Criptogínia, el nom de la cosa

Des d'aquesta setmana, si entreu al Diccionari Normatiu Valencià i hi cerqueu 'criptogínia', pam!, l’hi trobareu. El mot i la seva concisa definició: "f. Ocultació dels referents femenins"

Núria Cadenes
02.12.2020 - 20:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És una paraula nova, certament. I és més que això: una paraula nova que ha estat notícia. Més encara: una paraula nova que ha estat notícia i creada a posta. Remés: una paraula nova que ha estat notícia i que ha nascut de manera deliberada i que té mare i pare reconeguts, concrets i valencians. Remés a més: una paraula nova, notícia, creada a posta de mare i pare valencians i que ens ajuda a fer visible la realitat, fins i tot a transformar-la.

La poeta i filòloga Begonya Pozo i el filòleg Carles Padilla, tots dos professors de la Universitat de València, s’han inventat conscientment el terme, amb la intenció nítida, declarada, de posar nom a la cosa, de fer-nos entrar a l’imaginari un fenomen ben real, històricament i tristament real, però fins ara innominat i, per tant, amagat.

Ja fa un temps que el van treure a la llum. Cosa d’un any, potser. Si ara en parlem, però, és perquè acaba de fer-se un lloc, concís, ordenat, al diccionari. I això ja és tota una carta de naturalesa. Des d’aquesta mateixa setmana, si entreu al Diccionari Normatiu Valencià i hi cerqueu ‘criptogínia’, pam!, l’hi trobareu. El mot i la seva concisa definició: “f. Ocultació dels referents femenins.”

Per a confegir-lo, Pozo i Padilla han emprat el grec que ja ens sona d’altres usos i que de seguida ens n’evoca el significat: crypto (‘amagar’) i gyné (‘dona’): “La seua combinació és senzilla i ens permet d’identificar un fenomen massa antic, massa recurrent i, malauradament, massa actual”, explicaven en la presentació en societat. I ho reblaven: “Si ocultem una realitat, si no l’anomenem, simplement no s’identifica” i sembla que no existeixi.

O permet de fer com si no existís.

Certament, el tenebrós fenomen d’esborrar les dones de la història, d’amagar qualsevol rastre de referents femenins en els àmbits de la creativitat i l’acció públiques, siguin en el camp científic o polític o artístic o filosòfic o etcètera, viu una molt necessària correcció gràcies a l’expansió i la força del feminisme des del tombant del nou mil·lenni. I surten a la llum genealogies femenines, les nostres mares literàries o matemàtiques o pensadores que tan injustament havien romàs colgades pel silenci (injustícia doble, a més a més: no tan sols per la vàlua de les seves obres sinó per l’esforç suplementari de dur-les a terme quan tot i tothom els deia que això, elles, no).

I sí, és clar que ens hi farem insistents, insistents, insistents: hem de recuperar tants i tants de silencis que tot esforç serà poc. I de segur que encara ens deixarem noms pel camí, tristament, definitivament esborrats. Però mentrestant haurem après Artemisia Gentileschi i Rosalind Franklin i Ada Lovelace i el món serà més complet i més just.

En fi, que avui hi insistim i que demà hi continuarem insistint fins que la criptogínia deixi de ser pràctica i habitud. Però encara aleshores, en aquest ideal que bé cal tenir com a objectiu, el nou mot serà necessari: perquè ens descriurà la pràctica abominable, aquest eliminar el nom de les dones com a autores i actores actives de la història, substituïdes per un pseudònim masculí perquè l’obra tingui possibilitat de ser tinguda en compte, o suplantades elles mateixes i esborrades directament del mèrit científic que queda atorgat, sense enrojolament i invariablement, a un home. El missatge i l’efecte de la criptogínia són clars, i copio els termes en què s’expressaven Begonya Pozo i Carles Padilla quan van presentar públicament el neologisme: “No reconèixer la vàlua intel·lectual de les dones i, en conseqüència, relegar-les a […] l’espai privat de la llar i de les cures, no l’espai públic de la producció i de les relacions de poder.”

Posar nom a les coses que no en tenien no significa fer-les existir, però sí que és mostrar-nos-les, donar-los consistència dins el nostre univers. Així és com mirem d’apamar el món els humans, de fer-nos-el comprensible: anomenant-lo.

Fer invisible és una manera de negar, de la mateixa manera que visibilitzar fa, d’entrada, prendre consciència i, potser, fins i tot, necessària gosadia, provar d’actuar a favor del canvi. Tots dos són actes polítics, certament. Ho és això que han fet Pozo i Padilla, emprant per a la seva acció l’eina que tenen i que són els mots (tan poderosos, sí), i ho era el no-fer anterior, el silenci que durant massa temps, segles, s’havia pres per estat natural.

I hi ha una altra qüestió encara, un darrer a més a més i digueu-me sentimental, si ho voleu, que ho assumiré: perquè juntament amb la importància i l’alerta que significa i de l’acció a la qual predisposa, hi ha la bellesa del fet mateix: saber que ha nascut una paraula, que ha nascut aquí, a València, per a ús del món, i que n’hem estat testimonis.

I és una emoció.

(Ara només cal, per acabar de reblar el clau, que el IEC segueixi l’exemple de l’AVL i, posant en pràctica i fent valer les fluides relacions que amb naturalitat mantenen, inclogui el mot al seu, de diccionari. Al seu que, al capdavall, és el de tots.)

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes