L’abans i el després
L'herència franquista a l'actual estat espanyol no és ideològica: és estructural, institucional, visceral, i té una sola línia vermella, que és la unitat d'allò que consideren que és la seua nació
No faré ara cap símil estratosfèric per lligar l’agressivitat insultaire de la Rebentaplenaris amb els rebentacapitolis trumpistes, perquè cada terra fa sa guerra i les distàncies són llargues i tot. No ho faré
Vet aquí aquesta trepa, amb els seus tatuatges i la seva estètica estripada, connectant directament amb la dreta pseudo-llibertària de culte individualista que representa i empara Donald Trump
"A banda de convertir-nos nosaltres mateixos en amplificadors de continguts menyspreables, hi ha també el temps i l'energia que perdem en debats que no ho són. I, sobretot, aquest anar acostumant-nos a l'acció reactiva"
"Cal que recordem dia sí dia també per què els han tancat, per què els han empès a l’exili, aquest nítid principi de causalitat. La gravetat objectiva d’aquesta situació"
No és un gest, una maniobra, un toc d’atenció: és una guerra. I la Laila i el Mahfud i el xiquet que fa la foto i que l’envia, amb aquella barreja d’orgull i de basarda i d’ajudeu-nos, són a la guerra
Fins i tot si ens situéssim en la perspectiva unicornial de reforma de l’estat espanyol, potser ens hauria d’escamnar ni que fos una miqueta la paradigmàtica displicència que en aquest context descriu el terme 'perifèria'
Des d'aquesta setmana, si entreu al Diccionari Normatiu Valencià i hi cerqueu 'criptogínia', pam!, l’hi trobareu. El mot i la seva concisa definició: "f. Ocultació dels referents femenins"
Epíleg de Núria Cadenes del llibre 'Contra el nacionalisme espanyol', de Ramon Barnils, cedit per l'editorial 3i4
La Companyia Teatre Micalet ha estrenat, malgrat totes les maltempsades, una obra poderosa, dura, que combina dolor i humor i en res no exagera, que trasbalsa i se t’enganxa quan ja s’ha acabat i resulta que hauries de dedicar-te a les teves cosetes quotidianes però no pots deixar de pensar-hi, d’evocar-la, de tot
"Quan surt Guerra a la palestra i les deixa anar així com sap, pel broc gros i amb aquella displicència que els anys li van exacerbant, no fa sinó empènyer visualment el PSOE de Pedro Sánchez a una posició centrada"
"Això de Pego, és a dir, no tan sols la permissivitat amb la feixistada, que va campar violentant pel poble sense que li ho impedissin, sinó, encara, després, com per a completar la mofa sense fer riure ningú, la persecució dels qui els van dir que, de feixisme, mai més"
Això fa l’estat espanyol: indissimuladament aprofitar la dramàtica situació per rearmar-se, per reclamar allò que tant fretura i necessita, el tancament de files, el retorn a la seva essència autoritària
Entrevista a l'escriptor, traductor i, per sobre de tot, poeta, que acaba de publicar 'Els fantàstics setanta (1969-1974)' (Alfons el Magnànim)
Com si a qui reclama el dret d’educació se li pogués dir que ah no, o escola o pensions. O pensions o salut. O salut o llengua. Acceptar aquest camí trampós és acceptar de quedar sense res. O ser tractats com a ciutadans de segona
«Vet aquí el llop amb pell d'ovella, és a dir, les empreses generadores dels residus màgicament transformades, plop!, en entitat de color verd i fent també màgicament lobby en contra dels envasos retornables, que és una cosa que segurament els complicaria força els beneficis»
«L'homogeneïtzació és una de les claus de la maniobra, i el representant de la nova vestimenta de l'espanyolisme ultra deixa anar pel broc gros les coses que els altres no gosen pronunciar: que ‘són i han de ser els bombers de tots els espanyols’»
«Ara que finalment l'obra de Manuel Molins arriba al teatre públic, a l'arquebisbat n'han vist l'anunci i la sinopsi i han engegat la campanyeta instant a la prohibició»
La llista és tan llarga com dones hi hagi. Situacions repetides. Variants de la mateixa vella història. Canviar de carrer, o de vorera, canviar de ruta. Caminar amb l'ai al cor
A causa de la covid-19, el Gremi de Llibrers ha decidit de suspendre'n definitivament els actes presencials · La fira s'havia de fer el mes de novembre
