Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Hi va haver un temps, ho recordeu, no fa pas gaire, tot just un grapat d’anys, en què semblava que això que som, les realitats (o incomoditats o molèsties, si es mira des de l’altra banda) nacionals que Espanya constreny, podien quedar ofegades (o reduïdes o diluïdes) sota les ‘noves’ propostes centripetadores que el sistema es treia de la màniga: la ‘modernitat’ representada en un 15-M de resposta a la crisi econòmica i que es conjugava en clau de ciutadania del món i, per tant, statuqüista, per exemple. Hi va haver un temps, en fi, en què algú va entreveure la possibilitat que Ada Colau i la calculada ambigüitat que representa esdevingués presidenta de la Generalitat d’amunt, que la proposta que arribava de Madrid del bracet dels joves seguidors de Game of Thrones amb nova marca substituís o engolís l’opció que ja s’havia trenat al voltant de Compromís, etcètera.

Hi va haver un temps en què la marca electoral que es va presentar com a representació del moviment del 15-M, que deia que no era partit sinó una altra cosa més etèria i disposada a assaltar el cel, semblava que havia de deixar fora de joc les opcions independentistes-sobiranistes-nacionalistes-no-espanyoles-en-els-seus-diversos-graus. Al nostre país, però també al País Basc o a Galícia.

Hi va haver un temps en què es reconstruïa el bipartidisme estatista, desdoblat en PP-Ciutadans i PSOE-Podem, amb la versió actualitzada al costat de l’antiga i completant-la en complement o recanvi segons convingués i disposades, de bracet, a engolir-ho i uniformitzar-ho tot, a reflotar el bipartidisme monàrquic que ja els havia servit a la primera restauració monàrquica (la que va acabar amb un Borbó fugit, sí).

Hi va haver un temps en què la cosa borbònica va provar també renovació i va mirar d’amagar el ‘mataelefants’ i de fer lluir el ‘preparaet’. I semblava que ho feien empassar, sí. Ho semblava.

Hi va haver un temps, que no fa tant de temps i que ja no és.

Els resultats de les recentíssimes eleccions autonòmiques (al País Basc i a Galícia, precisament) mostren, entre moltes altres coses, que ràpidament que s’ha desinflat aquell globus estatista de Podem, amb la monumental patacada al País Basc (on han passat d’onze diputats a sis) i la desaparició a Galícia (de catorze a… zero). Més enllà de les pràctiques internes que hagin col·laborat en l’ensulsiada (batalles i separacions i tancaments) i de la incapacitat d’implantar-se territorialment, hi ha també, diria, una qüestió de fons: al sistema espanyol li costa trobar fórmules de cohesió que incloguin les nacions no castellanes. Li costa tant que no se’n surt.

Si heu llegit la interessant entrevista que Andreu Barnils va fer a Suso de Toro justament passades les eleccions, sabreu, precisament i per exemple, que ‘en la societat gallega hi ha un sentiment d’identitat que no han entès ni el PSOE ni Podem’. I d’aquí els plora la criatura, del fet que ‘el PSOE és profundament nacionalista espanyol’, que Podem ha jugat també la carta ‘patriòtica’ espanyola (tota aquella seva apologia de l’estanquera, aquell seu reivindicar la-patria-bien-entendida-desde-las-izquierdas), i que ni Galícia ni el País Basc, aquesta maleïda perifèria amb la qual ensopega sempre qui té el melic (i tota la resta) clavat a Madrid, no els ha volgut comprar.

Ingrats.

En fi, que hi va haver l’eclosió d’un sentiment jove de qüestionament de l’anomenat règim del 78, aquella carcassa de brutor i de silencis que es va atorgar l’estat per a sobreviure’s un cop mort al llit el dictador Franco, i que aquell sentir es va voler reconvertir en clau espanyola.

Però no els ha funcionat.

Perquè resulta, ves per on, que la clau que l’explica i canalitza, aquell qüestionament, és territorial. També en això han fallat: el desig i la fórmula de despatx no superen el contrast amb la realitat material. I Espanya, aquest imperiet que els ha quedat i que desitgen i que pretenen obligar, té (continua tenint, i ara es fa encara més visible) un problema greu de cohesió. Vull dir que és i estarà descohesionada. Que proven de sargir per aquí i se’ls despunta per allà. La monarquia, que els havia de fer de màquina de cosir i de brodar, i que durant unes quantes dècades els ha cobert el paper, la monarquia, ai, la tenen tan i tan qüestionada que ja parlen d’exili del rei pare com si fos la cosa més natural del món. I com si així poguessin salvar el cul al rei fill. El PSOE, el partit nacionalista espanyol per excel·lència, poc els pot cohesionar, tampoc, atès que els ha quedat relegat a tercera força tant a Galícia com al País Basc. I a Catalunya. A les Illes i al País Valencià hi tenen uns altres resultats, certament, però per a això, atenció, s’han de disfressar de Francina i de Ximo. El PP, com a ‘partido nacional’ els ha quedat també molt desgastadet i encarat, segurament, a la batalla interna: al País Basc i a Catalunya és insignificant i a Galícia s’ha hagut d’amagar per mantenir-se (disfressat de Feijóo).

Això ens mostren, en definitiva, aquestes dues eleccions autonòmiques: que al muntatge espanyol li costa de trobar sistemes de cohesió ‘nacional’. Que, de fet, li costa tant que no pot. I a fe que hi malda. Però no ho aconsegueix. La conducció espanyola del 15-M no els ha funcionat; la solució PSOE no els ha funcionat; la maquinària aznariana del PP no els ha funcionat; la monarquia, en fi, què més en podem dir, de la monarquia?, que tampoc no els ha funcionat. Els sistemes de regeneració del seu estat (i, juntament, la pega que els l’ha de mantenir enganxat), el patriotisme de Podem, el nacionalisme jacobí del PSOE, les invectives de la FAES aznariana, els borbònics restaurats, tots fracassen. Que això no significa que el vaixell s’hagi enfonsat, d’acord. És tan sols constatació de les vies d’aigua que té.

I que sí, que, com sempre, la clau és què fem nosaltres. Però com que tampoc no sobren els fracassos dels altres, bé val la pena de tenir-los presents.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.