegits dins la llei concursal. No cal dir que això pot desencadenar una situació molt complicada a les empreses afectades per concursos de clients i generar un efecte dòmino.”

Li demano per aquells autònoms lligats de peus i mans per culpa de l’endeutament, que no podran satisfer els nous pagaments. “Es poden acollir a la llei de la segona oportunitat, però aquest és un terreny on encara s’ha de treballar molt. Habitualment, un autònom, quan va malament, deixa de pagar la cotització a la SS, l’IVA, l’IRPF… que són precisament els deutes a l’administració pública que resten al marge de qualsevol condonació a l’hora d’aplicar la llei.” Sí, sembla molt complicat.

Per acabar, em comenta que tot això portarà a situacions que ja hem viscut abans. “Aquesta gent haurà de viure d’alguna manera i veurem com torna a créixer l’economia submergida. Tot dependrà de què ens trobem i de si es fa res per evitar la pitjor situació. Insisteixo que no s’hi val a tornar a xutar la pilota endavant amb noves pròrrogues i allargar el problema, sinó que cal centrar-se a estudiar com salvar les empreses que per a recuperar-se necessiten fonamentalment temps. I això es pot fer. Més ben dit, s’hauria de fer.”

Penso que és lògic que els bancs no vulguin refinançar sense aval de l’ICO, perquè haurien de fer provisions molt altes i prendre un risc molt gran. Per això caldria allargar l’aval oficial a aquelles empreses que Rius anomena “salvables” i refinançar-los el crèdit, tot mantenint la carència un temps més. Però, com acaba de denunciar, d’això no se’n parla. El dilema és si es vol deixar així, tal  com està, o s’hi pensa fer alguna cosa més i acabar aprovant la mesura la nit abans de la data límit, a corre-cuita, com ha estat habitual fins ara. Temps al temps… però se’ns acaba!