«De misèria, n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no»
Hem vist l'assalt al despatx dels advocats Boye i Elbal, el foc a la seu central d'Òmnium Cultural, aquestes coses que perpetren els vells coneguts i 'incontrolats' de sempre, amb les aquiescències de sempre. Com si es pretengués clonar l'estratègia de l'atemoriment i la coacció i aplicar-la ara al nord del país
Per obra i gràcia de la constitució del regne borbònic, l'ensenyament confessional de la religió catòlica continua blindat a les nostres escoles
Posar en evidència la incomoditat de dir Perpinyà o Palma mentre l'interès dels estats que ens sotmeten reclama distància o silenci; dir València quan s'ha establert que València ha de quedar, per a la resta, sempre tan lluny
«La dreta espanyolista, que es creia dominanta i hegemònica, ara es mostra, a la pràctica, desesperada. I recorre a la cançoneta malaltissa que en un altre temps (no fa pas tant de temps però en un altre temps) li havia donat rèdits electorals: l'atac contra la llengua del país»
«Si no ens referíssim a la llengua o, més concretament, a la nostra llengua, que ben sabem que és camp obert a especulacions i pontificacions sense manies, potser ens sobtaria que, des de la suposada modernitat, s’apel·lés amb tantíssima vehemència al deixem-ho estar tal com està.»
La conducció espanyola del 15-M no els ha funcionat; la solució PSOE no els ha funcionat; la maquinària aznariana del PP no els ha funcionat; la monarquia, en fi, què més en podem dir, de la monarquia?, que tampoc no els ha funcionat
Entrevista al sociòleg i director de la Institució Alfons el Magnànim, que ha publicat 'Nosaltres som el València' (Afers)
Tan lluny, tot això, tan sideralment lluny, d’aquell temps en què miràvem el Barça i, d’alguna manera, hi vèiem el país que volíem, que podíem ser
«Davant la repressió que exerceix l'estat espanyol, que sempre rega a manta, no s'hi valen peròs ni condicionals»
«Perquè si fa quatre anys pensava que ni que disparés contra la gent no el deixarien de votar, ara constata que no es pot permetre de no respondre a l'exigència de canvis que ja és clam mobilitzat»
Que Espanya visqui embambada en les seves misèries mentre el món rodola no és pas cap novetat. La pregunta que ens hauríem de fer, potser, és què fem nosaltres. I si és que la dinàmica espanyola, polsosa i amarcianada, se'ns ha endut definitivament
Entrevista a l'advocada i presidenta d'Acció Cultural del País Valencià arran de la sentència del Tribunal Suprem espanyol
L'estat espanyol s'ha fet així: no és tan sols (encara que també) una qüestió d'impunitat en l'espoliació practicada per una família parasitària, sinó una operació política que es comença a construir en el franquisme tardà, quan el dictador ordeix la seva successió
No pas perquè esperi de coincidir-hi en tot, ni de trobar-hi el màgic desllorigador de tot, no: tan sols pel fet de veure com, per fi, algú gosa prendre perspectiva, alçar la mirada i passar, d'una vegada, a la proposta
«I llegia la història de Dani Gallardo, a Madrid, i no hi havia res, res, res que em digués, ni amb la boca petita ni amb res, que aquest cas no hauria pogut passar a Barcelona»
«Hi ha una teoria que diu que la grandesa (artística, científica, professional) és inversament proporcional a la botimenta: Joan Genovés era, indiscutiblement, dels més grans»
«Ens fa pena de saber que ha tancat una botiga de tota la vida, però, al mateix temps, mentre breguem amb aquesta petita pena, continuem comprant als megalodòntics transportistes de les capses»
La Companyia de Teatre el Micalet es va fundar avui fa vint-i-cinc anys · En parlem (i ho celebrem) amb l'actriu Pilar Almeria i el director Joan Peris
«Peti que peti, la llei. La llei per sobre de tot. La llei que ha de quedar gravat a sang i foc que s'ha de complir. La llei, no pas com un acord de convivència humana i, per tant, en evolució, sinó com un absolut»
«La 'nova normalitat' que ara anuncien amb aquella autosatisfacció de qui ha trobat un bon eslògan per a un embolcall de detergent és, evidentment, la mateixa que ja era: mentre rapinyis molt, i mentre rapinyis diners públics, t'hi sabran trobar atenuants»