Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  02.02.2014  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Quan el Barroc va llucar l'avantguarda artística catalana, segons Perejaume

Perejaume publica un llibre de bibliòfil, 'Mareperlers i ovaladors' (Enciclopèdia Catalana), on fa dialogar els artistes que marquen l'avantguarda a Catalunya (Miró, Jujol, Tàpies…), amb l'època barroca, que per Perejaume és la llavor, el 'tubercle', de les avantguardes del segle XX.

Men?ame
 

Perejaume fa temps que es mira i remira la petjada dels artistes que l'han marcat, sacsejat, conformat amb més determinació: Miró, Jujol, Tàpies…, des d'una posició inicial que trenca el relat oficial, el que relaten els museus i les universitats i els llibres d'història de batxillerat. Ens referim al fet d'explicar la història del segle XX a partir de la transformació que va suposar la revolució industrial. Pel què fa a l'art, això es tradueix en primar la cultura urbana, l'art burgès de Rusiñol i Casas, el Quadrat d'Or, el modernisme més ostentós... 

I ves per on que Perejaume proposa una tesi diferent: la llavor o el 'tubercle' de les avantguardes a Catalunya tenen l'origen en el món rural de l'època barroca, una època sovint desdenyada, poc estudiada, durant molt de temps anomenada època de la decadència. És l'assaig que Perejaume ha escrit i il·lustrat en el llibre de bibliòfil 'Mareperlers i ovaladors', editat per Enciclopèdia Catalana.

Un doble discurs: el plàstic i el verbal

Segons que explica Perejaume: 'Quan em van proposar de fer el llibre, que havia de tenir unes dimensions importants (44x55x5cm), calia omplir-lo de contingut que pesés també, perquè no quedés en una faramalla. Per això vaig donar un doble discurs, el plàstic i el verbal. Un és suport de l'altre. Durant molt de temps anava a tot arreu amb una gran carpeta a sota el braç amb una gran quantitat de material, d'imatges. Les observava, anava negociant amb aquestes obres: les fragmentava (la majoria es mostren així, fragmentades, a partir de fotografies fetes per Martín Garcia, amb qui m'entenc i col·laborem sovint).'

Continua: 'Jo tinc un punt d'animista i penso que les obres tenen una ànima pròpia, així que les feia navegar per unes atmosferes que potser no s'havien previst. I en aquest procés sobretot anava traient, i m'anava quedant amb les relacions, els diàlegs, que trobava més insòlits. El fervor que em provocaven aquestes troballes es combinava alhora amb una certa discreció cap a les obres, també, i cap a la tradició que representen. Perquè el que explico mostra que la cultura que ens ha anat fent és una cultura gens invasiva, construïda amb una gran naturalitat. És una discreció com la que té el creixement dels boscos. La tradició no la pots tractar com un producte ni publicitar-la. S'ha de deixar viure com ha viscut sempre. Aquestes obres que es mostren al llibre són obres potents, perquè han patit per sortir. Provenen d'una terra eixuta. S'ha de respectar i no es poden vendre com un actiu, confonent el valor econòmic amb el valor cultural.' 

Entre l'assentament i la tensió

Diu Pererejaume que el llibre tracta del Barroc fins a l'avantguarda dels anys vint. I explica que el Barroc d'aquí és un moment d'assentament: Catalunya és un país derrotat, autàrquic, que es troba en un moment d'assentament, de llucament, d'incubar un lloc, fent una vida discreta, al costat de dos grans imperis, expansius i autoritaris. Però aleshores, Perejaume recorda que el Barroc com a moviment artístic és tot el contrari, és tensió pura. I és en aquest equilibri tens, que a Catalunya es produeix el principi de la modernitat. 'En qualsevol retaule ho perceps.'

'Aquest joc és el que fa interessant la cosa: un Barroc humil d'assentament, que posa la llavor que permetrà tota l'avantguarda del segle XX. D'aquí provenen les formes de les elipsis i les formes ovals. Si us hi fixeu, Catalunya també s'assembla a un retaula ajagut. I la toponímia també fa això. Aquesta realitat geogràfica era tan trencada que la llengua era toponímica.'

I el discurs el porta als artistes: 'L'aposta mironiana és claríssima: marxar a Mont-roig, el món rural, és la terra, els arbres, l'agrarietat el que li dóna la força. I la relació de Jujol amb el Barroc és meridiana. L'obra de Tàpies és plena d'òvals i d'elipsis, i hi trobem el tema de la pobresa també, tot i que és molt sofisticada.'

Perejaume reconeix que els artistes que li han costat més de travar amb aquest seu discurs han estat Gaudí i Dalí: 'Dalí perquè és molt literari i jo cercava una proposta més plàstica.' I és en aquest punt i pensant en Gaudí que Perejaume recorda que, a diferència del que sovint es diu, que per tenir imaginació cal viatjar, comenta l'argument a l'inrevés: que les vides reposades necessiten més de la imaginació i la fantasia, que aquelles que volten món.

Men?ame