Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

És una paraula nova, certament. I és més que això: una paraula nova que ha estat notícia. Més encara: una paraula nova que ha estat notícia i creada a posta. Remés: una paraula nova que ha estat notícia i que ha nascut de manera deliberada i que té mare i pare reconeguts, concrets i valencians. Remés a més: una paraula nova, notícia, creada a posta de mare i pare valencians i que ens ajuda a fer visible la realitat, fins i tot a transformar-la.

La poeta i filòloga Begonya Pozo i el filòleg Carles Padilla, tots dos professors de la Universitat de València, s’han inventat conscientment el terme, amb la intenció nítida, declarada, de posar nom a la cosa, de fer-nos entrar a l’imaginari un fenomen ben real, històricament i tristament real, però fins ara innominat i, per tant, amagat.

Ja fa un temps que el van treure a la llum. Cosa d’un any, potser. Si ara en parlem, però, és perquè acaba de fer-se un lloc, concís, ordenat, al diccionari. I això ja és tota una carta de naturalesa. Des d’aquesta mateixa setmana, si entreu al Diccionari Normatiu Valencià i hi cerqueu ‘criptogínia’, pam!, l’hi trobareu. El mot i la seva concisa definició: “f. Ocultació dels referents femenins.”

Per a confegir-lo, Pozo i Padilla han emprat el grec que ja ens sona d’altres usos i que de seguida ens n’evoca el significat: crypto (‘amagar’) i gyné (‘dona’): “La seua combinació és senzilla i ens permet d’identificar un fenomen massa antic, massa recurrent i, malauradament, massa actual”, explicaven en la presentació en societat. I ho reblaven: “Si ocultem una realitat, si no l’anomenem, simplement no s’identifica” i sembla que no existeixi.

O permet de fer com si no existís.

Certament, el tenebrós fenomen d’esborrar les dones de la història, d’amagar qualsevol rastre de referents femenins en els àmbits de la creativitat i l’acció públiques, siguin en el camp científic o polític o artístic o filosòfic o etcètera, viu una molt necessària correcció gràcies a l’expansió i la força del feminisme des del tombant del nou mil·lenni. I surten a la llum genealogies femenines, les nostres mares literàries o matemàtiques o pensadores que tan injustament havien romàs colgades pel silenci (injustícia doble, a més a més: no tan sols per la vàlua de les seves obres sinó per l’esforç suplementari de dur-les a terme quan tot i tothom els deia que això, elles, no).

I sí, és clar que ens hi farem insistents, insistents, insistents: hem de recuperar tants i tants de silencis que tot esforç serà poc. I de segur que encara ens deixarem noms pel camí, tristament, definitivament esborrats. Però mentrestant haurem après Artemisia Gentileschi i Rosalind Franklin i Ada Lovelace i el món serà més complet i més just.

En fi, que avui hi insistim i que demà hi continuarem insistint fins que la criptogínia deixi de ser pràctica i habitud. Però encara aleshores, en aquest ideal que bé cal tenir com a objectiu, el nou mot serà necessari: perquè ens descriurà la pràctica abominable, aquest eliminar el nom de les dones com a autores i actores actives de la història, substituïdes per un pseudònim masculí perquè l’obra tingui possibilitat de ser tinguda en compte, o suplantades elles mateixes i esborrades directament del mèrit científic que queda atorgat, sense enrojolament i invariablement, a un home. El missatge i l’efecte de la criptogínia són clars, i copio els termes en què s’expressaven Begonya Pozo i Carles Padilla quan van presentar públicament el neologisme: “No reconèixer la vàlua intel·lectual de les dones i, en conseqüència, relegar-les a […] l’espai privat de la llar i de les cures, no l’espai públic de la producció i de les relacions de poder.”

Posar nom a les coses que no en tenien no significa fer-les existir, però sí que és mostrar-nos-les, donar-los consistència dins el nostre univers. Així és com mirem d’apamar el món els humans, de fer-nos-el comprensible: anomenant-lo.

Fer invisible és una manera de negar, de la mateixa manera que visibilitzar fa, d’entrada, prendre consciència i, potser, fins i tot, necessària gosadia, provar d’actuar a favor del canvi. Tots dos són actes polítics, certament. Ho és això que han fet Pozo i Padilla, emprant per a la seva acció l’eina que tenen i que són els mots (tan poderosos, sí), i ho era el no-fer anterior, el silenci que durant massa temps, segles, s’havia pres per estat natural.

I hi ha una altra qüestió encara, un darrer a més a més i digueu-me sentimental, si ho voleu, que ho assumiré: perquè juntament amb la importància i l’alerta que significa i de l’acció a la qual predisposa, hi ha la bellesa del fet mateix: saber que ha nascut una paraula, que ha nascut aquí, a València, per a ús del món, i que n’hem estat testimonis.

I és una emoció.

(Ara només cal, per acabar de reblar el clau, que el IEC segueixi l’exemple de l’AVL i, posant en pràctica i fent valer les fluides relacions que amb naturalitat mantenen, inclogui el mot al seu, de diccionari. Al seu que, al capdavall, és el de tots.)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.